Ahir a quarts de cinc de la nit vaig acompanyar la Sílvia al lavabo del local on passàvem la nit de la Castanyada. Jo no hi havia d’anar però havíem fet, més o menys, un mano mano i no em volia quedar pas sola.
Com sempre, la cua al lavabo de les dones era infinita. A la porta del de tios, hi havia el Pep i li vaig preguntar com estava l’assumpte per fer més via. Realment estava més buit, però no recordo ni la resposta, perquè una noia se’m va travessar preguntant-me si era feminista. Jo que, darrerament penso “i qui no ho hauria de ser?“, vaig respondre-li que sí. I el que va venir després va ser de vergonya.
La noia va treure el seu decàleg de merda pura cunyadística, que sembla que més d’un i – inintel·ligiblement!! – més d’una tenen sempre a la punta de la llengua quan es parlen de certs temes. En resum:
.- Si tan feminista ets, posa’t a la cua de dones. Si ets feminista no pots entrar al lavabo d’homes.
.- Els homes també pateixen discriminació. Posa’t a la cua del de dones.
(Insistiré en que jo no havia d’anar al lavabo. Quan vaig veure que la Sílvia seguia fent cua al de dones, vaig anar amb ella. Ja havia avançat prou, era gairebé a punt d’entrar. A la noia en qüestió, li havia dit vint-i-cinc o trenta vegades que jo NO HAVIA DE PIXAR, però no entrava en raó)
.- Si tan feminista ets, per què et coles de tota la cua? Es una falta de respecte a les dones. Posa’t a la cua.
.- Ets mare? Ets mare? Jo sóc mare d’un varón (oju). Ets mare? No pots dir que ets feminista. No ets mare. Jo sí que sóc mare, d’un varón i et puc dir que els homes viuen en constant discriminació. També pateixen agressions, saps? Posa’t a la cua (aquesta va ser la preferida de tots els assistents a l’espectacle)
.- Estic fins als ous de les feminazis (ui sí, l’holocaust d’homes, M’ENCANTA) que se pensen que estan per sobre de les coses.
En fi, tampoc recordo amb més precisió les seves aportacions al tema, però suposo que totes us en podeu fer una idea: són una fauna força comú.
Per sort, això no vull que segueixi sent una crítica a la persona aquesta, que crec que només és una víctima més de l’heteropatriarcat, sinó l’esperança enorme que em va generar veure l’entesa immediata entre totes les companyes presents a l’escena. Ella no escoltava, immersa en aquest bucle esperpèntic d’animalades. Però ahir vaig veure i viure que les companyes ens defensem amb la complicitat de qui també és víctima d’un sistema patètic que vol reduir-nos a un grup de feminazis i no-dones perquè no som mares. I que el problema (que és ben gros!) el tenim a casa, posat massa endins.
Jo no sóc mare i, qui sap si ho seré. La ressaca no em deixa estar més lúcida en totes les idees que m’han anat passant pel cap aquestes hores, però el que sí que sé, és que si algú m’acompanya a casa a les nits em sento més segura, tot i que ho dissimulo perquè vaig de tia dura massa sovint. I que és injust.
Que malgrat tot, em quedo amb la resta de companyes allà presents, com a espurna d’esperança per continuar endavant. Seguim, fermes. I cuidem-nos fort!
