A vegades tanquem portes perquè no sabem com habitar segons quins llocs. Suposo que la lluna plena d’aquests dies ha sigut prou bruixa per deixar-me tornar a racons que pensava que ja estaven abandonats del tot.
Però trobo que aquest lloc és com una casa: és un lloc còmode i un lloc segur. M’adono, mentre faig pipi en un antro que no té paper de vàter, que se m’escapa una mica el riure perquè he sentit que és allà de nou. Torna a ser un lloc còmode i un lloc segur.
Cert, que hi ha persones que venen i van. I jo, que he deixat tants espais deshabitats una temporada bona, quan hi he tornat – segurament perquè la vida pensava que ens hi mereixíem tornar – m’he adonat només hi havia de treure una mica la pols i reparar algunes coses que s’han desgastat amb el pas dels dies, les setmanes, dels mesos, d’algun any. Sí: m’hi he trobat la caseta deshabitada, però sembla ser que no abandonada. Ha sigut fàcil sentir que hi tornava.
I rient i plorant, perquè la nit tot ho ha de fer intens, vaig notant que en les retrobades també m’hi he acabat retrobant.
Deixa un comentari