Autor: Anna

  • Ya po, Chile: Despídete

     

    Nos avisó el jefe, nada más despegar de Santiago, que era más que probable que, pasando por encima de los Andes, el avión empezara a temblar. Ya de vuelta, pensé que las turbulencias eran necesarias para darse cuenta que una está volando. Con el constante ruido del motor, al que tus oídos se acostumbran, y  la firme estabilidad de nuestros pies en la moqueta asquerosa de un avión viejo, una podría olvidarse que camina, duerme o mea a miles de metros sobre el suelo. Incluso miles de metros sobre el punto más alto de los Andes nevados, que no es poco.

    Muchas veces me da por pensar que la fluidez y la naturalidad con que todo ha sucedido puede llegar a dar algo de sombra a lo extraordinario que es todo. Y, de repente, pasaban cosas: pequeñas turbulencias en ese vuelo plácido que nos recuerdan que, en realidad, volar es algo muy loco y que no siempre puedes mirar por la ventanilla sin que el meneo general te haga pegarte un cabezazo contra el cristal.

    Seguramente, ya ni podría numerar la mayoría de mis turbulencias en el viaje: la mente es medio traicionera y sólo quiere que recuerdes lo bueno. Pero entre los momentos complejos que sí recuerdo, guardo cada una de las despedidas: conocer gente supone, en parte, saber dejar atrás. “¿Tanto te cuesta soltar?” me preguntó una noche Francisco. “Creo que lo que me cuesta es soltarme”, respondí. Y la verdad, no lo se. Recuerdo, también, ese día en que alguien me dijo que “Desapego es libertad”. Y odio esta palabra: el desapego. Porque yo no lo controlo y, a veces, es el apego quien me controla a mí.

    Me fui de Chile después de veinte mil abrazos con Berta en que mi estómago, mi corazón y mi mente no sabían muy bien si reír o llorar o ambas a la vez. Me fui de cada uno de los lugares dejando un vacío – eso nos lo contaban, yo no estoy muy segura de eso – y llevándome un vacío – de eso sí estoy segura. Y le preguntaba a Berta “¿Cómo te acostumbras a eso? A conocer, a dejar ir, a irte sabiendo que probablemente JAMÁS volverás a verlos…” Ella reía y no me daba demasiada orientación en ese sentido: “agradezco haberlos cruzado en el camino y poco más”. Quizás eso sí me daba algo calma.

    Ese “jamás” es mi turbulencia: primero la vivía con un miedo paralizante, ahora la vivo e intento cerrar los ojos y dejando que me invada de la mejor manera, sintiéndola, respirando y dejándome fluir. Pero siempre he sido una gran teórica, siempre he sido una mediocre practicante. Ese pinchazo en la boca del estómago cada vez que el avión se mueve bruscamente, ese pinchazo en la boca del estómago después de cada último abrazo, cada último beso, cada última sonrisa, cada última mirada, me demuestran que volar sigue siendo muy loco. Y que para ver los Andes desde arriba hay que poner en juego tus vértigos, tus miedos, tu cuerpo y tu corazón.

    GRACIAS

  • Ya po, Chile: el arenal

    el pacífic té un nom una mica nyec. no sé qui el va triar. el que sí que sé és que jo el vaig conèixer no fa pas gaire i em desperta tendresa: és esquerp, mig violent, amb forta convicció en les seves onades, morrut i decidit. però també tenia una llum especial i murmurava, en el fons, una música dolça, en el frec de l’aigua acariciant la sorra fina i blanca. he vist el pacífic picar fort, enfadat contra les roques, però també ha mullat les meves botes amb el balanceig de qui estima però no sap gaire com. i m’adono, de cop, que estic descrivint l’Ares, que també es immensa i descobreixo que, segurament per això, el pacífic em desperta aquesta tendresa.

    nosaltres intentàvem creuar un riu en el tram final abans de morir a l’oceà, que ens havien dit que era tranquil i poc cabdalós, res més lluny de la realitat. descalces i congelades. i van aparèixer, com un gol en el temps de descompte, el pablo i la micaela amb un cotxe atrotinat que amb prou feines podia amb les dunes de la platja deserta. “que hacen, locas” diu ella amb un accent inconfusiblement argentí. i ens tornen pel camí fàcil i, com qui no vol la cosa, ens conviden a anar amb ells fins que ens en cansem. i arribem a un lloc de sorpresa i d’imprevist i caminem, caminem, caminem en la nostra primera amistat xilena amb el fang i l’aigua i, de sobte, el silenci.

