Arriba el tard i sembla que tothom comença a fer demostracions del talent que té en l’art de la protesta. Uns ganyolen de forma més subtil, d’altres rondinen amb força contundència i alguna, fins i tot, plora a crits. Suposo que demanen lo que totes, que és una mica de casito.
Sec a terra i venen com gallines al gra, a poc a poc, un que gateja i l’altre que se mou amb els genolls rectes i un que fa la croqueta en bucle. I de cop, estic plena de nens acomodats entre les cuixes i els braços. Tenen rastres de mocs i llàgrimes per tota la cara i intenten pescar-me les arracades i les ulleres com si els anés la vida. Miren amb els ulls oberts i rojos, com de que en qualsevol moment la son se’ls endurà per davant, s’amaguen la cara a la meua samarreta i els meus pantalons, que queden plens de taques de babes.
I quan algun d’ells somriu mentre ens mirem, penso com en serà, de díficil, això que els ve per davant: una vida. Per una cosa o per una altra, són tan minúsculs que pesen menys que la motxilla que ja carreguen. I mentre n’hi ha un, que estirat panxa amunt amb el cap sobre la meua cama esquerra, crida com un ximplet amb la boca oberta i riallera i l’altre m’encaixa la front entre el cap i l’espatlla, tanco els ulls i penso que tant de bo aquest món, que és difícil, que és hostil, que és esquerp, que és tan egoista, no els faci males persones.
Deixa un comentari