Llegeixo pel Twitter que farà un temps regular. Que farà molt aire i també que anirà plovent tot el dia. Jo aterro a Almeria i allà fa sol, però la pluja i el vent em fan patir una mica per quan pujaré al ferri. A veure si la nit serà moguda. Em rosto les ungles, mentre espero l’autobús que em portarà al centre de la ciutat, on he quedat amb un vell amic. Cap al tard, m’acostarà al port.
I mira que m’hi deixa amb molt marge de temps, però a vegades m’encanto i sembla mentida que em passin aquestes coses: quan m’he menjat els vint minuts de cua per embarcar, em diuen que no puc passar perquè no he validat el passatge a la finestreta de baix. Miro el rellotge. Queden cinc minuts per l’hora de sortida. Miro al de seguretat, que em veu cara d’espant.
– Corre – només li surt de dir-me.
Obedient, desfaig corrent el camí que he estat fent, i arribo a la finestreta. Hi ha tres dones despatxant i tres cues d’homes. Tres cues de passaports verds. Un té problemes: just el del meu davant i jo que m’impaciento. La que l’atén no s’hi esforça. L’aparta.
– No hi podem fer res – li diu, apàtica.
Jo me’l miro, m’estic posant encara més nerviosa. L’home també està nerviós. Miro el rellotge. No queda res i em quedo a terra, segur.
– Noia – em diu, amb la mateixa apatia – el passaport.
A mi, que em sabia greu pel senyor, li allargo el meu passaport a la dona. L’home em mira, no sé què vol, però passo. Ploraria: perquè faig un ús de merda del meu privilegi, perquè no vull que se m’escapi el ferri i perquè els treballadors cara al públic haurien de ser més amables.
L’home, quan veu que jo trec el meu passatge amb rapidesa, comença a cridar coses en àrab. Jo passo, agafo el meu passaport, la motxilla, la cartera, el mòbil. No miro enrere, només desitjo no haver-me deixat res i intento no pensar en l’home que avui es quedarà a terra. De la seva història? No en sé res, però no tinc temps per imaginar-me-la. Torno a córrer. El de seguretat em veu de lluny i em somriu. M’ha estat fàcil saltar els obstacles i arribar a temps. M’agafa el passatge validat.
– Ara ja està, no tancaran la plataforma mentre hi caminis per sobre – riu.
Segueixo caminant ràpid. Sí, ja està. Miro enrere: tant de bo el senyor a qui m’he colat, hagi aconseguit entrar, també.
No.
No hi ha ningú darrere meu, probablement, seré de les últimes passatgeres en embarcar. Camino ràpid per la plataforma metàl·lica i només se senten, de fons, els sorolls de l’Almeria nocturna, les onades del mar calmat, les meves passes en direcció a l’entrada al ferri.
Busco el meu seient: m’he agafat una butaca a primera classe perquè puc i perquè hi he de fer nit. Joder, penso, que sorollós tot plegat: homes parlant a crits en àrab, dones que havien acomodat la família com si allò fos casa seua amb tota la canalla dormint al mig dels passadissos sobre màrfegues, racons amb estores on la gent resa. Dos homes barallant-se enmig d’una multitud que crida, de nou, en àrab. Passaports verds i passatges escampats per damunt dels seients.
Havia quedat amb el Ramon a Melilla per conèixer una realitat de tanca, de frontera, de dolor. Havia de veure l’Albert a Nador, per descobrir què s’amaga a l’altre costat de tant filferro. Què em passava? Aquella escena m’estava provocant molta incomoditat. Semblava, amb total seguretat, que no esperava trobar-me tants moros a primera classe. Hagués plorat una altra vegada.
Vaig seure en un racó, allunyada de tothom. Per la finestra, només s’hi veia nit.
I si naufraguem? pensava enmig del rebombori mental que em deixava tot de pensaments de merda a la intempèrie. M’havia vist tan privilegiada en tan poc temps, que el meu cap s’aferrava a qualsevol excusa per seguir divagant. Si s’enfonsa el vaixell, em responia, freda, em salvaran de les primeres. Obvi. Merda. Ara sí, ploro una mica d’amagat, com si m’hagués negat més cops que sant Pere. Com lluito contra una mala herba que acabo de descobrir que està arrelada tan profund?
I, mentre encasto la meva front contra el vidre gelat de la finestra, miro la negror del meu davant. És immensa i jo petita, minúscula. Baixen les llums de cabina: hora de dormir, malgrat segueix la sorollada.
El mar ens bressola suau, el mar està tranquil. Quants han fet el trajecte invers, em pregunto. Quants han fracassat fent el trajecte invers, m’insisteixo. Quants no han tingut l’oportunitat ni d’anar en tercera classe, m’acuso. I, mentre reconec que em queda tant per fer, m’adormo, feta una bola, sobre la fossa comuna més gran del món.
Deixa un comentari