els confins d’aquest sofà

Ahir – o potser ja avui pels tiquis-miquis – ens posàvem a dormir a les tantes. Serà una visita fugaç, sens dubte, més de l’habitual, i a més, a aquestes hores, n’hi ha que encara dormen.

Però mentre em despullo per posar-me al llit, que és el meu llit aquí i que és un sofà, miro aquest jersei de sanefes peruanes que porto. Ja hem recordat abans, a crits, que el primer cop que vaig venir a Banstraat també el portava. Tinc moltes fotos que m’ho recorden: les fotos d’una escapada, també ràpida, que va ser una mica de fugida al mig d’uns mesos raros.

Munto la paradeta, la baixera que hi va gran, el llençol que fa olor a net i la coixinera que no encaixa amb els coixins del sofà, i em tapo amb una manteta de fil gruixut. Lo de sempre.

Paro a pensar moltes coses abans d’adormir-me. Penso moltes coses en molt poc temps, perquè estic molt cansada i de cop m’adormo. Sense premeditació: com he arribat cada cop que he vingut, com he viscut els dies aquí, com n’he marxat. Com és un refugi, que ja vam quedar que vol dir doble fugida i com sempre m’ha anat bé no fer gran cosa mentre sóc aquí.

Penso ràpid en totes les misèries que ha vist aquest sofà i com cada cop que he anat venint també han anat a menys. Em faig gràcia, mira, Anna, també això ha passat. Ara casi ja no en tinc i m’agafa la pressa per aprofitar cada moment fent coses, moltes coses.

Sí, ara m’he despertat amb aquesta ànsia de voler fer, fer, fer i m’he posat una mica nerviosa perquè són quarts de dos i no hi ha una ànima que es bellugui. Però la màgia d’estar aquí és aquesta: que a vegades no cal fer res, només descansar juntes i riure’ns dels usis que anem tenint i que ens són tan absurds com bonics de compartir.

hipocondrisme: amputació de dits

Feia dies que em rondava la idea pel cap. Com una mosca que entra al menjador i es dedica a donar tombs per l’espai que hi ha entre la tele i qui la mira. Que hi és, saps que hi és perquè, joder, la tens als morros. Només que, de tant en tant, enfoques cap a allò que hi surt a la pantalla i deixes de veure-les. Però, de cop, t’adones que hi són i ja no veus res més que les putes mosques en rotllana.

Jo me’n vaig adonar un cap de setmana que voltava per casa. Dissabte al matí tenia totes les puntes dels dits plenes de puntets vermells. No sabia quant de temps feia que els hi tenia. I si feia molts dies i ja era massa tard? A la tarda, s’havien transformat en una mena d’ampolles diminutes que feien que tingués ultra sensibilitat quan tocava qualsevol cosa.

Si hi ha alguna cosa que em genera més addicció que pensar-me que m’estic morint, és mossegar-me els repels del voltant de les ungles. Des d’aquell moment, també ho era mossegar-me aquest tipus d’ampolles diminutes de les que surt líquid i (no se podia saber) deixaven els dits en carn viva.

La mare me va dir que ja aniríem al metge, però clar, era dissabte a la tarda i estàvem parlant de que, com a molt d’hora, em veurien dilluns al matí. Tenint en compte que jo no em volia morir, vaig valorar totes les opcions realistes que podrien passar amb els meus dits plens de líquid d’aspecte sospitós després d’esperar tants dies (tres) en anar al metge. Era evident que l’opció amb més possibilitats d’esdevenir un fet era l’amputació. I em convencia a mi mateixa: no pateixis, que morir-te no et moriràs, a una mala, et tallaran els dits.

Aquesta història no sé si l’havia explicat a ningú, però disset anys després encara em recordo, allà assegudeta a la geladeria de Ricardo, mirant-me les mans, començant a gestionar el complexe que em generaria no tenir dits. I disset anys després, quan la vida se’m fa bola em tornen a sortit puntets vermells, que se’m fan ampolles petitetes per totes les mans i, també, disset anys després me les segueixo mossegant i deixant-me les mans fetes un cristo.

