Categoria: me moro

  • HIPOCONDRISME: esclerosi múltiple

    Com oblidar el que deu trobar-se en el top 5 de pitjors estius de la meua vida. Tot es remunta a un dia que vaig a recollir unes ulleres noves a l’òptica. Quan fas un gasto gros com el que faig jo cada cop que he de fer vidres, em regalen una revisió oftalmològica, que envien a un doctor de ves a saber on i t’envia un informe acurat sobre l’estat de salut del fons de l’ull. Al meu informe hi havia un post-it rosa que volia dir ATENCiÓ! PERiLL! RiSC de MORT!

    Així que el Xavier, l’òptic de confiança, em diu que m’ho faci mirar, que sembla ser que no veuen simètric el nervi òptic. Sé que hi ha una part d’ell que és per fer-se el xulo i demostrar-me que en sap molt, però JODER PAVO, A MI NO ME FACIS AQUESTES PIXADETES QUE ME CAGO A SOBRE. Efectivament, jo ja em congelo: em quedaré cega. Li pregunto, és greu? I em diu, amb un to de rata sàvia, fes-t’ho mirar al més aviat possible.

    M’ho faria mirar l’endemà a primera hora, faltaria més. Però no ho faré sense abans xequejar tota la internet i bum. Neuritis òptica que bum, és el primer símptoma de l’esclerosi múltiple. Acabo de signar un contracte de lloguer en un segon que, en realitat és un tercer, i que no té ascensor i jo en tres dies ja aniré amb cadira de rodes. Google diu que en una mitja de 15-20 anys, en el pitjor dels casos, però jo seré, segur, l’excepció. Segur.

    L’oftalmòleg em diu que no té importància i que ell, més que una inflamació, diria que és una deformació, però que anem revisant i que si començo a veure-hi doble o a veure taques o a veure-hi estrany CORRi a urgències (cosa que jo ja sabia perquè ho he llegit a google) i que, si no, fins l’any vinent, que anem controlant.

    Però no acaba aquí, perquè ma mare, que a vegades no controla quan està generant o agreujant els meus complexos em diu que m’he posat gorda i me poso a fer, de forma obsessiva, la Patry Jordan. Dec fer malament alguna cosa perquè, al cap d’uns dies, se’m comença a adormir la part de darrere de la cama i fins al dit petit del peu. Casualitat? No lo creo: nervi òptic inflamat + pessigolleig a les extremitats i, si hi paro atenció, també noto debilitat muscular i fatiga. I el que és pitjor, NINGÚ ME FA PUTO CAS.

    L’Anna em diu que he fet malament algun exercici de glutis i que tinc una mica de ciàtica, la Marta em diu que me’n vagi a dormir i que no em dirà quins són els símptomes perquè me’ls aniré notant tots d’un en un i que sóc idiota i la Maria se’n riu de mi i em fa posar de puntetes i em diu que en tres o quatre o set dies se’m passarà.

    Aquell estiu també vaig descobrir que no veig taques negres, sinó que si pares atenció quan mires les coses et pots veure les pròpies pestanyes i mai més les he deixat de veure. Segueixo tenint el nervi òptic sortit, deu ser anatòmic, em va dir l’oftalmòleg, que no és típic dels miops però que tampoc és típic dels baixets tenir el peu gros i bé que hi ha persones de metre i mig amb una llesca del 45. Tampoc se m’ha adormit mai més la cama de forma recurrent, ni els braços, ni res. I cansada ho segueixo estant com a filosofia de vida.

    Sembla que un altre cop he esquivat la mort però, en fi, ara visc en un pis que té no un, sinó dos ascensors i cap barrera arquitectònica que m’impedís seguir vivint on visc encara que perdi mobilitat. Ah, i que la Maria Pombo expliqués que ella sí que té aquesta malaltia, doncs també em va donar cert sentiment comunitari per si algun dia passa, que encara no ho he descartat del tot. Perquè, en fi, no n’aprenc i avui, de bon matí, m’he mirat un vídeo de 40 minuts que es titulava “tengo esclerosis múltiple… y me he quedado ciega” i m’ha tornat a agafar una mica de neura.

  • hipocondrisme: amputació de dits

    Feia dies que em rondava la idea pel cap. Com una mosca que entra al menjador i es dedica a donar tombs per l’espai que hi ha entre la tele i qui la mira. Que hi és, saps que hi és perquè, joder, la tens als morros. Només que, de tant en tant, enfoques cap a allò que hi surt a la pantalla i deixes de veure-les. Però, de cop, t’adones que hi són i ja no veus res més que les putes mosques en rotllana.

    Jo me’n vaig adonar un cap de setmana que voltava per casa. Dissabte al matí tenia totes les puntes dels dits plenes de puntets vermells. No sabia quant de temps feia que els hi tenia. I si feia molts dies i ja era massa tard? A la tarda, s’havien transformat en una mena d’ampolles diminutes que feien que tingués ultra sensibilitat quan tocava qualsevol cosa.

    Si hi ha alguna cosa que em genera més addicció que pensar-me que m’estic morint, és mossegar-me els repels del voltant de les ungles. Des d’aquell moment, també ho era mossegar-me aquest tipus d’ampolles diminutes de les que surt líquid i (no se podia saber) deixaven els dits en carn viva.

