em semblen mals dies per les bones decisions. últimament, tinc una llista tan llarga de coses urgents que anar tatxant-ne tots els punts se m’està fent pujada. bueno, pujada que ja comença a ser paret d’escalada i, a mi, les alçades em fan vertigen. i si ja sóc dalt o què, pues encara no ho sé, però la puta mare, que se m’està fent molta bola.
i pel mig, m’emporto a qui convingui i a qui no toca i em reconnecto amb versions de mi que no m’agraden i no vull ser. però sóc, ves, tots tenim una part de nosaltres que és una mica merda, pel que sigui.
després, també he aprofitat, amb la inèrcia que sembla que he agafat de de liar-la tan a consciència, per resoldre algunes velles ferides que encara em coïen i no havia sabut massa com encarar. m’alegro de trobar-hi la mateixa calma que vaig abandonar com una idiota, malgrat al meu darrere vaig deixar-hi tants munts de porqueria, que ja ho diu la mare: allà on cagues deixes la merda.
ara ploro una estoneta i, mig estirada al sofà, vaig destriant entre culpa i tristesa, flagel·lant-me amb la primera i recreant-me en la segona. després potser em faré el llit perquè he tret els llençols, per si això fa net d’alguna cosa o altra.
però bueno, me n’alegro que enmig de tant caos passin coses una mica esperançadores i recordi com, després de fer les coses tan malament com puc, sempre hi són els bons. un dia, ho prometo, m’estimaré prou com per deixar-me estimar bé pels qui em saben veure els racons clars més que les parts fosques.
i ja ho sé, però està bé que de tant en tant algú m’ho recordi: ets molt burra però ets bona noia, Anna