Per cert: mans que encara tinc perquè sembla ser que la doctora no va valorar l’amputació com una opció real.

hipocondrisme: el primer cop que em moria

Tenir una mica d’otitis va ser el pretext perfecte per tornar a treure, per enèsima vegada, el puto tema de conversa en què jo explico totes les vegades que he pensat que em moria de malaltia. Encara no puc parlar del meu mal actual, perquè l’otitis sembla que ja no mata en l’espai-temps on visc, però jo no tinc fe cega en les metgesses i els metges que em visiten. Sempre tinc la desesperança que seré aquell típic cas en què un error estúpid de diagnòstic acaba en paràlisi facial, amputació d’extremitats o ceguera absoluta. Ara, per exemple, després de sis dies eterns de dolor timpànic, ocular i, sobretot, cervical, segueixo amb l’espineta de pensar que igual tinc meningitis. I fins que no se confirmi que no, que efectivament només és otitits, no em veig amb cor de parlar del tema.

Però sí de la resta de cops en què he pensat que patia de coses mortals que han acabat sent rucades.

El primer cop que pensava que la vida se m’acabava no tenia més de vuit o deu anys. Realment, aquell cop encara no era experta en simptomatologia ni havia llegit cap article de tumedicodigital punto com. Però sí que tenia una cosa clara, perquè més o menys sempre he estat una nena observadora: que la gent que tenia càncer era calba. No sabia exactament què era causa i què era conseqüència, però era un fet contrastat i comprovat.

I, és clar: si una cosa porto a la genètica, és l’alopècia i la caiguda de cabell és la primera reacció del meu cos davant qualsevol cosa. Estrès? Caiguda de cabell. Ansietat? Caiguda de cabell. Canvi d’alimentació? Caiguda de cabell. Canvi d’estació? Caiguda de cabell. Penso que em moro? Caiguda de cabell. I no ens mentirem: no vaig sobrada. La meua mata és pobreta, quatre pèls, una cua de rata. Em cauen més de tres cabells i els compto amb molt neguit. M’agafa la neura d’acabar sent un agent més del calvari que és Cal Fusteret de Juneda.

Torno al tema: la meua jo de vuit o deu anys, comptant els pèls que em queien. Molts, tenia la sensació i, a més, el terra del lavabo de casa, aleshores, era blanc. Sempre era ple de cabells. Socorro: m’estava quedant CALBA. Calba de càncer, és clar.

Em fa certa gràcia tendra recordar-me al lavabo sense saber expressar com de malament em sentia perquè, dins del meu cap, era súper evident que m’estava morint. Ara sóc molt més experta i no pensaria que allò és càncer, sinó tres mil altres patologies gravíssimes que acaben en la mort o en coses pitjors.

Però d’aquella nena que ja patia per estar malalta, segueixo mantenint intacta l’angoixa que em produeix sentir que tinc alguna cosa. Autodiagnosticar-me merdes i patir severament. Puc parlar de les coses que ja se m’han curat amb certa mofa, però quan en ve una de nova, no puc evitar preocupar-me en excés, donar tombs al llit hores i hores, mirar pel·lícules sense enterar-me de res del que hi passa perquè ja tinc el cap a la UCI.

En fi, he pensat que hi ha nínxol de mercat, perquè amb el Roger, que és l’únic que m’entén, ens fem podcasts per treure l’angoixa que ens provoca el mínim símptoma i ens va bé. No tant lo de treure-ho (que la sensació d’emmalaltir és ben real, es digui en veu alta o no) sinó lo de sentir que no tothom se’n riu i ho troba estúpid, i t’entén i t’acompanya en el teu dolor, que al cap i a la fi, només sol existir dins del cap d’una mateixa.

Seguiré, crec. En la propera entrega (així per generar hype) explicaré aquella època de la meua vida en què pensava que m’haurien d’amputar els dits i no podria anar mai més al conservatori perquè QUI TOCA LA FLAUTA SENSE DITS. I el conservatori, la flauta i la música en general me la suava, en realitat, però estava enamorada d’una persona d’allà dins i el dramita que no ens el treguin mai.

començar a estimar

Pujàvem cinta transportadora amunt, després d’haver fet una compra que s’ha passat en tres euros del pressupost que tenim. M’he girat i he quedat en contra del sentit de la marxa per veure’l de cara.

