donar gràcies i punt

Conviure amb nens és brutal. Perquè són tal com raja. Per a bo i per a dolent. Però sobretot, per a bo.

Avui li direm Fernando. El Fernando té 8 o 9 anys i és de l’Atlético. Sé que, en el fons, està orgullós que hagi passat l’eliminatòria de la Champions, però tampoc ho mostra gaire. És guapo com ell sol, té uns ulls clars com l’aigua i els cabells daurats, la pell morena i unes faccions com exòtiques. Però el més bonic és la seva mirada: és pura; és neta; és, sobretot, senzilla.

La seva mare només sap que vol que sigui bona persona. Que tingui uns fonaments on construir els pilars i la teulada. Però per Nadal, quan els companys expliquen, eufòrics, tots els regals que els han portat els Reis, el Fernando només somriu. No entra gaire en la discussió, no fos cas que algú li preguntés quants regals li han fet i no pogués respondre res que entri en l’imaginari d’un infant qualsevol de família benestant de després de les vacances.

Ara, tots els altres nens i nenes tenen les coses clares i agraeixen al món coses que els fan sentir afortunats, les benediccions que els ha donat la vida, la sort que tenen d’haver nascut en el seu entorn. Justifiquen el per què de cada acció de gràcies amb una cal·ligrafia perfecta. Encara no saben què vol dir quedar bé, però n’intueixen alguna pista.

Ell no. El Fernando només agraeix als seus pares malgrat no sempre estan d’acord, malgrat a vegades no entén gaire què passa, malgrat la seva veu fluixeta no sempre es faci sentir. “Dono gràcies als meus pares” i punt. No té més, agraeix i punt, amb una lletra lligada i desordenada. Potser per innocència o perquè no pensa més enllà. Jo vull pensar que potser amb això ja en té prou.

I quan el mires i li somrius, ell baixa el cap i veus com et torna la rialla sense mirar-te gaire als ulls, no fos cas que hi entressis i descobrissis què guarda dins. I et venen ganes d’abraçar-lo per sempre, en silenci, sense descobrir gaire més perquè amb això en tens prou. Però, precisament, aquesta distància prudent, el misteri que l’envolta és el magnetisme que el fa diferent i extraordinari.