Autor: Anna

  • “I tu ets feminista?”

    Ahir a quarts de cinc de la nit vaig acompanyar la Sílvia al lavabo del local on passàvem la nit de la Castanyada. Jo no hi havia d’anar però havíem fet, més o menys, un mano mano i no em volia quedar pas sola.

    Com sempre, la cua al lavabo de les dones era infinita. A la porta del de tios, hi havia el Pep i li vaig preguntar com estava l’assumpte per fer més via. Realment estava més buit, però no recordo ni la resposta, perquè una noia se’m va travessar preguntant-me si era feminista. Jo que, darrerament penso “i qui no ho hauria de ser?“, vaig respondre-li que sí. I el que va venir després va ser de vergonya.

    La noia va treure el seu decàleg de merda pura cunyadística, que sembla que més d’un i – inintel·ligiblement!! – més d’una tenen sempre a la punta de la llengua quan es parlen de certs temes. En resum:

    .- Si tan feminista ets, posa’t a la cua de dones. Si ets feminista no pots entrar al lavabo d’homes. 

    .- Els homes també pateixen discriminació. Posa’t a la cua del de dones. 

    (Insistiré en que jo no havia d’anar al lavabo. Quan vaig veure que la Sílvia seguia fent cua al de dones, vaig anar amb ella. Ja havia avançat prou, era gairebé a punt d’entrar. A la noia en qüestió, li havia dit vint-i-cinc o trenta vegades  que jo NO HAVIA DE PIXAR, però no entrava en raó)

    .- Si tan feminista ets, per què et coles de tota la cua? Es una falta de respecte a les dones. Posa’t a la cua. 

    .- Ets mare? Ets mare? Jo sóc mare d’un varón (oju). Ets mare? No pots dir que ets feminista. No ets mare. Jo sí que sóc mare, d’un varón i et puc dir que els homes viuen en constant discriminació. També pateixen agressions, saps? Posa’t a la cua (aquesta va ser la preferida de tots els assistents a l’espectacle)

    .- Estic fins als ous de les feminazis (ui sí, l’holocaust d’homes, M’ENCANTA) que se pensen que estan per sobre de les coses. 

    En fi, tampoc recordo amb més precisió les seves aportacions al tema, però suposo que totes us en podeu fer una idea: són una fauna força comú.

    Per sort, això no vull que segueixi sent una crítica a la persona aquesta, que crec que només és una víctima més de l’heteropatriarcat, sinó l’esperança enorme que em va generar veure l’entesa immediata entre totes les companyes presents a l’escena. Ella no escoltava, immersa en aquest bucle esperpèntic d’animalades. Però ahir vaig veure i viure que les companyes ens defensem amb la complicitat de qui també és víctima d’un sistema patètic que vol reduir-nos a un grup de feminazis i no-dones perquè no som mares. I que el problema (que és ben gros!) el tenim a casa, posat massa endins.

    Jo no sóc mare i, qui sap si ho seré. La ressaca no em deixa estar més lúcida en totes les idees que m’han anat passant pel cap aquestes hores, però el que sí que sé, és que si algú m’acompanya a casa a les nits em sento més segura, tot i que ho dissimulo perquè vaig de tia dura massa sovint. I que és injust.

    Que malgrat tot, em quedo amb la resta de companyes allà presents, com a espurna d’esperança per continuar endavant. Seguim, fermes. I cuidem-nos fort!

  • Tornarà a passar

    Tot és ple de colors com de tardor, mesclant-se com un degradat d’aquarel·la perfecte. De marrons. De grocs. De vermells i verds. I recorrem les corbes que separen el lloc d’on venim del lloc on anem i com la història de Babua que canta insistentment el Gispert pels altaveus del cotxe, anem deixant enrere coses. De les de debò -pedres, asfalt, cartells- i també de les que existeixen només dins del cap.

    Sabent que tornarà a passar, qui sap, d’aquí onze, vint-i-dos o trenta-tres anys, sabent que la pau de la vall existeix i és real, que la eternitat se’ns obra davant. Paint els darrers dies, deixant que la vida frenètica del país per fi prengui una mica de repòs -encara que només sigui dins nostre- i que la nostra vida frenètica, amb allò que ve i va, allò que, sobretot, acaba tornant també pugui anar assentant-se. I viure-ho amb l’alegria de qui sap que l’univers i les estrelles i Nostre Senyor ja faran la resta. I encara segueix insistint el Gispert: que ens hi llencem, amb el ridícul, amb les blasfèmies, amb els riscos i tot això. Que pesat.