    La mare me va dir que ja aniríem al metge, però clar, era dissabte a la tarda i estàvem parlant de que, com a molt d’hora, em veurien dilluns al matí. Tenint en compte que jo no em volia morir, vaig valorar totes les opcions realistes que podrien passar amb els meus dits plens de líquid d’aspecte sospitós després d’esperar tants dies (tres) en anar al metge. Era evident que l’opció amb més possibilitats d’esdevenir un fet era l’amputació. I em convencia a mi mateixa: no pateixis, que morir-te no et moriràs, a una mala, et tallaran els dits.

    Aquesta història no sé si l’havia explicat a ningú, però disset anys després encara em recordo, allà assegudeta a la geladeria de Ricardo, mirant-me les mans, començant a gestionar el complexe que em generaria no tenir dits. I disset anys després, quan la vida se’m fa bola em tornen a sortit puntets vermells, que se’m fan ampolles petitetes per totes les mans i, també, disset anys després me les segueixo mossegant i deixant-me les mans fetes un cristo.

    Per cert: mans que encara tinc perquè sembla ser que la doctora no va valorar l’amputació com una opció real.

  • hipocondrisme: el primer cop que em moria

    Tenir una mica d’otitis va ser el pretext perfecte per tornar a treure, per enèsima vegada, el puto tema de conversa en què jo explico totes les vegades que he pensat que em moria de malaltia. Encara no puc parlar del meu mal actual, perquè l’otitis sembla que ja no mata en l’espai-temps on visc, però jo no tinc fe cega en les metgesses i els metges que em visiten. Sempre tinc la desesperança que seré aquell típic cas en què un error estúpid de diagnòstic acaba en paràlisi facial, amputació d’extremitats o ceguera absoluta. Ara, per exemple, després de sis dies eterns de dolor timpànic, ocular i, sobretot, cervical, segueixo amb l’espineta de pensar que igual tinc meningitis. I fins que no se confirmi que no, que efectivament només és otitits, no em veig amb cor de parlar del tema.

    Però sí de la resta de cops en què he pensat que patia de coses mortals que han acabat sent rucades.

    El primer cop que pensava que la vida se m’acabava no tenia més de vuit o deu anys. Realment, aquell cop encara no era experta en simptomatologia ni havia llegit cap article de tumedicodigital punto com. Però sí que tenia una cosa clara, perquè més o menys sempre he estat una nena observadora: que la gent que tenia càncer era calba. No sabia exactament què era causa i què era conseqüència, però era un fet contrastat i comprovat.

    I, és clar: si una cosa porto a la genètica, és l’alopècia i la caiguda de cabell és la primera reacció del meu cos davant qualsevol cosa. Estrès? Caiguda de cabell. Ansietat? Caiguda de cabell. Canvi d’alimentació? Caiguda de cabell. Canvi d’estació? Caiguda de cabell. Penso que em moro? Caiguda de cabell. I no ens mentirem: no vaig sobrada. La meua mata és pobreta, quatre pèls, una cua de rata. Em cauen més de tres cabells i els compto amb molt neguit. M’agafa la neura d’acabar sent un agent més del calvari que és Cal Fusteret de Juneda.

    Torno al tema: la meua jo de vuit o deu anys, comptant els pèls que em queien. Molts, tenia la sensació i, a més, el terra del lavabo de casa, aleshores, era blanc. Sempre era ple de cabells. Socorro: m’estava quedant CALBA. Calba de càncer, és clar.

    Em fa certa gràcia tendra recordar-me al lavabo sense saber expressar com de malament em sentia perquè, dins del meu cap, era súper evident que m’estava morint. Ara sóc molt més experta i no pensaria que allò és càncer, sinó tres mil altres patologies gravíssimes que acaben en la mort o en coses pitjors.

    Però d’aquella nena que ja patia per estar malalta, segueixo mantenint intacta l’angoixa que em produeix sentir que tinc alguna cosa. Autodiagnosticar-me merdes i patir severament. Puc parlar de les coses que ja se m’han curat amb certa mofa, però quan en ve una de nova, no puc evitar preocupar-me en excés, donar tombs al llit hores i hores, mirar pel·lícules sense enterar-me de res del que hi passa perquè ja tinc el cap a la UCI.

    En fi, he pensat que hi ha nínxol de mercat, perquè amb el Roger, que és l’únic que m’entén, ens fem podcasts per treure l’angoixa que ens provoca el mínim símptoma i ens va bé. No tant lo de treure-ho (que la sensació d’emmalaltir és ben real, es digui en veu alta o no) sinó lo de sentir que no tothom se’n riu i ho troba estúpid, i t’entén i t’acompanya en el teu dolor, que al cap i a la fi, només sol existir dins del cap d’una mateixa.

    Seguiré, crec. En la propera entrega (així per generar hype) explicaré aquella època de la meua vida en què pensava que m’haurien d’amputar els dits i no podria anar mai més al conservatori perquè QUI TOCA LA FLAUTA SENSE DITS. I el conservatori, la flauta i la música en general me la suava, en realitat, però estava enamorada d’una persona d’allà dins i el dramita que no ens el treguin mai.