    és broma, no?

    podria fer mil fotos, però seria impossible de relatar. el verd és increïble, el blau pren un to gris molt estrany que es fusiona amb el cel, el mar crea núvols blancs dins l’aigua i tot és molt gran. tot és enorme. tot és massa perquè em càpiga al pit, al cor, als pulmons.

    no hi ha pràcticament ningú però es respira la vida en cada bri d’aire que entra dins meu i tinc com ganes de plorar. la vida, la vida.

    i, com que tot té el seu moment, sona com de fons una cançó (ex)desconeguda mentre estem estirades pensant en com ens hauria anat el dia sense els argentins i com no hauríem arribat mai aquí i ens partim el puto cul, com cada dos minuts, perquè l’univers va posant ordre en la successió de les coses i la berta ja no flipa tant, però jo sí. i en aquell moment m’adono que el meu cap està mig buit i que encara sort, perquè si no, no es podria omplir de totes les coses sense urgència ni importància que vindran, però que són imprescindibles per entendre aquesta vida tan xaxi que tenim.

    ‘la brisa que para el reloj, que pone calma al corazón’

  • Ya po, Chile: Volar

    Siempre me hacen sentir pequeña los aeropuertos. Siempre me hacen sentir pequeña, pero con la familiar pequeñez de quien ama sentirse arropado por el anonimato y sus brazos agigantados y frios.

    Observo, miro a mi alrededor. Amo, también, la sensación de poder crear y destruir los caminos de la gente que me rodea, sólo en mi mente y por unos minutos. Imagino quién son y dónde van y es maravilloso.

    Igual de maravilloso que el Roaming, que me deja connectar las 3 horas que me tienen secuestrada en Roma, como retrocediendo para tomar carrerilla hasta Santiago. Pienso tanto, que creo que me estalla la mente. Nada nuevo, en realidad.

    Escribo y pienso qué debe esperar allí en los proximos días. Ni me lo imagino, ni por asomo.

    Supongo que es absurdo, pero la semana siguiente repartirían temas en OT y cantarían lo de volar sin alas. Y con Berta la tararearíamos sin saber muy bien la letra día tras día y reiríamos porque es la enésima canción que cantamos sin saber muy bien la letra.

    Y si pienso fuerte y profundo mientras levanta el vuelo esta bestia de avion, no se me ocurre mejor manera de volar que la que es sin alas. Sin motor y, racionalmente, sin levantar ni un pie del suelo. Por suerte, volamos de la forma más irracional: sintiendo un poco de aquí y de allá, sintiendo fuerte, haciendo caso al ombligo. Y, obvio, tomada de la mano de Ella: acompañante, optimista, vital. Y amiga.

  • Marxo de vacances

    Ha entrat un senyor quan passaven les onze. No arriba a la cinquantena i té els ulls molt, molt blaus. És algerià. M’ha somrigut i li he preguntat com anava. M’ha dit que li han robat la bicicleta i les quatre coses que hi portava i m’ha preguntat que què faria ara sense bicicleta. Jo he arronsat les espatlles i no he sabut gaire què dir-li, perquè a mi també em van robar una bicicleta però als dos dies en tenia una de nova.

    I llavors m’ha preguntat que què tal jo. I vaja. Que jo marxo de vacances la setmana que ve i me petaré, només de vol, més diners dels que ell guanyarà en el que queda d’any. M’he limitat a respondre que no ens podem queixar i m’he sentit tirant a patètica.

    Ha entrat un noi. Del 93, com jo, marroquí. Poques paraules, les suficients. Un castellà fluït, amb les conjugacions verbals pertinents que demostren que no és el primer dia que volta per aquí. M’hi imagino, em costa poc fer-ho quan algú és de la meva quinta: sola, fent cua perquè algú m’escolti una mica i em doni un paquet d’arròs i un pot de cigrons. I a la sortida de la parròquia voltant o anant a algun lloc que li diré casa però mig de mentida, mig de veritat perquè no hi ha més opció.

    I llavors he pensat que jo també ho faré, no per obligació sinó per tria. Voltar lluny de casa, amb tot el que tinc a sobre, dormint a qualsevol lloc, somrient als locals mentre els locals em somriuen a mi. I escoltar aventures d’aquells per qui no existeixen les fronteres…

    Ha entrat un altre noi amb un passaport verd, embolicat amb un sobre de correus. Li deuen haver enviat, igual va viatjar sense passaport… i viatjar sense passaport intueixo què vol dir. C’est la première fois, diu fluixet.

    I llavors he recordat el moment en què vaig renovar el meu i em van fer una foto horrorosa, i és brillant i nou i net i està sobre la tauleta del rebedor perquè vaig comprar uns bitllets  per travessar de punta a punta sudamèrica. I també he recordat com la noia del consulat em va prendre per boja quan li vaig preguntar si necessitaria algun visat per entrar al país llunyà, estranger, desconegut.

