És inevitable, crec, que hi hagi uns quants moments al llarg del dia en què em sento mig sola. Potser és perquè he decidit pirar-me sola, què sé jo. Deu ser, no? En tot cas, pensava, que és alguna cosa com soledat momentània: la que arriba al vespre, quan estàs com a cansada i tot això, la que arriba el dia que no em trobo bé del tot, la que ve amb els núvols d’un dia que no fa massa bon temps. Hi ha gent que viu en una cosa que suposo que deu ser com una soledat universal.
Montevideo, 30 de gener
Després d’un dia recalorós començava una nit recalorosa també i, com per obra de la providència, ens vam dir gairebé a l’uníson si volíem sortir a sopar l’una amb l’altra. També alhora vam acceptar la proposta. Igual que la meua soledat, la companyia també va ser passatgera. Ella era argentina en procés de ser italiana sense haver xafat mai Itàlia. Vam seure en una terrassa. El terra desprenia calor i els para-sols, que encara estaven oberts, només feien que retindre la xafogor. I vam xerrar una estoneta de coses, de la vida, de la política, del feminisme, de la família, de nosaltres com a éssers interconnectats i interdependents però, al cap i a la fi, éssers que arribem i marxem d’aquest món sols.
Em deia que se n’anava, que se n’anava sola havent tallat molts llaços que li feien mal. Que el país ja era un lloc de desesperança i tampoc comptava amb massa més on aferrar-se dins les fronteres i les perspectives de l’Argentina. Et fa pena? li vaig preguntar i em va dir que no. Que no es parlava amb els seus pares, que a Europa l’esperava algú amb qui havia compartit massa poc temps però prou coses fortes. I que, què podia passar si no anava bé del tot? Res massa més transcendent.
Me’n vaig anar a dormir veient-la, de reüll, treure coses innecessàries de la maleta per evitar recàrrecs en facturar-la. Era una mica metafòric: va deixar a la tauleta de nit molts paquets d’herba de mate i pots de dulce de leche, que es van quedar en terra de mate i de dulce de leche.
Montevideo, 1 de febrer
M’obre les portes de casa seua, en un barri tranquil i li pregunto com es pronuncia el seu nom, que l’escriu d’una forma estranya. Tot és més simple i ella em diu que ja sap d’on vinc perquè hi ha viscut, a Lleida. Em fa gràcia com de petit és el món, sobretot per qui no és ben bé d’enlloc: ha passat per mil pobles i ciutats, s’hi ha establert però no del tot. I ara és aquí perquè era fàcil per qüestions del Mercosur, res massa més emocionant.
M’explica que és d’un lloc on ja no hi ha res a fer i que només s’hi queda, precisament, qui ja no té res a fer. Gent gran, gent que ha perdut del tot l’esperança, gent que ja no sap com començar – una altra vegada – fora de les fronteres de Veneçuela. No té cap amiga ni cap amic que encara siguin al país.
Parlo, de tant en tant amb ma mare, però és molt car, volar d’allà cap a qualsevol lloc del món em diu mentre penso que tenim vares de medir diferents per valorar què és o no és car i busco d’amagat quant costa i veig que el meu vol per venir m’ha costat més diners del que ella refereix. Rasco amb la punta dels dits, per canalitzar el neguit que em generen aquestes situacions, la punta del meu passaport que ha quedat tirat sobre del llit.
Aquí hi té alguns amics i jo penso que deuen ser nous amics, com a molt de quan va arribar, però no li pregunto. Em parla de relacions que ha anat teixint arreu del món però jo m’imagino que són lluny. I si es posa trista a l’Uruguai, a quina espatlla va a plorar? pensa la meua nena interior que sempre acaba buscant consol a les mateixes faldes, que sempre són de fàcil accés.
Còrdova, 7 de febrer
Vull pensar que aquella va ser la setmana més calorosa de l’estiu cordovès perquè si no, no m’ho explico. Si vols, podem dormir a la terrassa, em va dir i vam pujar uns matalassos petits i vam beure molt cervesa de litre i quan jo explicava merdes de la meua família em va dir que li agradava molt, que li expliqués coses de la meua família.
I sense saber d’on va sortir aquell moment d’intimitat, perquè no feia ni vint-i-quatre hores que ens coneixíem, em va explicar com era estar sol en un lloc que no és el teu o sí que ho és però només perquè hi ets de cos present. És a dir: sol i sense res més que un mateix, sense un lloc on caure mort i sense un peso per comprar-se un pancho i sense un número on trucar i explicar que se sent terriblement sol.
M’abruma el sentiment de sentir-se tan sol de que no pots dir-li a ningú que te sents sol i després parlo amb el Roger per telèfon que em re-diu coses com que és important dir em sento sol i sentir que hi ha resposta d’algú que et faci sentir menys sol. I me poso a plorar com una bleda.
Iruya, 12 de març
Aquests dies en què ja he passat el primer sotrac de la soledat momentània, recapitulo una mica i me l’abraço: és suau perquè sempre compta amb molta companyia incondicional a més o menys quilòmetres. I al final, d’aquestes converses també acabo despullant que potser aquesta por a estar sol no és ben bé això, sinó que, per un moment, deu ser que encara em fa vertigen la simple idea de ser sola.
Deixa un comentari