enmig de la guerra

Recordo l’últim cop que vaig estar molt malament i, mentre deambulava buscant la sortida, una tarda de dimecres em vaig asseure a la butaca roja que té el Roger al despatx. Així, sense cita prèvia, sense haver quedat abans. No és un home ni de massa paraules, ni de massa elucubracions, però mentre aquest matí em rentava les dents, m’ha vingut al cap la conversa que vam tenir.

Hi ha dies que encara em sento com en guerra. A estones, penso que és civil i que només és lluita entre venes i artèries i, d’altres, és més aviat com una lluita contra el món. I en aquest cas, és tan absurd com si una ciutat-estat s’enfrontés a una gran potència. Però d’una forma o d’una altra, dins de la trinxera i escoltant caure bombes de lluny, se’m plantejava – i encara se’m planteja – una grisor espessa. Jo sempre m’he imaginat els dies de guerra com a dies de pluja fina o de cels tancats o de boira espessa. Mai fa sol, a la guerra que m’imagino.

Però el Roger em va dir que sí, que hi pensés, que als llocs on hi ha guerra també surt el sol. I és més: als llocs on s’hi viu en guerra hi ha gent que estima, que riu i fa riure, que plora d’emoció. També hi ha dies en què la gent canta i balla, nens i nenes que naixen. Que s’enyora bonic, es recorda, se somriu, es fan favors, es comparteix, es cuida a les persones.

Que sembla una merda absoluta, però que enmig de la guerra hi ha molta vida.

I, avui, ho penso: plantada al mig del camp de batalla, si miro a terra, veig la meua ombra perquè sembla que sí que hi surt el sol.

Volia acabar així, ho tinc claríssim

Deixem enrere el sol i les corbes perquè ara la carretera és plana i llarga i recta. Hem sumat un altre fracàs, però direm que l’univers no volia que fos. En tot cas, ha fet sol, que no és poc, i ara ja es pon. El cel és de colors i a l’horitzó comença en taronja i va canviant poc a poc fins al blau fosc. Es farà de nit abans que arribem a la boira.

I comencen a sonar cançons que feia molts dies que no escoltàvem i que van carregades de l’energia d’aquest any i cançons que sonen sempre que som a la furgo perquè porten l’energia d’aquesta vida. No són aleatòries: les trio a consciència.

Ric i se’m posen els ulls plorosos i dissimulo una mica: queden poques hores per engegar a prendre pel cul aquest any de merda, encara que l’oscar estigui tan tossut en dir-ne any d’aprenentatges i creixement. Ja gairebé no queda res de sol, però encara es veu la silueta de les muntanyes a contrallum.

En fi, l’any nou tampoc serà garantia de gran cosa, però mentre penso tot això en silenci, confirmo que inclús estant callats junts estem bé. I després ell me mira de reüll, còmplice, i diu tan convençut que m’ho apunto:

Volia acabar així, ho tinc claríssim

I jo, que igual no havia pensat que ho volia, també veig claríssim que no hi ha hagut millor forma de fer-ho.

un mal de cap burocràtic

Aquest Nadal s’ha mort un senyor dels anònims. Dels qui queden al marge dels marges. En un tancar i obrir d’ulls. Avui hi ha trucades professionals entre aquelles persones que l’acompanyaven, d’una manera o altra. Jo no el coneixia, però he detectat els moviments de telèfons i de mails d’aquest matí. Deixa’m posar-me en les pitjors i dir que a ningú li ha fet ni pena, ni tristesa, ni res de res, que es morís.

Ara remenen les seves propietats, que caben en una bossa de fruiteria, d’aquestes verdes i petites. Toquegen amb guants, que qui sap què.

Imagina’t ser tan lliure que només tens el que pots carregar amb una mà.

Busquen un número on fer un truc i informar de que s’ha mort. A veure si hi ha sort, diuen. A veure si ens entenem.