    Odio fer fotos perquè mai poden captar l’essència del moment però, després de tot, després de tants dies, començo a veure la llum i les ganes de posar-hi paraules. Jo que sé, igual la idea del paisatge -intern i extern- queden més ben il·lustrades que amb la qualitat patètica de la càmera del meu mòbil. Que ja és molt! Que el degradat real que se’ns dibuixa davant és impressionant i no puc evitar notar com les galtes ja em comencen a fer aquell mal ridícul de qui porta massa estona somrient sense adonar-se’n.

    Li robaré les paraules al Carabén perquè m’agrada que faci el que li dóna la gana amb les cançons. Em torna boja quan diu que res és etern i que tornaré a tremolar i a riure i a plorar i a viure. Segurament té raó i per això m’ha vingut al cap ara mateix. Fa dos dies crec que va passar alguna cosa així. Ahir vaig plorar de riure amb les coses ridícules i tendres que sol fer mon pare i que sembla que enlloc de 53 anys en tingui 5 o 3. I ara faig veure que no el miro, però m’acaba fent riure com una imbècil aquest ruc que tinc davant que més que 23 anys sembla que en tingui 2 o 3, també.

    Deu ser que comença a haver-hi la llum al final d’algun túnel sense sentit. Tornarem a tremolar. Segurament que té raó.

     

  • ell

    De la meva etapa a l’escola, puc recordar, sorprenentment, alguns moments amb clara lucidesa. Uns records nítids on no només veig la situació, l’entorn, les persones; sinó que puc sentir tot allò que sentia, amb tanta precisió que a vegades encara se’m posen els pèls de punta.

    Aquell dia, en concret, a vegades m’inunda la ment com un tsunami. Se’m fa un nus a la boca de l’estómac i em costa sortir de l’estat de letargia en què m’acabo quedant.

    Jo no era especialment amiga de l’Alfonso.  Recordo la seva cara sense cap tret especialment característic: les seves ulleres, el seu pegat a l’ull… i poc més. De cop, va deixar de venir.

    El Jordi, que era el seu amic, ens passava la informació. Que si a vegades estava malalt, que vindria algun dia… Tampoc crec que hi donéssim més tombs: la malaltia era tan ambigua, que la infantesa no sap res més que la grip, les angines i les vomiteres.

    Però el Jordi era optimista i recordo que sempre acabava les frases dient que “a quart tornaria”. Com si quart fos molt lluny, com si fos veritat que el temps ho cura tot. Recordo, també, l’Alfonso com el nen fugaç: venia algun dia quan la Bàrbara encara era la nostra mestra i n’estava molts, moltíssims, sense venir. Crec que, fins i tot, en algun moment li teníem enveja que no li calgués venir cada dia a classe.

    Un dia la Sandra, com fent-li la competència al Jordi com a principal font d’informació, va pronunciar LA paraula. “L’Alfonso té càncer, eh? “. Nosaltres ni sabíem què era. Però la Sandra era la petita de tres germanes bastant més grans i sempre ens portava avantatge en algunes coses, així que li vam fer cas.

    8 anys… què collons havíem de saber sobre el càncer!? Jo pensava en bucle i sense donar-hi més importància que “tornaria a quart”. No podia ser que el Jordi, que era el seu amic, ens mentís.

    Jo crec que devia ser un dilluns, però segurament podria ser qualsevol dia de la setmana. Anava a dir que se’ns havien enganxat els llençols aquell dilluns, però sempre se’ns enganxaven i cada dos per tres feia tard a l’escola. Crec que feia tercer i la meva taula estava enganxada a la de la Marta. Vaig entrar despresa: no podia ser que fos tan tard, però tothom estava en un silenci sepulcral com si ja fes hores que feien classe. Vaig entrar i, malgrat el silenci absolut, ningú es va girar per mirar-me. Hi havia la Bàrbara al davant. No quadrava: ara la nostra mestra era la Tere. I recordo la Marta que va dir-me molt fluixet que s’havia mort. I només vaig pensar que, aleshores, no podria tornar a quart… Vaig tornar a mirar a la Marta amb cara de no acabar-m’ho de creure. Em va repetir una mica més fort ‘l’Alfonso s’ha mort‘. I em vaig quedar glaçada.

