núvols negres

Li direm Pere, per fer-ho fàcil i anònim. Me l’estimo tant, que hi ha dies que no sé com gestionar-ho. També hi ha dies que m’enrabio perquè no em fa cas i dies que em preocupo i, després d’aviar la cavalleria, pregunto.

Per què ja no em vols?

I em sap greu descobrir-li el cap ple de núvols negres, que arrossega i que pesen i que no me n’he adonat mai prou. Perquè els amaga de forma destralera i perquè a vegades escampa una mica i no sembla tan fosc. I sí que em vol, igual que vol a tanta gent que estima, però no li surt del cor gran cosa més que veure la vida passar.

Ja et faré un forat i t’explico

I després d’haver-me sentit un desastre perquè primer sempre he de fer i després preguntar, no vull que em faci cap forat. I no tinc massa eines, però sí que crec que puc tenir paciència i recordar-li que l’estimo moltíssim i que tot arribarà i que el que convingui. I que fa quatre dies jo vaig agafar un avió amb un cel tot fosc i me’n vaig recordar d’això: que sobre els núvols sempre hi ha el sol. Sempre, sempre.

– T‘estimo molt

– I jo a tu

només onze

Avui em desperto plorant, com si fos una nena petita. Sembla que no faci pas tant, que escrivia sobre l’home que pregava sota el raig de llum que entrava per la finestra del pavelló 3. En realitat en fa gairebé un any i en realitat només en fa deu mesos.

El refugi de la Parròquia de Sant Ignasi és un lloc tranquil. Sense pretensions de ser més del que el que és: una comunitat que acull, amb els esforços de tantes i molts. Mira, no és res més que això: matalassos a terra, un lladre amb molts endolls, una sala amb taules parades. I mira, tampoc és res més que això: uns porten els kits per repartir, els altres el servei de bugaderia, els altres un tècnic que coordini. I després ve el matrimoni que ha preparat sopar per tothom i també les dones i homes que el serviran i fregaran el menjador en acabar i també les joves que hi passaran la nit i l’endemà preguntaran com han dormit mentre serveixen un cafè de marca blanca.

Les parets de la parròquia són plenes de vida i, mentre la gent surt de fer guitarra, d’apuntar-se a colònies, dels seus grups de reflexió o de catequesis diverses, passen a l’església els qui van a la missa de vuit i pugen al primer pis els qui posaran al terra l’estora i faran la quarta oració del dia. Segurament, no som tan diferents.

I a mi no deixa de sorprendre’m i d’emocionar-me i indignar-me que, mentre a Ceuta o a Gaza o a Huelva o al mateix centre històric de la ciutat, hi abunden les històries d’odi i de violència, les parets de Sant Ignasi són, més que un refugi, un oasi.

Perquè són poc més d’una desena, que s’hi queden. I perquè són molt pocs, en comparació dels qui no ho faran. Però em serveix trobar-me en la mirada de l’altre i veure algú que busca empènyer la vida com, més o menys, a la meva manera, també faig jo. I, en trobar-me amb la persona, més enllà de la resta, és més senzill veure que onze potser són més del que semblava.

Sí: allunyar-me de la homogeneïtzació estúpida que em porta a deslliurar-me de la part proporcional de responsabilitat que em correspon, pel fet de viure en un lloc massa hostil per a les persones. On les veïnes s’organitzen per fer fora dels seus barris els serveis diversos, on les administracions es passen la pilota entre governs i oposicions en una competició per veure qui ho fa pitjor, on la policia pentina les zones a la recerca d’il·legals per expulsar-los, on els protocols només serveixen per seguir fent funcionar l’engranatge productiu d’un sistema podrit, que vacuna en massa perquè la pela és la pela. Qüestió de voluntat, només. O de prioritats, vull dir. Com sempre, suposo.

Però, saps què? Ahir dos dels nois van trobar feina i van marxar de la Parròquia. Avui m’he despertat amb un WhatsApp on se’ns explicava que correria la llista d’espera i, aquesta nit, hi haurà dues noves persones sopant-hi, dormint-hi i compartint-hi. I, a mi, que porto dies d’alta tensió, se m’ha desfet una mica de nus i m’ha agafat la plorera tonta, com mig superada, com sempre, per la voràgine de coses que ens passen però també per l’alegria que hi ha algú que ja no necessita del refugi.

no del tot

Damunt dels núvols sempre hi ha sol, però hi ha dies que sembla que no existeix prou combustible al món per poder volar tan alt.

