negaré haver-ho dit

serà típic i tòpic? doncs, mira, probablement si.

però sortir de la unió europea està sent una mica intens de contrastos. començant pel roaming, per l’aspecte dels autobusos i acabant pel fet que aquí la presència de l’anglès és una mica com la del xinès: inexistent.

i, negaré haver-ho dit, però estic una mica cagada (i a més, amb certa part de literalitat, perquè alguna cosa no li ha sentat del tot bé al meu sistema digestiu). la fisonomia de les persones aquí és dura i no saps gaire què, perquè la comunicació és molt complicada.

però el món és meravellós, i quan semblava que moriria de soledat i tot això, l’Anna ha tirat el seu seient del bus enrere i m’ha donat un cop al genoll i s’ha disculpat dos-centes vegades i hem rigut perquè les Annes sembla que som plaga mundial. i ella, que és bòsnia nascuda a Itàlia que treballa a Croàcia, quan ha somrigut, totes les faccions que semblaven malhumorades han desaparegut i m’ha dit que m’enamoraré de Bòsnia not because I come from there, but i’ve never met such a kind society as the bosnian one. i com que una ja es coneix, doncs he pensat que tampoc és tan descabellada la idea que m’enamori de ves a saber què.

i ara sí, sembla que les meves hores de dades mòbils estan arribant al seu final per endinsar-me a aquesta terra que em crida i m’atreu irracionalment. o no, però crec que això ja és una altra història.

la vida és una puta montanya russa que em fa passar de la eufòria més absoluta a la misèria més profunda i, joder, que addiciva que és la intensitat.