    Suposo que tothom recorda la sensació que té el primer cop que s’enfronta a la mort cara a cara. Però, tan petits… no toca: tots sabíem que es mor la gent gran, els vells, potser algun cop algú d’accident… però no es moren els nens. No pot ser.

    Ningú ens va explicar res de la malaltia. Ningú ens va explicar res de la mort, més enllà d’això: no tornaria a quart. Ningú ens va donar un cop de mà per gestionar-ho. Només ens van repartir un full i ens van demanar que li havíem de fer un dibuix a la seva mare. Tothom dibuixava creus, recordo que tothom dibuixava creus. I el meu full en blanc era com una caiguda lliure on ningú m’havia explicat com caure-hi. Suposo que així: de patac.

    Ningú ens va dir que al sortir de l’aula ens hauríem d’enfrontar a una absència que, malgrat l’Alfonso no era un habitual a classe, jo encara no em puc treure del cap quinze o setze anys després. Va sonar el timbre, vam sortir al pati i vam jugar. Vam fer una mica el que fèiem cada dia, sense més.

    Aquell dia, però, jo havia vist plorar al Jordi. Era l’únic que havia plorat davant de tothom. El Jordi, a part de l’amic de l’Alfonso, era el malote de la classe. I crec que mai més de la vida m’ha marcat tant veure plorar algú.

    Arribàvem a Juneda que era tard i fosc, l’endemà teníem examen. La mare, com sempre, va venir a ajudar-me a estudiar. Em va preguntar tantes vegades si no ens havien explicat res al cole… “si no ho dius en veu alta, no haurà passat”. Després vaig acabar confessant. Vaig plorar, va plorar i ens vam abraçar molta estona. Crec que va intentar explicar-me allò típic que se’ls diu als nens: que era al cel, que les estrelles no sé què i poc més.

    L’endemà la vaig sentir parlar amb la mare del Roger per telèfon per veure com donava els diners que devia a la mare que havia pagat la corona de flors. Sempre he pensat que les corones de flors són horribles: ni ajuden, ni acompanyen, ni consolen. Mai he perdonat que no ens deixessin ser allà: un nen hauria de poder estar acompanyat pels nens fins a l’últim instant. Nosaltres també ens hem de poder acomiadar. Dir adéu des de la llunyania, des d’un dibuix destraler a l’aula mai ha estat suficient per deixar cicatritzar una ferida que, tot i els anys, encara cou segons el dia.

    Mai més hem parlat entre nosaltres de l’Alfonso. Encara espero l’explicació que algun pare o algun mestre em deu. Però crec que no sóc l’única que recorda amb precisió aquell dia. I crec que, encara avui, ell viu una miqueta en els nens interiors de cadascuna de les persones d’aquella classe de tercer A.

  • paraules que em fan feliç (vii)

    C’est fini. Realment em fico a escriure sense saber ben bé cap on m’acabaré ficant, doncs jo, que sóc poc destre per això, no crec que amb aquest escrit pugui fer justícia al que realment m’agradaria expressar. 

    Gràcies per creure en la utopia […] el per què cal fer el què fem… així que GRÀCIES; gràcies per ficar una cançó alegre en un món ple de soroll. Per la sinceritat. 

    Aquests anys hem fet màgia i no és cosa d’un sol dia, hem picat molta pedra i ara trobem tot l’or. Malgrat baixi del barco, no deixis que això s’ensorri, comptaràs amb un bon ‘sèquit’ darrere. 

    Malgrat jo ja no continui, el meu compromís amb el canvi continuarà en algun lloc, allí ens hi trobarem. 

    […]

    Ja saps com sóc: les coses importants no es poden dir: s’han de fer. 

    Un cop més, gràcies per la màgia

  • paraules que em fan feliç (vi)

    Vull que sàpigues que per mi ets una gran persona. Cada vegada que em pregunten per què porto els mitjons diferents, els hi dic ‘això m’ho ha ensenyat la meva mestra’” 

  • Vull ser monitor de colònies

    Una mica de tu, una mica de mi; i anem construint coses boniques i un món millor. Me’l fa arribar el Mn. Ramon de Canillo, una gran persona amb qui he tingut el plaer de coincidir. 

