Feia dies que em rondava la idea pel cap. Com una mosca que entra al menjador i es dedica a donar tombs per l’espai que hi ha entre la tele i qui la mira. Que hi és, saps que hi és perquè, joder, la tens als morros. Només que, de tant en tant, enfoques cap a allò que hi surt a la pantalla i deixes de veure-les. Però, de cop, t’adones que hi són i ja no veus res més que les putes mosques en rotllana.
Jo me’n vaig adonar un cap de setmana que voltava per casa. Dissabte al matí tenia totes les puntes dels dits plenes de puntets vermells. No sabia quant de temps feia que els hi tenia. I si feia molts dies i ja era massa tard? A la tarda, s’havien transformat en una mena d’ampolles diminutes que feien que tingués ultra sensibilitat quan tocava qualsevol cosa.
Si hi ha alguna cosa que em genera més addicció que pensar-me que m’estic morint, és mossegar-me els repels del voltant de les ungles. Des d’aquell moment, també ho era mossegar-me aquest tipus d’ampolles diminutes de les que surt líquid i (no se podia saber) deixaven els dits en carn viva.
La mare me va dir que ja aniríem al metge, però clar, era dissabte a la tarda i estàvem parlant de que, com a molt d’hora, em veurien dilluns al matí. Tenint en compte que jo no em volia morir, vaig valorar totes les opcions realistes que podrien passar amb els meus dits plens de líquid d’aspecte sospitós després d’esperar tants dies (tres) en anar al metge. Era evident que l’opció amb més possibilitats d’esdevenir un fet era l’amputació. I em convencia a mi mateixa: no pateixis, que morir-te no et moriràs, a una mala, et tallaran els dits.
Aquesta història no sé si l’havia explicat a ningú, però disset anys després encara em recordo, allà assegudeta a la geladeria de Ricardo, mirant-me les mans, començant a gestionar el complexe que em generaria no tenir dits. I disset anys després, quan la vida se’m fa bola em tornen a sortit puntets vermells, que se’m fan ampolles petitetes per totes les mans i, també, disset anys després me les segueixo mossegant i deixant-me les mans fetes un cristo.
Per cert: mans que encara tinc perquè sembla ser que la doctora no va valorar l’amputació com una opció real.
Deixa un comentari