Un camí sense obstacles no porta enlloc, però, a vegades, tornar al punt de partida és senzill.
Com un record fugaç del que va ser, com tornar enrere amb el temps. Com les abraçades, com els somriures, com les mirades aquestes de no saber què ens espera, qui ens espera, qui ens acompanyarà…
Com una nit fosca, com no gaire freda. Com les portes dels bars van tancant i les persianes van baixat, com el nivell de birra en vena va pujant, com comencen a prendre cos i profunditat les converses. O, simplement, potser només són les mirades de complicitat, les que van robant-nos somriures per sota el nas.
Com no trobar on fotre’ns, però no voler marxar a dormir. Com el frec d’unes mans que volen agafar-se fort al caminar, com les abraçades sinceres que t’agafen d’imprevist, com tots els petons al front, com la intensitat de cada moviment fet a l’atzar.
Com en un terrat amb les rajoles gelades, tres espelmes i una peixera plena de cera, una guitarra i quatre somriures, així com màgics. Com callant les coses que ja sabem (com que ens estimem un huevo i tal). Com dient-ne d’altres que necessitem sentir a vegades… del que som, de què sentim, de tot allò que es pot transmetre sense obrir la boca, però que a vegades va bé que ens les diguin de viva veu.
Com Tot és fosc, com Amando hasta el extremo, com Por, com Nicaragua Nicaraguita cantades com si no hi hagués demà, esperant que algun veí impertinent es queixés.
Com de no trobar el moment de marxar, perquè el món podria haver-se acabat allà mateix.
Com de felicitat, sabeu?
https://youtu.be/1Vx5oLKhFXs
—–
Les sentía muy lejos para ser sano, para no alimentar los fantasmas que en mi mente empezaban a sentir que no les vería más. Los nuncas jamases duelen demasiado.
Ahorita les siento aquí, como si al tender mi mano pudiesen agarrarla muy fuerte, como si en algunos meses pudiese recoger de nuevo todo el amor y las sonrisas y las miradas y el TODO que un día intercambiamos.
Y me encuentro sonriendo enmedio de la calle, y me encuentro soltando lágrimas como cascadas, pero llenas de alegría. De la emoción del reencuentro.
Día 117 d.M.
Deixa un comentari