    No hi ha altra millor lloança per als vint-i-vuit monitors del primer torn de colònies que un adolescent de tretze anys els digui: “Vull ser monitor d’AINA.” Dissabte passat, de tornada de l’excursió al llac de Juclar, el Joan confià a l’Anna que volia ser monitor d’AINA. La riquesa de la casa de colònies d’AINA rau en la vuitantena de joves monitors. La majoria d’ells entraren a AINA als set anys. Als dotze anys passaren a la borda. Dels quinze anys als disset participaren en algun dels dos campaments: Caina o Tamarros. La raó de tanta riquesa de joves monitors rau en els dos campaments Caina i Tamarros. La creació dels dos campaments fou per no deixar a l’estacada els adolescents que acabaven als catorze anys l’etapa de la borda d’AINA. I també per tenir un planter de nous monitors, com alguns clubs de futbol tenen la masia. Sense els campaments, els adolescents il·lusionats per ser monitors en el tall de l’edat dels quinze als disset es desinflaven.
    Insisteix el Joan, als seus tretze anys –encara li queda un any de borda–: “Vull ser monitor al cent per cent.” L’Anna posa sobre la taula de revisió i programació de cada vespre dels companys monitors la inquietud del Joan. Els 28 monitors es fan la pregunta: “Un noi de tretze anys pot saber què és ser monitor? I nosaltres mateixos monitors, ho sabem ben bé què implica ser monitor de colònies? Personalment, crec que amb quaranta-un anys de colònies des de l’estiu del 1976 al Casal Sant Serni de Canillo –no compto el cinc anys de monitor al Camic amb el Pere Canturri, el meu mestre– en tinc una idea aproximada. L’Anna, directora titulada com a educadora en el lleure, em dona un bon cop de mà per posar negre sobre blanc el que és ser monitor.
    En un món governat pels incrèduls, que un jove ens confia que vol ser monitor vol dir que es planta contra un sistema injust. Implícitament, ens confessa que vol dedicar temps als infants, gratuïtament, sense guanyar diners. Que creu en la vida. Que vol compartir, estimar a fons perdut, donar sense esperar res a canvi. Que, des de l’alegria de ser i estar aquí, vol treballar per la fraternitat, l’amistat, la igualtat i portar les petites coses del tretze dies d’un torn de colònies a la vida quotidiana de totes les persones amb qui (con)vivim.
    L’escenari del món on ens toca de viure és el de qui més té, més val. Un monitor educador no hi està d’acord en aquest tarannà. Que un jove ens digui que vol ser monitor ens fa una declaració en contra de tot el que la societat ens imposa i que no té cap sentit. Ens ve a dir que intueix que tot el que AINA li dona és important o, fins i tot, imprescindible. Que cada paraula, cada mirada, cada somriure és complicitat creada a partir dels petits moments de cada dia. La resta del món li importa ben poc: vol nedar a contracorrent, igual que, a la nostra manera, fem nosaltres.
    Que un adolescent de la borda, de tretze anys, ens digui que vol ser monitor significa que veu en nosaltres un mirall on mirar-se. Vol ser com nosaltres: caminar seguint aquest model, aquest estil. Aquesta filosofia de vida. No som ídols de masses, no som grans figures mediàtiques amb molts fans, no tenim molta pasta, no tenim grans cotxes. No tenim res del que es pot considerar interessant per prendre una persona com a model del que es venten els nostres mitjans de comunicació. O potser sí, potser ho tenim tot, qui ho sap.
    Goso dir més. Tenim molt més. Tenim una responsabilitat increïble de donar testimoni i exemple, de viure en la coherència absoluta. Tenim la capacitat perquè cada cosa que fem, diem o sentim sigui un gest de referència per als infants i adolescents en creixement. Us ben asseguro que tot això que fem pot canviar consciències i, fins i tot, vides. “Amb mi, ho van fer”, em confia l’Anna, “ no he buscat mai cap mena de glòria, he fugit sempre de la frivolitat. Crec que he ajudat, dels milers i milers d’infants que, segons la ONG Educo es queden sols a l’estiu per la impossibilitat de conciliar la vida laboral i la familiar, uns poquets a ser feliços”.
    Molts joves companys no ens comprenen, sobretot treballar sense guanyar diners. Ens prenen a tots els que portem un fulard al coll per joves tocats de l’ala. Nos­altres, però, els continuem explicant que cadascú rep el que dona i dona el que rep. Avui rebem el que ens van donar i seguim donant el que rebem: estima, gratuïtat, servei, una mà, un somriure… petites coses que ens fan caminar cap a aquesta utopia en què no deixem de creure malgrat que tots ens ho posin tan complicat. Lluitem contra un monstre gegant amb moltes eines i mitjans, i nosaltres només tenim una arma: l’entusiasme de complir una missió; tan fàcil, tan complicada com canviar el món.
    L’Anna, des que realitzà colònies de camps de treball a la borda de Meritxell, té la Mare de Déu com a Confident. Amb ella, faig pregària d’acció de gràcies: “Meritxell, gràcies de nodrir la nostra fe en el projecte dels monitors; gràcies de fer-ho possible dia a dia, ara i aquí i la resta de dies de les nostres vides.”