Avui, per arribar-hi – a veure el sol -, hem passat unes turbulències terribles, que pensava que me moria.

Però que et sacsegin de tant en tant està bé.

Toco terra i fa un dia grisíssim. Se m’escapa el riure, perquè sembla molt metafòric i no ho és.

No del tot, al menys.

Però mira, sembla que, ara, encara recordo la lliçó.

DRAMA

«I ara, t’agafes el teu drama, i te’l menges tu i plores i t’enrabies, però és teu, no en facis partícip a l’altra gent d’una cosa que només existeix al teu cap»

El dramatisme és com una malaltia que me neix a la boca de l’estómac, just al costat del cor i se m’estén per la resta de llocs del cos. De cap a peus. Que s’arrapa, amb urpes i dents a tot allò que sóc. Que cega. I quatre coses més, però en definitiva, això: em roba la perspectiva des d’on fer les coses fàcils.

I és que, a més, és com una droga que m’enganxa a viure des d’una intensitat com artificial. Que sí: a posar-me fins al fons als clots i fer com que ningú vol ajudar-me a sortir-ne. I no és això: ni els clots són tan fondos, ni l’ajuda és tan absent.

És això altre: només la merda que, a estones, fa que me costi més viure amb la sinceritat de lo senzill o lo simple, que des de l’escenari farandulero que tinc muntat dins del meu cap.

En fi: que difícil fer-ho fàcil.

Però, avui, ja n’hi ha prou de tanta comèdia.

Paraules que em fan feliç (x)

30 de juny de 2019

Com començar? Pinta llarg. Però crec que ni el llibre més gruixut de la història seria capaç de descriure com em sento a aquestes hores.

Per dir-ho ras i clar: sóc la persona més afortunada del món. Va: intentaré ser breu.

Recordo el meu primer KMP admirant l’Aleix, el Carles, l’Oscar, l’Albert quan ho donaven tot per quatre mataos com jo com la resta de persones acampades. També el meu segon KMP on ens van donar una samarreta verda, amb una frase a l’esquena que deia: “imagina que el que construeixes toca el cel”. La portava el primer dia de colònies, no sé si algú s’hi va fixar però, com a la vida, ni hi ha res casual. No sé si enteneu què vol dir això: a mi m’ha costat anys d’eufòries passatgeres, de plors perquè no entenia moltes coses, de frustracions perquè pensava que no valia, de complicitats, moltes i diverses, d’amor, de ràbia, d’incomprensió… en definitiva, un conjunt d’emocions que em resulten inexplicables, però que, senzillament, sento així.

Per mi, aquest “imagina que el que construeixes toca el cel” sou vosaltres. Sense més. Sou el millor equip de què he format part. Totes i cadascuna de les vostres particularitats, especialment el Paraguaio, amb qui hem crescut junts, fem tàndem en aquest merder que són les colònies, i això és sempre un plaer, un honor i una sort. I també l’Ares: companya constant i fidel, a les bones i a les dolentes, quan s’ha de felicitar i quan s’ha d’acompanyar en l’error.

A totes i tots: gràcies. Per ser com sou, per haver aportat tantes coses bones i boniques a aquest equipàs que hem format. M’ho heu posat extremadament fàcil. A cadascú pel seu granet de sorra, perquè això hagi estat increïble. I, sobretot, a aquelles persones que s’han incorporat de nou: sou uns novatos brutals. És un luxe haver pogut compartir aquest pas tan important amb vosaltres, en especial, a aquelles i aquells que vau formar part de la meua primera generació de nenes i nens de colònies.