Imagina’t ser tan irrellevant que un dia et mors i ningú t’enyora. Que et mors el dia de Nadal i només impliques un mal de cap logístic i burocràtic.

Suposo que als marges dels marges hi ha molt espai per enterrar els cossos dels anònims. Serà que només existim quan l’estima dels altres ens fa existir i per això diem allò tan ruc de que només morim del tot quan ningú ens recorda. Potser per això hi ha gent, com aquest senyor que s’ha mort el dia de Nadal, que total, no vivia ni quan encara no s’havia mort.

converses de sobretaula: la montse se va suïcidar

la montse era la germana petita de la padrina i un dia normal se la van trobar penjada a casa seua. es va matar. no sé si ja en tenia prou i va ser valenta o no volia afrontar el que venia i va ser covarda. tampoc sé si va ser egoista de no voler compartir allò que li feia mal amb aquelles qui més se l’estimaven – i que ningú va sospitar mai, no sé si per ingenuïtat o per ceguesa – o extremadament altruista de no arrossegar-les en l’agonia.

jo que sé.

en tot cas, crec que si una cosa sí que era clara, és que va ser lliure de prendre la decisió que més adequada li va semblar en aquell moment, que va ser la de penjar-se, i això mai ningú li podrà retreure.

avui ha estat tema de conversa dinant i la padrina, que no acaba d’entendre-ho, n’ha parlat. ha explicat què hi deia a la carta de comiat i també com se la van trobar i l’última xerrada que van tenir per telèfon. dia de Nadal, tertúlia de sobretaula i, per sorpresa de tothom, la padrina ha dit, així tal com raja.

que la montse es va suïcidar.

hi ha dies que comprenc les ganes de la montse d’apagar-se i deixar de sostenir tot el que se’ns va posant per davant, però avui acabo el dia de nadal agraïda de poder dir que la vida és bonica, malgrat tot. sense retrets per qui diu que ni pot, ni vol més; però jo tinc ganes de viure-la. moltes, de fet, i em semblava impossible arribar aquí amb tan poc temps.

a pesar de tot, acabo trobant complicitats que em demostren que hi ha prou motius com per arribar a casa al límit del toc de queda i plorar d’emoció. i jo dic que la vida que ens hem perdut simplement no existeix i l’oscar acaba fent la seva versió i diu que la vida que hem viscut és la que existeix i té raó.

ara, sento que va per aquí. i bé.

enguany

No sé si acabaré l’any alhora que la llibreta, però em queden poques pàgines en blanc. En tot cas, en aquesta recta final, com sempre, toca fer balanç. Arribo aquí que no sé ben bé com hi he arribat i no tinc valor a obrir per cap pàgina aleatòria del meu diari i llegir què dec haver-hi escrit de tanta merda que hi he abocat. Dos mil vint-i-u, any de trobar-me cara a cara amb la meva part més supervivent i primària, i no sé si és bo o què.

Ha estat un any de ferides, de trencaments. D’obrir-me en canal i de deixar a l’aire tot allò que hi ha dins. D’exposar-me i rebentar-me, de tancar-me amb pany i clau. De desaprendre a respirar, de desaprendre a plorar; de respirar ràpid i de plorar molt. De despertar-me i desitjar no haver-ho fet. D’aixecar-me sense ganes ni motius. De descobrir-me envejosa, bàsica, rabiosa. Gelosa. Irresponsable. Il·limitada i il·limitadora.

Any en què m’he quedat a la intempèrie, com si un huracà m’ho hagués arrasat tot. Cau la teulada perquè els fonaments tremolen i ni s’aguanten, ni aguanten. Sobre què he construït? Qui merdes sóc? Què he fet fins ara si no sé ni això?

Aquest any vaig conèixer la Kathleen, que amb la runa que ha quedat de tot, ha començat a delimitar parcel·les i ajudar-me a identificar què és què. Què és què? Només en tinc una mica més d’idea i vaig poc a poc perquè cada cop que poso un nom a alguna cosa, ploro molts dies. Ella diria que és perquè connecto amb les fragilitats i aleshores jo penso joder i si només sóc fragilitats.