  • l’amor (i prou)

    D’aquell petit i estrany.

    Com si, després de tant de temps, encara no saps de què va exactament però et fa sentir bé.

    Que es va fent fosc i s’acaba el dia i, amb ell, tots aquests mesos compartits. De blancs i negres, de dies i nits, d’alts i baixos. D’ombra i llum, com la que donen les espelmes que hem encès al mig i que deixen entreveure la brillantor de tots els ulls. I el silenci ens mig inunda, interromput pels cotxes que circulen pel carrer aliens a la nostra història. I la lluna quasi plena que somriu, còmplice, des del cel.

    WhatsApp Image 2017-06-11 at 23.56.51

    I l’esperança, que era nul·la, ara és immensa i creiem plegats en el canvi del món. Del nostre i del que no ho és, perquè la plenitud del moment ens veu capaços de tot.

    M’agrada pensar que l’autenticitat de què parlàvem és aquest no-sé-què que s’escapa immers en les seves paraules, en la força de les seves abraçades, en l’explosió dels seus somriures, en la complicitat de les seves mirades. Segurament, una cosa instantània però ben real pel moment.

    Ja no és un i l’altre, i l’altre, i l’altre… ara ja som nosaltres, un nosaltres per sempre. O al menys fins demà, quan s’inundaran les xarxes socials amb declaracions d’amor eternes que el pas del temps les anirà esborrant amb més o menys mesura. Suposo que és la seva manera de donar a conèixer l’entusiasme vital que hem pogut transmetre. La petjada suau i profunda de l’amor per una tasca, per un servei, per les persones que volen rebre’l.

    Perquè, al final, es tracta d’això, d’estimar de forma sincera i, a partir d’aquí, deixar fluir.

    Gràcies. Tot el que he donat, ho he rebut amb escreix.

  • donar gràcies i punt

    Conviure amb nens és brutal. Perquè són tal com raja. Per a bo i per a dolent. Però sobretot, per a bo.

    Avui li direm Fernando. El Fernando té 8 o 9 anys i és de l’Atlético. Sé que, en el fons, està orgullós que hagi passat l’eliminatòria de la Champions, però tampoc ho mostra gaire. És guapo com ell sol, té uns ulls clars com l’aigua i els cabells daurats, la pell morena i unes faccions com exòtiques. Però el més bonic és la seva mirada: és pura; és neta; és, sobretot, senzilla.

    La seva mare només sap que vol que sigui bona persona. Que tingui uns fonaments on construir els pilars i la teulada. Però per Nadal, quan els companys expliquen, eufòrics, tots els regals que els han portat els Reis, el Fernando només somriu. No entra gaire en la discussió, no fos cas que algú li preguntés quants regals li han fet i no pogués respondre res que entri en l’imaginari d’un infant qualsevol de família benestant de després de les vacances.

    Ara, tots els altres nens i nenes tenen les coses clares i agraeixen al món coses que els fan sentir afortunats, les benediccions que els ha donat la vida, la sort que tenen d’haver nascut en el seu entorn. Justifiquen el per què de cada acció de gràcies amb una cal·ligrafia perfecta. Encara no saben què vol dir quedar bé, però n’intueixen alguna pista.