    Vull marxar de vacances. Vull compartir i vull estripar el meu passaport a parts iguals. Vull tenir contradiccions tota la meva vida: que no ens hi puguem acostumar mai.

    Però de moment, anem fent, que prou que costa.

  • El millor estiu de la meva vida

    Doncs no.

    Ahir vaig anar al cine a veure El mejor verano de mi vida i vaig pensar que era meravellós que les casualitats et portessin a tenir un gran estiu com el del prota, però el cert és que no.

    El meu ha estat el pitjor estiu de la meva vida. Amb diferència. MOLTA.

    Sempre he tingut una por gran, inconfessable. De les que generen angoixa i ansietat, d’aquelles que, segurament són les pors de molts, però la teva és tan teva que et fa fins i tot por dir-la en veu alta.

    Jo sempre he tingut por al càncer. Com totes suposo. Com totes.

    La setmana abans m’havia escrit l’Ares mentre jo ja rondava per Andorra. “Estem tots bé” deia, “PERÒ…”. Peròs que es claven ben fort contra el pit, contra la boca de l’estómac. I a mi que sóc mig (tirant a molt) paranoica, doncs nyec.

    Una caiguda tonta amb bici, vuit-centes trenta-cinc proves i un diagnòstic: cap més lesió que algun os trencat, res que no es pugui arreglar amb repòs i una mica de guix. “PERÒ…”. Un altre cop? Un altre però?

    “Una cosa que no veiem clara i hem d’analitzar”.

    I jo colònies i el pare d’hospitals amb tot trencat; ell aparentment tranquil i jo amb la merda d’incertesa i desinformació mig-buscada, mig-trobada. “Si no ho sé, no passa” com a eslògan. I un altre torn de colònies, quatre-cents dotze WhatsApps escrits però no enviats i algun d’enviat que contesten enigmàticament.

    I torno jo i em trobo, així de cara, el diagnòstic. En direm “malaltia”, en direm “lo del pare” i lo cert és que és càncer. Més o menys greu, però toca quimio i tot això. Paraules grosses que costen de dir en veu alta perquè “si no ho nombres, potser no existeix”. I jo que em moro i la meva pell demana a crits que el meu cap pari de pensar.

    I més metges, i més diagnòstics. Sembla que ja està tot més relaxat i no sembla tant greu com en un primer moment. Però diguem-ne “malaltia”, diguem-ne “lo del pare” en més o menys magnitud, segueix present, com un núvol damunt del meu cap que en qualsevol moment peta, trona i llampega i deixa anar tota la tempesta. I jo, com sempre poc previsora, sense paraigua, tot i saber que el cel era ben gris.

    I enmig del caos vital, la tornada a Lleida, l’enyor dels vuitanta xavals i xavales que fan la vida més planera amb panyoleta i fulard al coll, la calor. La calor que no deixa dormir, que no deixa pensar clar. En direm calor, però potser no és la calor el que no em deixa dormir. Al matí, l’aire condicionat a l’esquena. La poca feina, les poques ganes de fer-la.

    Uns bitllets a Bèlgica que sembla que passaran de llarg però no. Anem a Bèlgica. I bé, sembla que s’aireja el meu cap, però em fa tanta ràbia tenir un DNI que m’obra massa més portes que a altres…

    No estic bé, crec, m’ho segueix recordant la meva pell. No estic bé i m’ho recorda el mirall: em veig fatal. Fatal de plorar de lo fatal que em veig. Intento sobreviure-hi però no ajuda res. La padrina constantment em recorda la meva panxa, el meu cul. Em vol perfecta i exemplar, i gairebé ho sóc però NO. A vegades acabo comprant mig compulsivament samarretes amples, vestits nous per posar pegats a la situació: quina merda d’autoestima m’està quedant amb tot plegat. Ja em queden tan lluny les colònies que ni recordo aquelles dosis d’amor propi bastant sanotes. Sembla que dins meu només viu l’angoixa i comença a despuntar una apatia malaltissa vers absolutament tot.

    El sostre de la meva habitació comença a ser la rutina de les meves tardes. Veig el piano de fons i penso “uf, recuperació en un mes”, i l’endemà penso “uf, recuperació en vint-i-nou dies” i al següent penso vint-i-vuit, i vint-i-set… i vaig fent el compte enrere resignant-me a suspendre el curs i me la sua molt. I, un matí m’escriu la Mariona. I saps? Ja no sé si tinc recuperació.

