ell

De la meva etapa a l’escola, puc recordar, sorprenentment, alguns moments amb clara lucidesa. Uns records nítids on no només veig la situació, l’entorn, les persones; sinó que puc sentir tot allò que sentia, amb tanta precisió que a vegades encara se’m posen els pèls de punta.

Aquell dia, en concret, a vegades m’inunda la ment com un tsunami. Se’m fa un nus a la boca de l’estómac i em costa sortir de l’estat de letargia en què m’acabo quedant.

Jo no era especialment amiga de l’Alfonso.  Recordo la seva cara sense cap tret especialment característic: les seves ulleres, el seu pegat a l’ull… i poc més. De cop, va deixar de venir.

El Jordi, que era el seu amic, ens passava la informació. Que si a vegades estava malalt, que vindria algun dia… Tampoc crec que hi donéssim més tombs: la malaltia era tan ambigua, que la infantesa no sap res més que la grip, les angines i les vomiteres.

Però el Jordi era optimista i recordo que sempre acabava les frases dient que “a quart tornaria”. Com si quart fos molt lluny, com si fos veritat que el temps ho cura tot. Recordo, també, l’Alfonso com el nen fugaç: venia algun dia quan la Bàrbara encara era la nostra mestra i n’estava molts, moltíssims, sense venir. Crec que, fins i tot, en algun moment li teníem enveja que no li calgués venir cada dia a classe.

Un dia la Sandra, com fent-li la competència al Jordi com a principal font d’informació, va pronunciar LA paraula. “L’Alfonso té càncer, eh? “. Nosaltres ni sabíem què era. Però la Sandra era la petita de tres germanes bastant més grans i sempre ens portava avantatge en algunes coses, així que li vam fer cas.

8 anys… què collons havíem de saber sobre el càncer!? Jo pensava en bucle i sense donar-hi més importància que “tornaria a quart”. No podia ser que el Jordi, que era el seu amic, ens mentís.

…

Jo crec que devia ser un dilluns, però segurament podria ser qualsevol dia de la setmana. Anava a dir que se’ns havien enganxat els llençols aquell dilluns, però sempre se’ns enganxaven i cada dos per tres feia tard a l’escola. Crec que feia tercer i la meva taula estava enganxada a la de la Marta. Vaig entrar despresa: no podia ser que fos tan tard, però tothom estava en un silenci sepulcral com si ja fes hores que feien classe. Vaig entrar i, malgrat el silenci absolut, ningú es va girar per mirar-me. Hi havia la Bàrbara al davant. No quadrava: ara la nostra mestra era la Tere. I recordo la Marta que va dir-me molt fluixet que s’havia mort. I només vaig pensar que, aleshores, no podria tornar a quart… Vaig tornar a mirar a la Marta amb cara de no acabar-m’ho de creure. Em va repetir una mica més fort ‘l’Alfonso s’ha mort‘. I em vaig quedar glaçada.

Suposo que tothom recorda la sensació que té el primer cop que s’enfronta a la mort cara a cara. Però, tan petits… no toca: tots sabíem que es mor la gent gran, els vells, potser algun cop algú d’accident… però no es moren els nens. No pot ser.

Ningú ens va explicar res de la malaltia. Ningú ens va explicar res de la mort, més enllà d’això: no tornaria a quart. Ningú ens va donar un cop de mà per gestionar-ho. Només ens van repartir un full i ens van demanar que li havíem de fer un dibuix a la seva mare. Tothom dibuixava creus, recordo que tothom dibuixava creus. I el meu full en blanc era com una caiguda lliure on ningú m’havia explicat com caure-hi. Suposo que així: de patac.

Ningú ens va dir que al sortir de l’aula ens hauríem d’enfrontar a una absència que, malgrat l’Alfonso no era un habitual a classe, jo encara no em puc treure del cap quinze o setze anys després. Va sonar el timbre, vam sortir al pati i vam jugar. Vam fer una mica el que fèiem cada dia, sense més.

Aquell dia, però, jo havia vist plorar al Jordi. Era l’únic que havia plorat davant de tothom. El Jordi, a part de l’amic de l’Alfonso, era el malote de la classe. I crec que mai més de la vida m’ha marcat tant veure plorar algú.

…

Arribàvem a Juneda que era tard i fosc, l’endemà teníem examen. La mare, com sempre, va venir a ajudar-me a estudiar. Em va preguntar tantes vegades si no ens havien explicat res al cole… “si no ho dius en veu alta, no haurà passat”. Després vaig acabar confessant. Vaig plorar, va plorar i ens vam abraçar molta estona. Crec que va intentar explicar-me allò típic que se’ls diu als nens: que era al cel, que les estrelles no sé què i poc més.

L’endemà la vaig sentir parlar amb la mare del Roger per telèfon per veure com donava els diners que devia a la mare que havia pagat la corona de flors. Sempre he pensat que les corones de flors són horribles: ni ajuden, ni acompanyen, ni consolen. Mai he perdonat que no ens deixessin ser allà: un nen hauria de poder estar acompanyat pels nens fins a l’últim instant. Nosaltres també ens hem de poder acomiadar. Dir adéu des de la llunyania, des d’un dibuix destraler a l’aula mai ha estat suficient per deixar cicatritzar una ferida que, tot i els anys, encara cou segons el dia.

Mai més hem parlat entre nosaltres de l’Alfonso. Encara espero l’explicació que algun pare o algun mestre em deu. Però crec que no sóc l’única que recorda amb precisió aquell dia. I crec que, encara avui, ell viu una miqueta en els nens interiors de cadascuna de les persones d’aquella classe de tercer A.