    Ell no. El Fernando només agraeix als seus pares malgrat no sempre estan d’acord, malgrat a vegades no entén gaire què passa, malgrat la seva veu fluixeta no sempre es faci sentir. “Dono gràcies als meus pares” i punt. No té més, agraeix i punt, amb una lletra lligada i desordenada. Potser per innocència o perquè no pensa més enllà. Jo vull pensar que potser amb això ja en té prou.

    I quan el mires i li somrius, ell baixa el cap i veus com et torna la rialla sense mirar-te gaire als ulls, no fos cas que hi entressis i descobrissis què guarda dins. I et venen ganes d’abraçar-lo per sempre, en silenci, sense descobrir gaire més perquè amb això en tens prou. Però, precisament, aquesta distància prudent, el misteri que l’envolta és el magnetisme que el fa diferent i extraordinari.

  • Colombo

    WhatsApp Image 2017-03-26 at 00.50.25

    Diuen que no hi ha res com cantar coses que sents de debò, i deu ser per això que quan estem tristos encara ens agrada més escoltar cançons pessimistes. Ahir la tònica general era sobre les petites coses que poden fer grans canvis, les utopies i tot això. Però ves, jo m’ho crec. Potser per això m’era tan fàcil entonar les notes d’aquesta cançó.

    Que mentre em treia les kéts (sí, en femení i així amb una é bastant tancada, com dirien Ells), notava com encara em durava el mig somriure amb el què he escapat d’aquest cap de setmana. No sé per què no deixen de sorprendre’m mai aquestes coses. Que cada vegada, l’energia emocional puja tan inversament proporcional a la física que acabes fet merda però terriblement feliç. Que la dutxa d’aigua calenta, en arribar a una casa estranyament teva i estranyament buida, neteja el cos però que l’ànima ja ve neta. Que el plaer de treballar així no el paga tot l’or del món. Que la gent petita és extraordinària i t’explica coses interessants i d’altres que no (com, per exemple, quina és la capital de Sri Lanka) però que somrius i abraces. O contestes amb mala llet perquè et sents amb la comoditat suficient de respondre amb sarcasme i que la gent aproximadament t’entengui.

    I la confiança, el compromís i la il·lusió. La resposta, les mil preguntes que sorgeixen d’un inconformisme tossut. Les passes en mitja soledat i en mitja companyia. Les mirades i somriures, la complicitat amb desconeguts. Les històries inventades, les ales tallades, els estires i arronses amb els que ja tenen una mica digerit tot això, que també n’hi ha. La música que sona més enllà dels instruments i més endins del cor. La por a que s’acabi tan ràpid que no et deixi assaborir tots els moments.

    El no voler oblidar, perquè això dóna la vida.

    Jo, per si es dóna el cas, em quedo un fulard del Grifoll dedicat amb una màgia que no qualsevol pot fer. Que potser no sabia si ha portava accent o no, o si l’esplai Quart Creixent és de territori Tarragona o de Lleida, però sap que (òbviament) la capital de Sri Lanka és Colombo.

  • Acte i potència

    L’altre dia, reflexionàvem amb el Jose en un raconot fosc de Roma sobre els objectes, sobre les seves aspiracions i objectius. Si naixes arbre i creixes fort esperant ser un llibre, però la vida et té guardat alguna cosa diferent… Ell ho defineix així:

    “D’entre totes les vides possibles, m’hagués agradat ser llibre: formar part d’algunes de les pàgines més elevades de la literatura universal i tenir una d’aquelles portades de vellut (d’edició limitada) que es fan irresistibles per qualsevol amant de la bona lectura. Hagués volgut viure en una prestatgeria de fusta de noguera i per les nits, mentre tothom dorm, ser l’entreteniment de lectors amb insomni que somien desperts devorant pàgina rere pàgina. I passar de pares a fills deixant-me engroguir pel pas del temps. Ai, qui hagués pogut! Però no, sols m’envolten la fredor d’aquestes rajoles blanques i el goteig agònic del lavabo reclamant que algú l’arregli. I així vaig fent, amb l’esperança d’acabar els meus últims dies a l’aigua del mar… “