…ets tu. La teua manera de fer, que m’acaba la paciència. La forma com parles amb els teus (nostres) amics, quan rius de les teves pròpies gràcies que no fan gràcia. Quan et (em) presentes(o) sense avisar i se’m (‘t) creuen els cables…

El nostre (etern) historial, la vergonya que fa passar per sobre d’alguns dels records. El mal que ens hem fet, el mal que ens fem, el mal que (a vegades, encara) fa… Les nostres penes (que no són poques) i les nostres glòries (que no són tantes). El malson que és per tothom cadascun dels capítols. Les teves (moltes) definitives i la meva immaduresa incansable i permanent com a estil de vida.

Tots els ara sí, ja no en vull saber res més. Que sabem que no són certs del tot. I totes les mirades que ens trenquen els arguments a favor d’una afirmació tan rotunda i contundent. I alguna abraçada traïdora…

I sant tornem-hi, fins que tu (o, segurament segur, jo. Sí, sí, seré jo) ho engeguem a la merda un altre cop.