Ell m’ha mirat amb aquesta expressió de malcarat que sempre té i jo he posat els ulls guerxos.

M’ha preguntat per què el mirava així de malament.

He sospirat mirant al sostre.

Quan he baixat el cap, hi estava ell, amb els ulls guerxos.

Hem rigut juntets fins que la cinta ha arribat a dalt i ara penso que en aquell moment deu haver estat quan l’he començat a estimar.

I que bé, perquè quin sentit deu tenir fer això sense l’amor.

s’ha mort la inés

S’ha mort la Inés i a efectes pràctics, no implica gran cosa. La Inés era la cosina del pare i era dels manyos. Feia anys que no ens vèiem, segurament ni ens reconeixeríem amb els seus fills, que tenen edats semblants a la meua.

Els manyos eren un col·lectiu heterogeni i ben avingut que vivien en diferents llocs de l’Aragó i venien, cada any, un moment o altre de l’estiu. A la seua casa familiar, hi havia un garatge molt gran, amb unes rajoles blanques i lluentes que relliscaven i sempre tenien la portalada mig oberta. Més cap al fons, les germanes, que totes s’assemblaven molt i no sabia ben bé qui era qui, fumaven compulsivament. Els germans també s’assemblaven, entre ells, però l’un era la versió divertida de l’altre. Al sostre, un ventilador que no parava mai de girar i, a la butaca, la germana del padrí, que era sorda com una tàpia i portava unes ulleres que s’enfosquien amb la claror.

Després que se morís el padrí, també se va morir la tieta Maria i, poc a poc, la portalada que donava al garatge de rajoles blanques i lluentes va deixar d’obrir-se. Suposo, també, que aquesta tercera generació amb qui jugàvem ens vam anar fent grans i ja no ens agradava tant repassar les rajoles del carrer amb guixos de colors. Ens deixava de fer gràcia trobar-nos a les piscines de sorpresa. I al final, l’exotisme d’aquella gent que venia parlant castellà es va anar esfumant perquè també nosaltres vam aprendre l’idioma de forma polida i ja sabíem que cama era llit i pierna era cama.

Avui s’ha mort la Inés, després de molts dies malalta i, encara que no em genera gran cosa, sento el pas del temps de forma pesada i densa. I que si miro enrere, ara ja només veig els ventiladors del sostre, les rajoles blanques i lluentes i el terra del carrer pintat amb guixos de colors com si fos una pel·lícula d’aquestes on no hi passa res però la fotografia és bonica i nostàlgica.

els dos segons de silenci

Al final, la conclusió que en trec és que és un desgraciat. Un gran i complet desgraciat i ho és tant, perquè avarca el significat total de ser-ho.

Té una mirada que esquiva, que sempre està atenta de reüll però mai cedeix un mil·límetre a poder-lo mirar a la cara. És alt, però sense una altura intimidatòria. Més aviat té aquell mig metre descontrolat que tenen els adolescents quan comencen a deixar de ser nens però encara no són homes. Ell s’encongeix, geperut, mentre diu moltes paraules malsonants dirigides a fer mal, mentre el seu cos explica que s’està fent una bola perquè només es defensa.

I crida, insulta, sap quina tecla tocar per fer ferir amb més precisió: n’ha après dels millors, dels qui són mesquins o més astuts o tenen més experiència en l’art d’atacar amb dolenteria. Però ell no, ell és molt just, un tio tonto que només sap imitar per sobreviure. I és un desgraciat perquè té una ràbia que ves a saber d’on li neix i amenaça com una bomba de rellotgeria tota l’estona però, sobretot, és un desgraciat perquè no sé si algú se l’estima gaire. Lo pitjor és que ell mateix ho percep.

A mi em sap greu, perquè aconsegueix despertar-me el que vol, algun instint primari que he de contenir amb feines i treballs. Perquè jo -suposo- en sé més. Perquè jo intueixo que l’iceberg amaga molt gel davall del nivell de l’aigua. Perquè no és res personal cap a mi.

