de creure sempre en la sortida

no recordava en excés l’estrany poder però aquests dies de confinament hi hem tornat

una mica com a mecanisme de defensa perquè hi ha massa estones que em quedo a la intempèrie, mirant com no passa res més que la vida

però la pluja m’ha fet tornar als carrers de belgrad aquell dia en què vam aconseguir allargar la casualitat un dia més i el meu paraigües era un desastre i un cotxe va passar de massa a prop i ens va escatxigar de dalt baix però vam riure hores i hores

i d’aquí em veia a l’aeroport de budapest, en què es feia l’hora que d’arribada i jo m’havia demanat un cafè amb llet i semblava pura lava i vaig fer un sant hilari arriscat i quan vas sortir per la porta d’arrivals tenia la llengua com forexpan

i aquests ulls blaus que m’observen des del racó, també penso en la plaça buida a mig juliol amb la boleta de pèl blanc que no callava, igual que ara, només que ara és una bola de pèl gegant

també al parking dels llacs de covadonga després de caminar sis hores – minut amunt, minut avall – amb només un litre d’aigua, perquè ens havia semblat que ja n’hi havia prou, quan vam trobar el bar-refugi i vam beure la millor estrella galícia del món i el millor chorizo al vino que han parit mai sobre qualsevol superfície habitable de la galàxia

o aquell catorze d’agost, que vam marxar a brussel·les perquè ens van dir que el pare no es moria i va ser el nostre error diagnòstic més brutal de la història i vaig plorar tan fort que aquell dia sí que va netejar a fons

la màgia de chiloé i el seu muelle i la seva màgia i la manera espontània en què un moment es va convertir en vincle, enllaç, força còsmica i la brisa que para el reloj, que pone en pausa el corazón i que aquí seguim al costat ininterrompudament

i, no fa pas gaire, en aquell lateral de l’auditori, navegant pel món blau, amb la certesa que igual ja era prou gran per fer de nena i que les gelosies diverses podríem anar deixant-les enrere

o el cafè irlandès de nou euros i les ganes de vomitar que ens recordaven massa a un dia que també vam beure més del compte i et vas rentar les dents amb massa profunditat i alegria

inevitablement, també torno a valle dulce i me’n recordo de molts rostres i de pocs noms i d’algunes sensacions estranyes, llunyanes i meves, de revolucions i evolucions, de canvis bons i dolents, de sacsejades, d’anades i vingudes doloroses que encara fan mal

de reüll veig la meritxell, que d’un verd primavera, sempre em sorprèn que estigui viva perquè se’m moren totes les plantes fàcils de cuidar i no aquesta, que és un bonsai o alguna cosa així, potser per la màgia que un pavo raro i solitari em va demostrar un dia que existia

i, al final, la màgia sempre m’acaba abandonant a canillo amb una abraçada plena de mitjons desaparellats, malgrat les normes, malgrat la injustícia, malgrat les merdes diverses, malgrat la vida

mira, jo sé que no anirà bé perquè tot està anant fatal i tinc el cos ple de proves que ho demostren, que em piquen, que em fan mal

però també penso que, quan m’aferro als moments feliços dels últims dos o tres anys o quatre o lo que em va venint al cap, no em consola saber que van ser, sinó sentir que totes les persones que els han fet existir segueixen a la meua vida

i que ja sé que no va bé, ja ho sé, però

qui ens ha donat l’estrany poder de creure sempre en la sortida? per què en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida?

quan sento que m’estimen, de més a prop o menys, que ja sé que ara és difícil abraçar-nos, el viure es fa més portador 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s