Managua

Era de nit i el carrer començava a estar buit. Però les cases seguien desprenent vida. Sense vidres, la llum s’escapava per les franges que deixaven les persianes de plàstic transparent, i la quotidianitat es deixava entreveure per les cortines florejades. I l’olor indescriptible d’aquella ciutat t’embriagava i feia que se t’escapés un somriure per sota el nas. D’aquells que fas amb els ulls tancats i el cor obert.

L’aire que es colava per la lona del recorrido despentinava i embullava el cabell d’una forma agressiva, i et picava a la cara i et penetrava als pulmons d’una forma tan bestial que no sabies si cridar o plorar de tanta vida que t’entrava al cos.

I les cases eren mal fetes i petites. I de fusta, insegures i qui sap quanta gent vivia a l’interior. I era mig fosc i la llum de les faroles il·luminava tènuement les escletxes d’un asfalt vell i mal fet que cobria les vies principals de Managua. Perseguíem l’horitzó a alta velocitat, sota la banda sonora de desenes de clàxons. Els carros, ignorant innocentment els cartells que escrivien ‘Despacio’, avançaven per la dreta com a sonats. I era estrany, perquè no et senties pas insegur, malgrat la inexistència de seny i de cinturons de seguretat. Havien desaparegut els venedors ambulants  de les voreres. Només quedaven els vestigis de les parades plenes de mamones, mangos i tajadas: bosses de plàstic i peles de fruita ballant al ritme del vent càlid de la vesprada.

I si t’hi fixaves bé, veies com en alguna de les cantonades començaven a fer-se els grupets de prostitutes que esperaven que la nit els donés suficient per alimentar als fills i tal. Il·luminades, com de lluny, pels arbres que la Murillo havia instal·lat per donar-li color a la ciutat.

I saludaves al comandante Chávez més vistós, i al guerrillero anónimo que predicava (d’una forma que em semblava graciosa) que ‘solo los obreros y campesinos iran hasta el fin‘. I de lluny, entre les tenebres, si t’hi fixaves bé la silueta de Sandino vigilava incansablement la ciutat desordenada que havia quedat després del 72.

Però era el caos perfecte. Com quan t’enamores d’algú ple de defectes i n’estimes absolutament cadascuna de les imperfeccions.

I, en un gir il·legal a l’esquerra en arribar als semàfors del Sombrero, t’endinsaves cap dins al Memorial Sandino. I la polseguera se t’engolia, esborrant al mig de la foscor la ciutat que deixaves enrere. Com si no poguessis tornar-ne mai, com un camí sense retorn.

Dia 136 d.M.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s