I perquè al final em convenço que només necessita sentir que algú es preocupa d’ell i li importa tenir-lo a prop. A pesar de tots els pesars, només és un nen que està sol i se n’ha sentit. Potser per això saluda a la gent anònima que es troba pel carrer i, a vegades, els dóna conversa intuint que comparteixen coses: el color de pell, la precarietat, la soledat o què sé jo.

El que passa és que, algun dia, li surt el tret per la culata i quan li pregunten d’on és calla de cop. Passen dos segons (eterns) de silenci mentre decideix què deu haver de respondre, sabent que ni això, ni allò és ben bé veritat o que ni això, ni allò és totalment mentida. Que, potser el que passa és que sigui el que sigui, ell és d’enlloc i de ningú i que tal com ha vingut ha viscut i tal com ha viscut marxarà.

I que suposo que sentir que tant és fa mal.

gastar-la bé

Segurament, una de les coses que fan més mal del món és haver d’escollir entre la felicitat de qui més estimes i l’opció que una mateixa ha posat per davant de la resta. Sec a posar-hi paraules gairebé un mes després, perquè ara sembla que ja només en queden les restes. Va passar com aquell cometa que passa un cop cada molt temps i que només el veuràs un cop a la vida. Avui ja només en queda el rastre de llum que en va deixar la cua i que sembla que ja no ho enlluerna tant tot i deixa marge a afigurar altres coses.

I ara que ja està, ho guardarem en una caixeta de records i el temps s’ocuparà d’anar difuminant-ne les ombres i quan fem memòria parlarem de les garlandes de llums, del seu somriure brillant, de com la mirava ell, dels balls, del vi, del cesk, de l’estima de tothom i, en fi, que deixarem anar les coses que han fet el camí una mica complicat. Espero ser-ne capaç, jo també.

Però si he de guardar un instant per emmarcar al menjador de casa o a la tauleta del costat del llit, és aquell en què, a quarts d’onze, l’Ares i el pare es van abraçar i el pare, que és una mica bledot, però sempre aconsegueix dissimular-ho, es va emocionar amb aquella cara de satisfet i feliç que va passejar tot el dia. Es posa roig i se li humitegen els ulls i respira ràpid.

I encara que sigui molt subtil, jo ho veig i m’agafa la plorera, perquè penso en l’estiu del divuit i en la incertesa que arrossegàvem i carregàvem. I en com d’impensable m’hauria semblat aquest precís instant si algú m’hagués dit que passaria. I en com, moltes vegades, ens agafen angúnies i neguits tontos que ens fan oblidar les coses importants, com la de poder celebrar la vida amb la gent que estimes.

L’Ares i el pare s’abracen i la mare se’ls mira i, malgrat fa aquella cara borde que també he heretat jo, sé que també està emocionada i feliç. I que som allà i que tot ha anat així i que podríem haver-ho fet millor o pitjor o d’una altra manera i que podrien haver passat prou coses incontrolables i que el pare no estigués abraçant l’Ares emocionat, però sí: som allà i, la final, la vida que ens hem perdut, ja sabem que simplement no existeix.

O mira, la vida que tenim, és la que és i hi ha dies que no ho veig clar, però hi ha moments (com aquest) en què confirmo que és prou bonica. I que la millor manera que tenim de gastar-la és estimant-nos fort.

que me lleve en un cometa (continuació)

és tard, tardíssim. sento com sona purpurina i em crema una mica per dins perquè no crec que hagi de sonar aquesta cançó, però també em fa gràcia perquè jo també vaig plena de purpurina. acabo feines pendents davant de l’ordinador, sola a la sala de monis, i penso en que què bé que s’hagi acabat tot i que s’hagi acabat bé.

i en ve una i se m’asseu al costat i mira el que faig. se queda allà en silenci, amb aquesta mirada de no deixar veure massa què hi té dins. i després ve l’altra i se m’asseu a l’altre costat i no ens diem res. però es fa una boleta a la meua espatlla i tanca els ulls i posem una cançó maca. i l’una me diu que vigili amb quina cançó trio perquè igual li fa cosa que sigui massa emotiva i l’altra calla, que totes sabem que és de plorar fàcil.

