Segurament, una de les coses que fan més mal del món és haver d’escollir entre la felicitat de qui més estimes i l’opció que una mateixa ha posat per davant de la resta. Sec a posar-hi paraules gairebé un mes després, perquè ara sembla que ja només en queden les restes. Va passar com aquell cometa que passa un cop cada molt temps i que només el veuràs un cop a la vida. Avui ja només en queda el rastre de llum que en va deixar la cua i que sembla que ja no ho enlluerna tant tot i deixa marge a afigurar altres coses.
I ara que ja està, ho guardarem en una caixeta de records i el temps s’ocuparà d’anar difuminant-ne les ombres i quan fem memòria parlarem de les garlandes de llums, del seu somriure brillant, de com la mirava ell, dels balls, del vi, del cesk, de l’estima de tothom i, en fi, que deixarem anar les coses que han fet el camí una mica complicat. Espero ser-ne capaç, jo també.
Però si he de guardar un instant per emmarcar al menjador de casa o a la tauleta del costat del llit, és aquell en què, a quarts d’onze, l’Ares i el pare es van abraçar i el pare, que és una mica bledot, però sempre aconsegueix dissimular-ho, es va emocionar amb aquella cara de satisfet i feliç que va passejar tot el dia. Es posa roig i se li humitegen els ulls i respira ràpid.
I encara que sigui molt subtil, jo ho veig i m’agafa la plorera, perquè penso en l’estiu del divuit i en la incertesa que arrossegàvem i carregàvem. I en com d’impensable m’hauria semblat aquest precís instant si algú m’hagués dit que passaria. I en com, moltes vegades, ens agafen angúnies i neguits tontos que ens fan oblidar les coses importants, com la de poder celebrar la vida amb la gent que estimes.
L’Ares i el pare s’abracen i la mare se’ls mira i, malgrat fa aquella cara borde que també he heretat jo, sé que també està emocionada i feliç. I que som allà i que tot ha anat així i que podríem haver-ho fet millor o pitjor o d’una altra manera i que podrien haver passat prou coses incontrolables i que el pare no estigués abraçant l’Ares emocionat, però sí: som allà i, la final, la vida que ens hem perdut, ja sabem que simplement no existeix.
O mira, la vida que tenim, és la que és i hi ha dies que no ho veig clar, però hi ha moments (com aquest) en què confirmo que és prou bonica. I que la millor manera que tenim de gastar-la és estimant-nos fort.
Deixa un comentari