DUBTE

Pujo al cotxe i quan porto vuit o deu quilòmetres rodats m’agafa el dubte de si he agafat la targeta després de pagar a la gasolinera. També començo a dubtar a veure si m’hauré deixat la cartera damunt del taulell i també si he posat gasolina enlloc de dièsel. Aquest últim qüestionament el descarto perquè ja fa una estona que rodo i me n’hauria adonat. Quant als altres, he de parar obligatòriament en un desvio a comprovar que, efectivament, ho he guardat tot i ho porto a la motxilla.

Surto de casa després d’una estona cosint i penso que merda, que a veure si no hauré desendollat la planxa. Em sobrevola el dubte constantment, miro el mòbil cada dos per tres per si em truca la veïna que surt fum per sota la porta o els bombers o els mossos per informar-me que ho he perdut tot. Quan arribo a casa, més aviat del que hauria perquè la idea m’amarga el dia, veig que, efectivament, he desendollat la planxa en acabar de fer-la servir.

M’he fet un tàper i també començo a dubtar si, al sortir de casa d’esma, m’hauré deixat el fogó obert. No tinc constància dins del meu cap d’haver-lo apagat, malgrat em jugaria el coll que ho he mirat tres o quatre cops. Faig un missatge a la veïna del davant, que té un joc de claus meues, a veure si pot fer-hi un cop d’ull. Em fa certa vergonya, perquè tinc la cuina feta una merda amb els plats bruts de fa quinze dies i la vitro amb una solera que ni se veuen les ratlles que delimiten les rodones. Però no sé tirar endavant el dia pensant en casa cremada i/o en la factura de la llum que m’arribarà. Efectivament, el fogó està apagat i la veïna ja ha descobert com de marrana sóc.

Arribo a casa després d’aparcar el cotxe al parking, em despullo i em poso al llit i, així de cop, començo a desvetllar-me perquè dubto sobre si m’he deixat les claus posades i me’l robaran. Fa un fred que pela a casa, però aparto el nòrdic i vaig descalça fins al rebedor on, efectivament, hi ha les claus del cotxe, però que, si no l’hagués tancat, les portes se bloquejen soles passats uns minuts. Com no he pogut pensat abans que no puc cridar l’ascensor per pujar a casa sense una clau minúscula que porto al clauer de les claus del cotxe?

Surto de la feina, que són les tantes. A l’oficina fa un fred que pela i tinc un radiador elèctric sota la taula mentre treballo que m’escalfa els peus i les cuixes. Arroplego tot, tanco porta, camino amb les mans a les butxaques i l’esquena encongida i, quan ja sóc a tres minuts de casa, no és que dubti, és que ho tinc claríssim: m’he deixat el radiador encès i és divendres. Reculo, desfaig el camí amb tot el puto fred que fa per arribar a l’oficina i veure que, evidentment, he apagat el radiador i, fins i tot, l’he desendollat.

L’O. em demana que li regui les plantes mentre és fora. Hi vaig alguns dies a la setmana a revisar que tot estigui bé. Fa tres dies que no hi he passat i, de sobte, dubto per si no he apagat la bomba d’aire calent que he encès perquè té un raconet bonic on m’he quedat a llegir una estona. Que porta tres dies tirant escalfor i que li arribarà una factura de la hòstia. Deixo de fer el que estic fent de forma sobtada, vaig a buscar el cotxe i condueixo ràpid, com si ara em vingués de tres minuts. Efectivament, no tant sols la bomba d’aire està apagada sinó que també estan abaixats els ploms.

I igual que amb les merdes petits, també dubto, dubto, dubtooooooooooo de les que no són merdes i les que no són petites. No sé si algun dia puc confiar que també puc fer-ho bé de tant en tant (que s’ha demostrat que sí), perquè aquesta desconfiança em fa fer quilòmetres, perdre temps i viure de la preocupació en quantitats industrials i insostenibles.