Hi ha dies d’aquells que els buits t’omplen o que la plenitud et buida, ja no ho sé. Que en major o menor mesura, la claror ha anat deixant pas a la foscor i el que abans era serenor, ara només genera inquietud. I, enlloc de rendir-te, resisteixes i deixes que passin els dies, i malgrat les coses siguin difícils, prefereixes lluitar perquè algun dia puguin tornar a ser fàcils. Per veure una mica de llum al final de l’obscuritat.
La calor que omplia els cors i les cases, poc a poc deixa pas al fred. I els dies passen lents o passen ràpid, qui sap, perquè el temps és tan relatiu… I tu, que t’havies sentit tan fort ara et veus dèbil i la normalitat es torna estranya. Però malgrat allò fàcil seria odiar, no pots ni vols evitar estimar de forma sincera.
Que, si et sents trist, és perquè algun cop has estat feliç. I quina gràcia tindria aquesta felicitat si no poguéssim mirar enrere i prendre consciència del camí que ens porta on som. Perquè, al final, la gràcia dels antònims inversos és que impliquen necessàriament l’existència de l’altre per tenir una mica de sentit.
Deixa un comentari