Intueixo, des de lluny, com riuen. Ho intueixo perquè sóc molt espavilada, però sóc tan lluny que m’és impossible confirmar les meves sospites.
Sempre havia pensat que el camí em portaria fins un refugi de muntanya amb una gandula al sol de primavera. Que aquest camí seguiria, però que jo els abraçaria fort i els desitjaria tot el millor del món. I, mentre començava la nova etapa per mi, ells seguirien caminant, compartint petjades amb noves botes, noves mans, noves fites. Sempre havia pensat que el comiat seria difícil, que decidir on posar punt i final a la ruta seria una decisió complicada i dura de prendre. Suposo que, també, sempre havia pensat com seria passar el testimoni i veure com, en l’intercanvi, els nostres dits es freguen, sense voler i ens agafaria el riure junts, per darrer cop.
Però avui sec, esgotada, en una pedra grossa al marge del camí. Després d’haver pujat arrossegant-me la meitat d’aquesta costa, no puc més. Em pesa la motxilla. Em cremen els peus. Crido perquè m’esperin, però ningú m’escolta, ningú em sent. Decideixen fer drecera i jo torno a cridar perquè no es desviïn, crido fort però ja no em surt la veu. Agafen el camí curt: total, arribaran al mateix lloc i seran quarts de set de la tarda i que més dóna per aquí que per allà.
Jo em quedo aquí. No vull drecera, no vull caminar més. La decisió ha estat dura però no difícil: sé que, d’aquesta manera, no vull fer ni un pas més. Igual quan algú passi a prop d’on sóc, m’afegiré a una nova tropa de caminants. Però, ara, ja en tinc prou.
.
.
.
Ja són lluny, massa lluny. Jo no correré i no sembla que retrocedeixi ningú: tampoc els ho demano. Però hi ha estones que tanta distància em sembla insalvable i les botes m’han fet tantes llagues que, fins i tot, em fan mal a l’ànima.
Deixa un comentari