En tot cas, acabo l’any amb una mica més d’ordre i una mica més de realitat de com el vaig començar. La consciència em fa mal i em complica la vida, però hòstia, com he pogut viure d’inèrcia tants anys. I el dos mil vint-i-dos se’m presenta com un precipici perquè sempre havia tingut algun somni i moltes metes i ara només penso en com sostenir tanta auto-novetat i intentar fer una mica de cas als qui m’estimen per no morir en l’intent de re-habitar-me.

Que aquesta recta final la pugui fer amb la casa una mica endreçada, que la nit de Nadal vinguin el pare, la mare i l’Ares a menjar xocolata desfeta des d’aquest nou lloc que m’ocupen. I que el trenta-u pugui anar a dormir d’hora. Tant de bo el dia u surti el sol allà on sigui que vagi. I tant de bo aquest dos mil vint-i-u hagi estat el fons de la piscina on fer peu i l’impuls ja sigui més o menys sempre mirant amunt.

les flautes de fusta

L’Uma m’ensenya la seua enèsima flauta: és de fusta, com totes les que toca des que no és a Suïssa, i té una clau al peu. Aquesta és de tres parts, diu; com la que hem tocat sempre, penso. M’ho explica des de l’excepcionalitat, però a mi em fa mitja gràcia perquè suposo que trobo que és lo normal.

I llavors em diu que m’hi fixi, que al cap té una esquerda. Baixa gairebé des del forat de bufar, fins allà on s’encaixa amb el cos. M’hi fixo: és una esquerda arreglada amb traça i quasi no es nota. Però hi és.

M’explica que la fusta és viva i que, durant els primers mesos en què pren aquesta nova forma de ser, es va ajustant. Adaptant a ser instrument. La fusta és viva i per això s’esquerda. I per això té aquest so rodó. I per això desperta a la mirada de l’Uma aquesta espurna de passió que la flauta de metall no ha despertat mai en excés.

Ja hem parlat vegades de la llàstima que ens fa que mai ens hagin explicat res de les flautes històriques abans. A mi em deixa rumiant l’esquerda en qüestió. No ho sé: igual si haguéssim entès que les flautes de fusta s’esquerden perquè estan vives, hauríem entès que tenim dret a esquerdar-nos perquè, precisament, també estem vives. I que no passa res si després ens deixa cicatriu o si costa més del compte que l’escletxa cicatritzi: a la fusta li costa anys estabilitzar-se.

I que bueno, que al final, posar les esquerdes a les mans de gent com l’Uma, vol dir que n’acabarà sortint música meravellosa.

moments que canvien vides

Hi ha moments que canvien vides: un missatge ambigu (que en som experts, a casa), veus tremoloses. Que hi havia molta sang. Els silencis, frases a mitges (que també sembla que són tradició). El telèfon que no despenja a l’altra banda. Ara sembla que no n’hi ha per tant, però jo que sé, ja tinc això al pit i allò a la boca de l’estómac i la suor freda per l’esquena.

Hi ha moments que canvien vides. Que ha tingut molta sort. Que ha estat un miracle. Que podria haver estat una desgràcia. Les hipòtesis i les coses que podrien haver estat i les coses que no han passat. Fer com que estem tranquil·les sabent que és de mentida. I el telèfon que diu que calma, per fi.

Hi ha moments que canvien vides: les trucades de després, per saber què fem i com anem; que sense dir-ho massa clar (crec que perquè no en saben més) volen dir que s’estimen. I, de nou, que té un àngel de la guarda, que lo que podria haver estat. I tres punts, com els que va perdre el Barça, i una migdiada de la hòstia que demostra que el relax és de veritat.

