Managua és el caos. Ahir per fi donava la cara, i es mostrava tan xafogosa com ens havien promès. Managua és el l’oasi enmig de la calma, el crit enmig del silenci. Managua és com un nen que et mira amb ulls plorosos plens de lleganyes, i que – malgrat tot – t’acabes estimant.
No hi ha passos de zebra, no es pot creuar pels passos elevats per si t’atraquen per banda i banda. Després del terratrèmol que va arrasar la ciutat l’any 1972, ningú va fer un pla urbanístic prou consistent i tothom va començar a construir allà on va voler.
Managua permet a cadascú anar per on vol: creuar pel mig de la carretera, conduir en contradirecció, parar els autobusos enmig del no-res. Managua és plena de mosquits i molts carrers no estan asfaltats. Tots els vehicles toquen el pito com si no hi hagués demà: per avançar, per avisar, per cedir el pas, per agrair que t’han cedit el pas, per saludar… Moltes cases són baixes, fetes de llauna i poc més. Per la nostra zona hi ha llocs on no hi ha ni clavegueres i las aguas negras baixen pel mig del pas.
Suposo que malgrat haver-la imaginat tan diferent, ens l’anem fent nostra. Lentament. No hi ha sentiment de turista: a Managua, el turisme només hi va per l’aeroport.
Vam poder estar a la baixada del santito. Gent, molta gent aglomerada perquè Santo Domingo pogués baixar en processó. La festa era evident: gent vestida amb els vestits típics, gent sucada d’oli de motor sota el sol del migdia (sí, tal qual, per complir promeses), molta (molta molta molta molta) pólvora, somriures, borratxos… i cap turista. Em deia la Jenny que s’emocionava: la gent és molt, molt pobra, no tenen gairebé res i, malgrat tot, surten i ho donen tot. La fe és l’únic que els queda, l’únic que ningú els pot prendre.
És una pujada d’adrenalina, una gran sorpresa. Mil somriures, alguna baralla. Infants, joves, gent gran, colors, soroll, crits, música… Un no donar l’abast en mirar a tot arreu, per por a perdre’s cap detall.
Avui hem estat a Granada i a la Laguna d’Apoyo.
Res a veure.
Granada desprèn un inconfusible aire colonial. Els carrers són plens de gent d’arreu. Les cases segueixen una harmonia evident, els carrers són rectes i quadriculats. I, evidentment, el preu de les coses és lleugerament més alt.
Apoyo és màgic. Un volcà que té el cràter ple d’aigua. Una platja d’aigua dolça. Una tranquil·litat estranya per un lloc tan fantàstic i una vista tan privilegiada (per sort, de moment, el turisme massiu se’n va cap a Costa Rica i companyia).
La tornada ha estat amb autobús. Un espectacle, gairebé tant com els taxis. Per anar a l’estació d’autobusos, hem pujat 9 en un taxi. Chineados. A l’autobús, al menys, hi havia 120 persones, els uns damunt dels altres, plantats, asseguts. El conductor es creia pilot de fórmula 1, i anava pitant per la carretera perquè tothom s’apartés del seu pas. Conduïa per l’arcén.
Estem bé, no patiu, aquí ens han dit que no hi ha accidents.
Deixa un comentari