Tant de bo creure en la màgia no sigui cosa de tres

Quan m’arriben comentaris negatius sobre la nostra tasca com a monitors i monitores, ploraria de ràbia dies i dies. I és que sovint, les crítiques, no es basen en tot allò que fem, sinó només mirant-ho des de fora, pensant en com tenir entretinguts deu o dotze dies als nens i nenes per menys de tres-cents euros en plenes vacances d’estiu.

Però no em conformo, mai he estat dels que ho fan i espero no ser-ho mai. Així que us explicaré què passa a l’altra cara de la moneda. I després podeu seguir parlant, si encara voleu.

En realitat, el que passa és que som un grup de gent jove que ens reunim durant tot l’any (sí, durant toooot l’any) per preparar 10 dies en que ens donem en cos i ànima, literalment, a una causa que creiem que és la definitiva. I així ho dic, SENSE COMPLEXES D’INFERIORITAT! Qui sap si és molt tòpic… però el present del futur, són els nens i les nenes d’ara. I si ningú s’ocupa de demostrar que hi ha una alternativa a tots els estímuls que ens bombardegen constantment de consumisme, capitalisme desenfrenat, individualisme, egoisme, competitivitat bestial i negativa, materialisme i tal, els nostres petits i petites estan condemnats a ser part d’un sistema que trepitja, estafa, desnona, ignora als necessitats i viu buscant només la pròpia satisfacció i riquesa.

Ja ho deia, és una tasca difícil, comptem amb molt poc temps i lluitem contra un gegant barroer que no li importa esclafar allò que es troba per davant. L’avantatge és que els dies que compartim són molt intensos. I, llavors, els monis som els REFERENTS, models a seguir, exemples on emmirallar-se. Una gran responsabilitat? Doncs a vegades, fins i tot, ho som la resta de l’any. A mi em passava… de fet encara m’agrada admirar els que un dia van ser els meus monitors. Mira si és així, que quan més feliç em fa un infant, és quan em diu que vol ser moni. Amb tot el que això comporta.

Les colònies no són 10 dies de muntanya on els infants brinquen i corren com a desesperats, i els monis vigilem, així en plan granja de cabres. A mi, m’agrada viure-les com un lloc on la convivència fa que tot flueixi. Com aconseguim que un infant comparteixi tot allò que té, que es renti les dents, que pari taula, que endreci (més o menys…) l’habitació? Doncs no ho sé, ve implícit. La convivència, una convivència on tu deixes de ser el centre de l’univers fa que tot flueixi. La societat del moment fa creure’ns especials, els millors, el centre de l’univers, quan en realitat no som tan diferents els uns dels altres. I quan arribes a la colònia i no ets més que la cinquantena part d’un conjunt, descobreixes que no ets l’únic (que no vol dir que cadascú no sigui inimitable!) i que hi ha més vida més enllà del teu melic. Tots tenim uns drets i uns deures per conviure… i evidentment per VIURE! I la resta… bé, la resta flueix.

I si tot flueix… llavors que fem nosaltres? Viure-ho. APRENDRE dels infants. Deixar que ells aprenguin de tu allò que vulguin, sense forçar la màquina. Provocar-los. Deixar-los decidir. No ser una ruta marcada, sinó el bastó que els ajudi a caminar quan triïn el camí més dur. Empènyer-los a escollir l’opció més difícil, perquè vegin que l’impossible només està a la ment dels incapaços.

I creure en la MÀGIA. Demostrar que la màgia existeix, que la fem dia rere dia i que no és cosa de quatre sonats. (O potser sí, però en realitat és el que ens empeny a viure la vida així…)

Quan tanquem inscripcions no és perquè no vulguem més gent. Si tothom entengués quina és la vocació, el sentiments, les sensacions… també entendria que tot l’estiu anirien passant nens i nenes per les colònies, perquè és llavors quan som feliços. Però hi ha uns límits que s’escapen de les nostres mans. Si miréssim més enllà del que es veu a la superfície, potser s’entendria que ho donem tot perquè, en una situació així, no pots anar a mig gas. Totes les cartes sobre la taula les 24 hores del dia.

I per si algú no és tant de lletres, crec que ho puc explicar en xifres: l’any passat ens vam aprendre 58 noms, 58 cares noves. 58 vides, 58 caràcters, 58 maneres de fer, 58 situacions, 58 matisos que segurament si haguessin estat 150 no podríem haver apreciat com mereixien. Vam estimar 58 personetes intensament amb tot el que això comportava. Personalment, em vaig dutxar 3 dies en totes les colònies, vaig dormir unes 4  hores diàries de mitjana durant 10 dies. Vam dinar amb 10 minuts cada dia, i vam sopar amb menys, si m’apures, per no perdre un minut de juerga. Jo vaig plorar cada dia, a vegades de riure i tot. L’última nit no vam dormir per poder gravar 58 CDs perquè cadascun dels infants pogués endur-se un record del que havien estat aquells 10 dies. En arribar a casa vaig dormir més de 20 hores seguides.

I tot i així, no va haver-hi ni un moment en que la cara de cansament superés la de felicitat.

No vull martiritzar la figura del monitor, sinó donar-li la dignitat que es mereix. No explico tot això perquè la gent cregui que som herois. No ho som. Simplement, seguim el que ens diu el cor, així, tal cual. Un savi em va dir un dia que hi havia gent que criticava les persones que són diferents. Aquells que volen canviar coses, i creen de forma autèntica i transparent. Aquells que creuen en les utopies.  Doncs jo ho dic, visca les utopies, perquè són les que ens fan avançar.

I, sobretot, perquè algun dia aquests nens i nenes puguin guiar-ne d’altres a nedar a CONTRACORRENT


I el proper cop que algú vulgui criticar, el convido a viure-ho. Tan intensament com ho fem nosaltres.

One Reply to “Tant de bo creure en la màgia no sigui cosa de tres”

  1. Tinc 50 anys. Ja fa temps jo també em vaig sentir model i referent d’infants amb qui acompanyavem a l’esplai o a les colònies a l’estiu. També vaig plorar de riure i en emocionar-me. Anys més tard m’he anat adonant de la importància de l’educació en el lleure perquè he vist que molts d’aquells nois i noies, ja adults, també s’ han posat a treballar voluntàriament, a canvi de res, i també alguns dels fills d’aquells monitors. Voldrà dir això que, implicar-se en l’educació en el temps lliure dels nostres infants deixa petjada? Segur que sí, que val la pena, pel monitor- l’educador i per l’infant. Anar de colònies o anar a l’esplai no és un simple entreteniment…. Gràcies a tots aquells voluntaris-monitors-educadors que vetllen perquè tot plegat sigui una realitat en l’acompanyament, convivència, transmissió de valors i estimació.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s