Hi ha moments que canvien vides i moments que només ens recorden que hi ha moments que poden canviar vides. Mira, com avui, que gràcies a déu, la nostra vida segueix fa o no fa com ahir. I jo contenta, intentant no capficar-m’hi més, perquè ja ho diuen allò de que la vida que ens hem perdut, simplement no existeix.

l’estació de frança

S’ha fet fosc aviat, més que a Lleida: a l’oest li guanyem uns minuts a la nit. En tot cas, només quedava una mica de claror a l’horitzó quan hem passat pel costat de l’estació de França. He vist les cobertes de ferro des del seient del darrere del cotxe i he seguit, amb la mirada, com s’anava allunyant.

Un dia, al juliol de fa prou anys, també les vaig anar resseguint amb la mirada mentre ens allunyàvem de Barcelona. Sempre que hi passo a prop, em ve al cap aquell matí, esperant un tren amb transbord a Linares – Baeza. Suposo que, per adonar-me que tenia prou marge per créixer, necessitava marxar des d’un vestíbul que em fes sentir una mica petita. Aquesta era la sensació exacta que vaig tenir allà. He remenat l’ordinador per veure si trobava alguna foto del moment i ni rastre. No sé on deuen ser.

El cas és que avui em sento una mica com que torno allà. També he esmorzat suc de taronja aigualit i me l’he hagut d’empassar de pressa perquè ja se’ns feia tard. Com aquell matí. I després de molts dies raros, és com si s’hagués fet la llum. No com una bombeta de baix consum, que s’encén lentament; més aviat com un foco d’alta intensitat que s’obre de cop.

No sé, tres dies de Madrid, sobredosi de present; tornada i deixar una mica de banda l’excés de passat i l’excés de futur. Suposo que de forma temporal, que tampoc em veig tan en plena forma, però i què. Ara, això i crec que vaig entenent-ho, també amb el cor.

Hi ha dies que caminem per llocs amb tantes corbes que costa de veure què hi ha més enllà. Per sort sempre hi ha persones que no deixen que paris més temps del que necessites per fer un glop d’aigua i respirar una mica. I som-hi. Avui, veient que tot es posa a lloc i que el camí comença a fer baixada, estic contenta i agraïda.

Deixem l’estació de França enrere. Tornem a casa. M’endormisco i quan em desperto ja se veu la Seu de fons. I baixo del cotxe i se m’escapa una rialla tonta que demostra que sí, que aquell vestíbul tan gran en deixava molt, de marge per créixer, i que, per sort, encara queda espai per seguir-ho fent.

l’armari

l’oscar s’ha comprat un armari vell que s’havia de pujar d’una peça per les escales d’una casa, vella també. ha pagat més de cent euros per l’armari perquè, total, ha dit, només són poc més de cent euros.

si jo empenyo i tu fas tope i l’acompanyes, el deixem a terra i després li donem el tomb. només vigila que no bolqui i ara vinc cap allà i t’ajudo, que no pesa gaire, m’ha dit. i jo he aguantat i he fet tope i hem donat el tomb a l’armari, que sí que pesava, però ell tenia fe en que jo, malgrat tenir uns canells que semblen dos branquillons, tindria prou força perquè no caigués. i, si queia i es rebentava contra terra, només eren poc més de cent euros. ho ha dit ell, no jo, que a mi m’hagués dolgut.

després ha tret un carretó, que també s’havia comprat, per pujar-hi l’armari sobre i l’ha estirat fins a l’entrada al pati. jo posava la mà i no servia de res perquè la força la feia ell, però em deia que sí, que sí que servia per donar-li perspectiva. i jo que venga, sí, per aquí, que ho fas molt bé. i ell que sí que és important algú que dóna perspectiva.

i hem pujat per les escales, jo darrere, resant vint pare nostres perquè no es desequilibrés i em caigués a sobre, ell suant la gota gorda estirant el carro. no sap resar, crec, però si en sabés potser ho hagués fet perquè no era fàcil. i jo que he calculat l’ample de l’armari amb la distància que tinc entre el colze i el puny i l’ample de la porta del pis amb la mateixa unitat de mesura i semblava que encaixava.