Ahir també pensava en els nostres primers anys de colònies. L’altre dia era a la dutxa (estrany…) i pensava en tot plegat i em vaig posar a plorar. És increïble, sí, el que hem fet aquest any. Hem aconseguit l’inaconseguible: ens hem cuidat entre totes, ens hem estimat, sempre hem trobat l’abraçada i el somriure necessaris per tirar endavant en hores baixes. Estic feliç d’haver-me trobat amb cadascuna de vosaltres en aquest camí: sento les colònies com la meva vida, hi inverteixo moltes hores i molta energia. Però quan el retorn és aquest, sento que val la pena. I, sobretot, perquè els 59 nens i nenes que han volgut creure en això, han al·lucinat, han gaudit, s’han sentit estimats i estimades i han estat tan feliços com nosaltres. I, al final, això és el combustible que ens fa seguir movent-nos.

També vull demanar disculpes si amb algú no he estat a l’alçada o si en algun mal moment he parlat malament: ja em coneixeu i a vegades sóc incontrolable, fins i tot, per mi mateixa. Em sap greu, de tot cor.

I, dit això, només queda recordar que, demà, a les 19h teniu un beure pagat al costat del Camp d’Esports i que ben aviat revisarem i anirem a celebrar que hem fet pes MILLORS COLÒNIES DEL MÓN MUNDIAL.

Gràcies, de nou, a totes i a tots. Ha estat una passada i m’heu fet sentir tan afortunada que plor. Us estimo MAZO.

la vida insegura

Em costa mirar enrere i, quan ho faig, al·lucino amb el punt des d’on partíem. Sí: era impensable poder arribar a moblar aquest cap amb cert ordre, a jutjar per tant caos extern. Però m’he fet gran. O he ampliat la mirada. O he canviat la perspectiva. O he augmentat les perspectives. O he augmentat les diòptries i, per això, potser cada dia hi veig menys clar. Ho veig menys clar.

Però sí que traient-me la capa dura de la pell m’he fet més forta i més vulnerable malgrat avui – en un sentit estricte de la paraula – em costi destriar què em fa bé i què em fa regular. O què em fa bona persona o què no m’ajuda a ser-ho.

I això que només intento trobar una equilibri per no tornar-me boja. De mi i de tot, d’aquí i d’ara. De buidar i d’omplir a comptagotes. De dubtar. De desassegurar. De desenterrar les restes de qui era o vaig ser o havia estat i quedar-me’n només les inseguretats. Que potser em van a conjunt amb la cara de pomes agres, però me reprimeixen les paraules i m’ofeguen els ulls i m’oprimeixen mazo el pit. Ai, mare.

En definitiva, potser tinc sort amb les pedres amb què entrepusso i, al cap i a la fi, només desitjo això: que, en hores baixes, no ens fem mal.

el dos mil vint: desenllaç (iv)

Quan feia quatre dies que treballàvem junts, ens van enviar, sols, al cul del món. Vam fer moltes hores de tren, moltes hores de tren i vam pagar molt, molt poc per fotre’ns les botes a Sevilla.

Huelva és lleig a morir, confesso. No hi arriba l’alta velocitat i les carreteres estan envoltades de camps de maduixes, petits hivernacles i arbres alts i atapeïts que tapen les misèries o les vergonyes o les dues coses. Però vam compartir camí, estada i tornada.

Aquest any ha cremat l’assentament que vam visitar i va sortir una mica a la tele. Jo recordo, tinc gravat a foc, com darrere d’un cartell que hi posava prohibido acampar hi havia el campament més gran que havia vist mai en directe. També recordo, tinc gravada a foc la conversa que vam tenir després, tornant. Suposo que la distància que hi ha entre una dona blanca en la meva situació i els homes negres que vivien allà devia ser infinita; però quan també ets home i ets negre i ets immigrant… en fi.

Quants dies fa, d’allò? Molts. I ara marxa una temporada i entre les coses més boniques que m’han passat aquest any, sens dubte, hi ha un àudio de tres minuts i mig que em va arribar un dimecres de desembre, quan anava cap a casa.

Com deu ser això de ser tan bona persona, en un món tan de merda?

Tanquem un dos mil vint de comiats, també. De dir-nos adéu i de dir-nos que bé hem estat compartint, des de lo senzill i des de lo fàcil. Perquè així és tot amb ell: senzill i fàcil. Em diu que conèixer-me li ha fet trencar amb els prejudicis que tenia sobre la joventut europea, a mi em surt de dir-li que no n’hi ha per tant i que quina merda que existeixin tantes barreres entre unes i d’altres, que per trobar-nos hagi estat necessari un contracte laboral. I que quina sort que no s’hagi quedat en això.

