Ella és una mica atabalada, que no atabalant. No pot sofrir fer tard i la preocupa – en excés – que els plans es desviïn d’allò pensat. És mig discreta, fins que la realitat l’interpel·la amb les seves contradiccions. O fins que les seves passions es posen al centre de la conversa: aleshores li brillen els ulls explicant el so d’un traverso o l’amor despreocupat o les turbulències d’un avió desafortunat. És quadrada i estructurada, fins que comença a ser música i dibuix i pintura: aleshores, les línies rectes canvien a corbes perfectament irregulars i colors sobre un fons aparentment negre. Ella és distant i mig freda, fins que la seva mirada diu que està bé amb mi, fins que els seus comiats curts i poc dramàtics no deixen de ser un “fins aviat” o “fins sempre, amiga” i ja està. Tan simple, tan senzill que m’agrada i em fa feliç.
I ell… ell és un caos i un desordre que dorm al sofà perquè jo pugui descansar bé. Ell és divertit, atent, curiós. No té oïda – diu – però té ritme i creativitat constant. Ell és crítica, reflexió, a la recerca de ser conseqüent en un món hipòcrita. Ell és qui surt a ballar quan tothom escolta en silenci, immòbil, la música. Ell és – segurament – l’únic que pot dir que Le Grand Macabre és increïble i que no et faci pensar que és un maleït pedant. O – probablement – l’únic que sap llençar triples i guanyar els tres punts sense ni tant sols encistellar.
I ell parla un català xapusser i despreocupat en què la mitat de paraules són inventades. Però que si n’hi ha una que sap dir bé, amb tot el significat del món és t’estimo.
Perquè ella és guai i increïble i lluitadora i guapa i tot això. I jo, quan em creuo amb algú així per la vida, només puc fer que donar gràcies a l’univers perquè l’hagi fet coincidir en el camí amb algú com ell. Que si per separat són aquell jugador estrella, el que fa guanyar el partit amb un gol in extremis als darrers minuts del temps afegit, junts són el millor equip del planeta, aquell que s’emporta la victòria per golejada des del minut u.
I, per sort, la meva, que de totes les casualitats boniques, m’ha tocat viure aquest cap de setmana fugaç amb elles.
Deixa un comentari