els deixo llegir la primera part d’aquell moment que estem vivint i que probablement només jo sé que és la continuació d’alguna cosa i entra i surt gent, que fa com mig interessar-se per veure o saber què passa però tothom acaba marxant. ja no se sent la música de fons. i mentre allà dins segueix sonant Pedro Guerra, jo les abraço. a la que m’ha dit que vigili què faig sonar comencen a caure-li uns llagrimons grossos com júpiter. s’amaga la cara a la meua falda, suposo que això de plorar no va amb ella.

sí: les abraço i les estimo molt. no vull que s’acabi aquell moment, mai.

però hi ha massa coses per fer aquesta última nit, i toca tornar a reprendre el mode pràctic i resolutiu una estoneta més.

en fi, només desitjo, de nou, molts anys després, que me lleve en un cometa

hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (iii – la teoria de la relativitat)

Ara que ja sembla que controlo les quatre cordes, també sembla que l’univers no en té prou i, toca passar pàgina i començar la lliçó següent. En tot cas, sento que ja em trobo prou còmoda en aquesta línia de defensa.

Però qui em coneix sabrà que no és gens fàcil per mi això d’anar apagant focs constantment i resoldre les merdes de caire més logístic, acumulant cansament i vigilant que el camí estigui desbrossat perquè qui vingui darrere se’l trobi còmode de caminar. A vegades se me’n va la pinça de tanta resolució i resolutivitat i surto de la forma més primària. Em ve al cap aquell fragment de Haru en què diu que quan perdem la concentració és fàcil fer mal.

Enguany m’ha salvat (una mica) el simple però complex fet de relativitzar. Que arribo? Bé. Generalment arribo, certament. Que no arribo? Mala sort, algú altre ho haurà de fer. O no, i no passa (gairebé) res. (Treu els parèntesis, amiga). No, no passa res. O potser és que no passa com existia al meu cap i ja està: aleshores, certament, no passa res.

M’ha costat, m’ha costat infinit relativitzar, però m’ha salvat fer-ho. He viscut amb una intensitat suïcida i he mort. Ara li he dit a la mare que és l’edat, però m’ha dit que igual no, que igual és que he posat el cos al límit. També pot ser. Segurament és.

Per sort, en el meu camí per aprendre a relativitzar, també he descobert que puc deixar-me cuidar i acompanyar per persones a qui els ho dec tot i que m’és igual quina etiqueta ens pengin. La realitat és que sumen i curen i això és el que he necessitat. Segurament en elles he trobat espais que són vitamina i no drenatge, i després han deixat calma i no guerra. Hi són i vull que hi siguin, dins i fora de tot això.

Avui, des de casa, veig fotos i no surto a pràcticament cap. Igual no hi era, igual ni sé de què ha anat tot plegat, però des de la trinxera estic satisfeta. Mortalment satisfeta. Després de quaranta-vuit hores en horitzontal estic satisfeta.

Segur que vols tornar? em deia l’Alba entrant a Lleida. Segur, sí, vaig dir-li sense pensar-m’ho gens. Perquè, al final, el que ens queda és portar aquestes dosis de lo que sigui que és la Màgia a LaVida i potser no serà tan intens, però ens ajudarà a no morir en l’intent d’expandir-ho. Potser serà més constant, potser no ens posarà tant a prova i tampoc ens caldrà explotar perquè ens trobem al límit.

Així que, bentornada i bastant bendormida, assaboreixo les cagades i els encerts, les relacions boniques que hem continuat i les que hem descobert, les mirades de complicitat i les abraçades on els cors bategaven alhora. El saber apartar allò que resta i neix de coses lletges, sabent que potser hi és, però sense donar-hi més pes del que té.

I agraeixo haver conegut i viscut això tants anys. I agraeixo haver anat creixent i sabent fer i sabent ser conscient del que faig i sóc, encara que a dies no pugui tancar del tot aquest sac de pandora que em fa explotar i rebentar i ser també les meues ombres.

Sec al sofà i no sé quan m’aixecaré, potser d’aquí dos o tres dies. He estès una rentadora i és el màxim esforç que tinc previst de fer. Em veig encara restes de purpurina a la cama i ric una mica. Saps per què? Perquè ja veig la llum al final del túnel i això em fa feliç. I perquè sé que, malgrat i gràcies a tot plegat, encara he sentit que era AQUÍ.