El millor del dos mil vint han estat els moments en què ens l’ha suat la llei i ens hem abraçat fort: fa gustet d’abraçar-lo. Malgrat tot. Que feliços, ben feliços de poder-nos dir que comptem l’un amb l’altra pel que faci falta, que som agència de viatge i diccionari wolof – català i tot el que convingui. Però que també està bé no haver de parlar i saber dir-nos amb una mirada amb una rialla i amb una abraçada que això serà un comiat per qui vulgui que ho sigui. Però no per nosaltres.

Que tinguis un bon viatge. Ba beneen! Ens veiem a la tornada.

el dos mil vint: desenllaç (III)

Sens dubte, penso que el canvi d’enguany, malgrat tot, ha estat marxar del PisOT. Em sento plenament afortunada i, sobretot, privilegiada per poder-ho fer. Perquè, en realitat, totes hauríem de poder decidir viure soles o viure com ens donés la gana, però en fi. Decidir.

Jo vaig decidir marxar. I ha estat una gran decisió.

Potser perquè sóc una marrana i una desendreçada i, a la meua nova casa, puc ser-ho sense condicionants. Potser perquè he deixat enrere el soroll del carrer Major a totes hores o perquè els tancaments són nous i no pago tanta calefacció. Doncs pot ser.

Però el que més feliç em fa de tot és que he agafat perspectiva, distància i ho he vist clar: el privilegi serà viure sola, però la sort és que, després d’anys de més o de menys, tornem a ser-hi, simplement. Que les merdes del dia a dia, no són tan greus comparades amb una pandèmia mundial. Que el pas del temps i la distància no són suficients per acabar amb el que, amb amor i altres ingredients cursis, hem anat muntant i desmuntant fins a dia d’avui.

La sort, veritablement, és que l’Anna va venir un dia, quan jo m’acabava d’instal·lar a casa nova, i vam xerrar com no havíem fet en mesos de convivència i vam tirar una tomata amanida a terra. Perquè a espectacle maldestre hi ha poca gent que ens faci ombra i perquè hi ha coses que no canvien. I, després, ens vam abraçar com mai, diria jo.

I sort, també, és que l’Helena, que va ocupar el meu lloc al PisOT, per quatre dies, però diu que es queda. Uns quants més de quatre, al menys. L’he recollit d’imprevist a la feina i coses. Coses com que a les cinc de la tarda ja anàvem torrades. Com que hem brindat amb massa coses barrejades i escric amb mitja ressaca. Però quien madura de más, se pudre.

I al final, doncs mira, visc sola però existeixo acompanyada. I el pisOT no serà la meua casa d’escampar-hi la merda i deixar les sabates tirades pel mig, però sí que sento que, al final, segueix sent un lloc on puc fer caca i anar descalça i bé, no hi ha massa més llocs on sàpiga i pugui fer les dues coses.

Que no ho dic gaire – no ho dic mai -, però les estimo infinito.

la vida

Ahir vam comprar i quan el Joan va dir el número de client, la noia de la caixa va preguntar-li “Maria Lluïsa?”. Que , li va respondre. La Maria Lluïsa és morta.

Perquè era gran, perquè estava fotuda. Però queda això: la tarja de clienta del Plus al seu nom. El Joan va dir que i, en fi, després va pagar i vam marxar i la vida segueix, perquè al final és per als qui la vivim.

L’altre dia també recordava el dia que es va morir el padrí Miquel. Jo feia educació física i ho recordo perquè no m’havia portat jaqueta i feia fresca, i per fresca jo, que anava de tirants, i algú me’n va deixar una, de dessuadora. Era lila i me’n recordo perquè érem al camp de futbol de Santa Maria de Gardeny i la mare va entrar per la portalada i jo vaig saber que, evidentment, només podia venir-me a dir una cosa i em vaig treure la jaqueta i li vaig tirar als morros a l’Anna, que crec que era qui me l’havia deixat.

Feia solet, malgrat el fred. Un bon dia, per ser l’hivern a Lleida.