a últim moment hem vist que no, que no passava.

i l’armari, a l’angle de l’escala que ni estira, ni empeny, que jo el veia escales avall i el gos que s’ho mirava a poca distància amb cara d’escèptic. però en fi: si l’oscar no ho veia clar, no ho ha dit en veu alta. jo no ho veia clar i tampoc ho he dit.

i, de nou, que si ell feia palanca jo només havia d’acompanyar l’armari en diagonal i m’he enganxat els dits i he dit ai però de seguida he reculat perquè només faltaria que ara m’he de queixar per un pessic. que tampoc he fet massa més que pessigar-me, de fet. ara veig que m’hi he fet una rascada.

i hem col·locat l’armari. jo li he dit que avorat del tot, tocant la paret, l’oscar no ho veia clar. i jo que sí i aquí, on queda buit, posa’t una planta. i si no hi ha llum, doncs de plàstic. ni de conya, a casa meua això no entra. vali.

després hem begut una cervesa sense gluten i una shandy a la sala de la llar de foc amb el foc apagat i un fred que encara ara no sento els dits dels peus. però se’ns ha fet fosc, fosquíssim, una foscor increïble, d’aquelles de ser lluny de tot. (tan lluny que hem vist una guineu i un cérvol corrent pel costat de la casa, però això quan encara era de dia)

jo he enfocat el pany de la porta d’entrada, perquè pogués tancar bé, amb la llanterna del mòbil mentre seguia no callant. li devia explicar alguna moguda de la vida, sense feedback. que em sents? no m’ha respost i després m’ha dit que no em sentia perquè estava concentrat fent una altra cosa i jo li he dit ets molt home, joder, no saps fer dues coses alhora i m’ha dit que no i que no callo mai.

i jo que sé que no callo mai i ell que sap que no sap fer dues coses alhora, hem rigut molt i m’ha dit que vigilés de no caure perquè era molt fosc i hem seguit rient molt perquè era una possibilitat real que caigués. i això és l’important. després hem seguit amb coses importants de la vida, però no eren tant importants com aquesta, certament:

que el moment en que ens hem partit el cul ha sigut un dels més feliços que recordo d’últimament. que ens tenim i ens estimem moltíssim i que la vida és meravellosa, que diria ell, encara que a mi avui em costi una mica d’acabar-m’ho de creure del tot. volia fer una gran metàfora amb el puto armari, però sudo. només que m’ha agradat molt l’aventura així no planificada i m’agrada molt sentir-me acompanyada per un personaje com l’oscar i que quin fred que fa per aquí, ja.

He somiat que em moria

Podria ser una homilia del Marc, però no, aquesta nit he somiat que em moria de veritat. Que estava molt malalta, que em donaven dos mesos i que intentava gestionar què fer-ne.

I m’apropava a persones, amb nom i cognom de la meua vida, i col·lapsaven. Ara no sé explicar ben bé el meu sentiment d’angoixa, però era ben real: m’estic morint. Em queda res. M’estic morint. M’estic morint, i ho sé.

M’he despertat estranya i he pensat uf, que no me moro. Però després, al migdia, m’ha vingut, com un flaix, aquesta sensació del somni: sí que em moro, sí. El que potser no sé és la velocitat amb què ho faig. I m’he recordat de la Carla, que sí que devia saber a la velocitat amb què es moria i m’ha agafat aquella angúnia de prendre consciència de que ens anem morint, que cada dia ho tenim més a prop que l’anterior i tota aquesta moguda.

Però bueno, que després de tants dies d’estar com a trista i de sensació de morir-me de pena a hores alternes, acabo pensant que quan pensàvem que ens moríem era perquè estàvem vius.

I que, per sort, sembla que aquests somnis no solen ser premonitoris.