La Revolta Permanent: que tot et vagi bé

“i a poc a poc ens hem fet grans
hi ha nits que encara ens pesen
però no hem deixat de caminar…”

Els acords d’una cançó desconeguda em retornen a l’olor característica d’una sala de concerts atrotinada, on només érem nens i ens descobríem l’un a l’altre com a persones que començaven a fer camí plegades. Han passat molts anys: ahir en tancàvem la primera dècada tocant el cel des del terrat fosc de casa meva, només il·luminades per quatre espelmes grogues i una lila que accentuaven les ombres de les nostres cares.

Créixer implica assumir el canvi constant, però fer-ho bé és complicat. Des del meu racó, t’observo i et veig com acompanyes la porta, deixant-la gairebé tancada però sense apagar l’escletxa de claror que encara entra tímidament: no tinc res més a dir-te, ja saps què en penso de la teva llum.

Que em transporta, en un tancar i obrir d’ulls, damunt d’un tamboret amb falta d’equilibri ballant a cor de desenes de veus eufòriques. Que em transporta al llit de 90 suant i rient, esquivant mirades i fent-li la guitza al cansament. Que em transporta a les nits d’estiu respirant alhora, entre cervesa i mojitos.

Però sobretot, torno allà on una mirada és la crossa per seguir a pas ferm, on la mà estesa es la força que fa seguir endavant i on un somriure és l’empenta per sentir que això que fem val la pena. Has estat company, amic, suport i energia; motiu de plors i de somriures, de rialles, de riallades; m’has fet odiar-te amb força i estimar-te amb bogeria.

I avui, en el meu procés d’aprendre a desprendre, et dic adéu entre llàgrimes. Que són dolces: de totes les opcions que tenies, marxes amb el cap ben alt i amb la sensació de feina ben feta i, sobretot, ben acabada. Marxes amb la gratitud unànime de la gent que ha pogut creuar-se amb tu, aprendre amb tu i de tu.

I ja ho saps: marxes amb les portes i les finestres ben obertes. Que corri l’aire, que respiris a ple pulmó. Que t’escoltis i que et quedis amb allò que més feliç et faci.

Jo seré aquí, allà, on la vida ens porti a trobar-nos de nou, per seguir trencant esquemes i aguantant-li la mirada a una societat que, de tan en tan, necessita que li treguin la pols i li recordin que, malgrat tot, no hem deixat de caminar.

“…riu i crida com ho vam fer abans
quan vivíem jugant i res era important
només seguir cantant i fer ballar el camí”

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s