Per mi, tot va frenar en sec. Com pot seguir girant el món, amb tot això que jo sento ara mateix? I ho recordo perquè feia dies que rumiava com seria el dia que el padrí es morís i si el pare ploraria, i etcètera, perquè què podia pensar més enllà, si mai m’ha explicat massa ningú què és morir-se. O què em queda a mi després que algú es mori.

El meu món va frenar en sec i només podia plorar i preguntar, no sé exactament a qui, el per què. Ai, morir, que és molt difícil pel qui es queda viu.

I m’he enyorat durant molt temps, d’una forma egoista en què castigava a qui no m’havia explicat, exigint que se’m tornés al padrí. Per què ningú dóna cap explicació, mai? Per què sempre que en parlàvem amb la padrina, ho fèiem amb pena, si ell era antònim d’això?

Des de sempre, he sentit, de forma suau però persistent, que ningú m’havia explicat per què s’havia mort el padrí de la Núria a la plaça del conservatori, per què s’havia mort l’Alfonso, per què s’havia mort la mare de l’Albert, per què s’havia mort el Jordi de la Magda. Per què s’havia mort el padrí Miquel.

I un dia, el padrí Cisco també es va morir. Al llit, plàcidament, acompanyat. Jo vaig plorar una mica, perquè era el que s’esperava de mi. I el món – també el meu – sorprenentment, va seguir girant. Perquè ja l’enyorava infinitament i em feia patir la soledat on es quedava a viure la padrina, però vaig tenir com una sensació d’alleujament d’aquella que queda quan despertes d’un somni estrany: la vida és per les qui la vivim. I, indubtablement, vivim per morir-nos.

Quan es va morir la Carla, igual al començament em vaig sentir mig indiferent, perquè no acabava de creure-m’ho. Potser perquè no li tocava o potser perquè pensàvem que no li tocava. I vaig veure la seva germana i vaig pensar que segur que estava preguntant-se com coi el món podia seguir girant amb un buit tan gros.

Però des de fa una temporada hi penso molt en morir-me jo, en morir-se com a concepte o que es morin les del meu voltant. La conclusió sempre és la mateixa: estimar molt fa mal, perquè estimar omple i potser les persones som petites, però ocupem grans espais que en morir queden deserts. I penso que no em fa tanta por morir-me, però m’aterreix la idea de que, si me moro, aquells qui més m’estimen siguin incapaços de trobar consol al buit.

Avui penso en com ens anirem morint totes, més tard o més d’hora. I ja passo de demanar a nostre senyor que no es morin. Que no em mori. Perquè, per sort, és impossible.

Potser, i només potser, amb molt esforç i tota la pesca, he après a pensar que quan falti algú que ocupi molt lloc, no demani pas que torni, perquè al final és egoista, sinó que pugui demanar tenir forces per anar omplint els buits amb coses boniques, que no substitueixin abraçades, però que ajudin a sostenir absències. I d’agrair, sempre, haver compartit tot allò compartit.

Perquè sí, la vida, al final, és per aquelles qui la vivim.

el dos mil vint: desenllaç (II)

M’agraden les cançons d’amor alternatives perquè m’imagino a nosaltres protagonitzant-ne el videoclip. N’he après: amb els dies valoro molt això que anem construint. Que no és fàcil, ja et dic jo que no ho és; perquè, a dies, tu ets difícil i, els altres, jo sóc impossible. Que què serem demà? Mira, amic, jo no sé què som avui, imagina’t.

El que sí que sé és que hi som, que ens entenem amb poc. Que em costa imaginar-ne dues amb tanta complicitat. Que m’he fet gran i hem crescut. I que, si miro enrere, em sembla increïble haver arribat aquí, així. Que si tu cuines, jo et cuso els pantalons; que si tu pagues el dinar, tu també pagues el sopar, que per això ets ric i jo no tant. Ja truco jo i reservo.

Estàs molt enamorada, últimament, eh…?

No crec, crec que no massa més de lo habitual, que és entre poc i gens. Però hem sobreviscut, fins i tot, a una pandèmia mundial. En fi, què més? Ja ho sabem: els dies bons gairebé som invencibles.

I els altres, anem fent.