DRAMA

«I ara, t’agafes el teu drama, i te’l menges tu i plores i t’enrabies, però és teu, no en facis partícip a l’altra gent d’una cosa que només existeix al teu cap»

El dramatisme és com una malaltia que me neix a la boca de l’estómac, just al costat del cor i se m’estén per la resta de llocs del cos. De cap a peus. Que s’arrapa, amb urpes i dents a tot allò que sóc. Que cega. I quatre coses més, però en definitiva, això: em roba la perspectiva des d’on fer les coses fàcils.

I és que, a més, és com una droga que m’enganxa a viure des d’una intensitat com artificial. Que sí: a posar-me fins al fons als clots i fer com que ningú vol ajudar-me a sortir-ne. I no és això: ni els clots són tan fondos, ni l’ajuda és tan absent.

És això altre: només la merda que, a estones, fa que me costi més viure amb la sinceritat de lo senzill o lo simple, que des de l’escenari farandulero que tinc muntat dins del meu cap.

En fi: que difícil fer-ho fàcil.

Però, avui, ja n’hi ha prou de tanta comèdia.