el dos mil vint: desenllaç (I)

Si penso dos minuts, sembla que faci dècades que va començar aquest dos mil vint. I, la veritat, és que la situació no ha estat fàcil i una acaba majareta, actuant per inèrcia i funcionant per rutina.

Així que des, de fa uns mesos, m’he obligat a escriure abans d’anar a dormir. Sobre què m’ha passat al llarg del dia, les coses bones i l’origen de les dolentes.

I m’he adonat d’una cosa: la vida és la que és, així en general, però cada dia passen coses bones. Coses que, si no paro i en prenc consciència, passen de llarg. I demà més.

Acabem el dos mil vint i jo vull reivindicar a totes les coses bones que m’han passat aquests mesos i, sobretot, a les persones que les han provocat.


Diumenge vaig sortir de casa la mare i el pare amb mal de galtes de tan riure. Últimament és la tònica: hi anem l’Ares i jo, compartim taula amb les finestres una mica obertes i la mascareta posada i riem. D’això, d’allò, del mort i de qui el vetlla. També del pare, que hi ha dies que no s’entera de la missa la meitat, o de la mare, que cada cop és més com la padrina. De l’Ares i jo no, mai, perquè som perfectes.

Suposo que la distància relativitza les merdes i t’enfronta a l’essencial: que ens estimem, que estimar és assumir riscos i que, en temps de covid, tampoc volem allunyar-nos més del que és extremadament imprescindible. I que el temps que compartim, volem que sigui de qualitat.

Arribo a la nit i sempre escric una cosa o altra sobre nosaltres. I ara, que acabem l’any, em sento extremadament agraïda. Prenc consciència de què vol dir ser estimada d’una forma tan incondicional i agraeixo haver arribat a aquest punt d’entesa, de respecte dels temps i dels espais, d’acceptació de les opcions de cadascú. I, sobretot, de poder compartir intensitat, complicitat, de sentir que la família de sang no té per què representar res, però que bonic que és que ho representi.

Sí: el dos mil dinou va enfrontar-nos a moments molt complicats. Però aquest dos mil vint, el penso ara, des del desembre, i no puc fer més que donar gràcies per haver-nos fet aprendre a estimar-nos tan bé i tan bonic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s