    Semblava que no podia anar a pitjor la cosa i la Mariona em diu que s’ha mort la Lídia i que mai més podré cantar amb ella, tocar amb ella, abaixar el cap quan em bronca perquè no he estudiat o perquè faig el que em rota. Mai més. Així de cop. No paro de recordar que l’últim missatge que em va enviar preguntant-me si l’examen m’anava bé fer-lo el dia 5 de setembre el vaig deixar sense contestar. I la penso tan sovint que em fa mal i tot l’enyor que em provoca.

    Després obreo la tele i no surt Nicaragua, però Twitter en va ple i em deprimeix, però ja no em sembla tan fort lo que passa allà comparat amb lo que em passa a mi per dins. I sento com l’egoisme em va rosegant i rosegant per dins mica en mica i no vull però no puc parar de recrear-me en el meu victimisme dins meu. I carrego contra aquells a qui més estimo i tinc confiança suficient per ser repel·lent i fastigosa i que em segueixin estimant i em sento molt malament per fer-ho però és addictiu.

    I uns són aquí i els altres són allà i, realment, ningú es queda a la calor de Lleida i em sento francament sola. A vegades, una soledat buscada, a vegades una soledat imposada. Algú treballa, algú no sé què… De fet, tinc una llista mental que no m’agrada tenir de gent amb qui pensava que podia comptar i sembla que no. De debò que no m’agrada tenir-la i em sento mala persona per haver-la fet. D’altres els esborro de la meva ment i del meu cor: no em venen de gust. I d’altres, que no és que no vulgui, sinó que no m’hi veig amb cor perquè no i punt. Sé que tinc cites pendents d’aquelles que es diu “ja et diré alguna cosa” i mai més es diu res. Em sap greu aquest silenci però ara mateix poc més sé aportar que això. De fet, hi ha dies que demano ajuda en silenci i m’enfado perquè no arriba i sóc patètica, ho sé però no sé plantar-hi cara.

    (És més, que em ve de gust explicar-t’ho a tu i t’ho explico i aprofites el meu moment baix per recrear-te en la teva felicitat des de l’altra punta de món. Gràcies, ja m’ho suposava, però ara confirmo que l’empatia no és el teu fort.)

    I, de nou, la tanca de Ceuta, protagonista de l’estiu. Que fa mal, que fa molt mal. Que em fa sentir culpable de formar part d’aquells qui l’aixequen. Que em torna a posar cara a cara amb aquella bola de sentiments que a vegades mig-enterro. I, de fons, Tailàndia, Indonèsia, Cuba, Costa Rica, Kènia en forma d’Instagram d’algú que potser sí que està vivint el millor estiu de la seva vida o potser no i només ho fa veure. I jo als assentaments de penya que viuen com porcs, rebent hòsties de realitat per la dreta i per l’esquera, per aquí a la comarca. I no marxo més lluny ni un cap de setmana perquè sento que el meu deure – el que m’imposo jo, vaja – és quedar-me aquí, ser aquí. Sé que sóc on he de ser, però d’una forma tan intensa en tot jo, que ja és aproximadament tòxica i absorbent.

    I quan sembla que ja tot és una merda i que hi ha poques coses que ho salven (però encara mira, tu) apareix a Alcarràs aquell xaval que sembla ser massa gran per ser un nen però massa petit per ser un adult i es queda al carrer amb la seva motxilla perquè ningú en vol saber res i a ningú li importa massa i plora d’una soledat més intensa que la meva i m’acabo sentint petita i petita i petita i amb l’obligació de sentir-me afortunada perquè sóc blanca i sóc europea i tot és més fàcil per mi. I pel meu pare, que malgrat tenir “lo seu” ha rebut tantes atencions que fins i tot ha de creure que té sort amb lo de “la malaltia” perquè a aquestes persones els hi neguen atenció bàsica al CAP del poble i això i allò.

    Res.

    Que tinc uns veïns llatinoamericans que de la calor sempre ho tenen tot obert. Com nosaltres. I posen electrolatino i reggeton, els hits d’aquest estiu i del passat i de l’altre i l’altre. I mira, ves, jo acabo pensat que no sóc tan lluny de Nicaragua perquè allà també escoltàvem els hits dia i nit. I això, ara mateix, no sé si m’agrada o no, però és tot el que tinc.

    ..

    ..

    Sento baixar les persianes de les botigues. S’ha fet tard i comença a ser fosc, que amb això del final de l’estiu el sol ja no allarga tant. Porto una hora escupint paraules pel broc gros però tindrà raó la MariaJo que havia de fer-ho, no sé massa si em sento millor però segur que d’aquí uns mesos quan tot s’hagi calmat i torni a tenir amics me’n riure de mi mateixa llegint-me.

    Res, que enhorabona per arribar fins aquí, al final, també això és postureig perquè m’ha quedat un post ben majo. Però el que dic és de veritat, perquè si fos per quedar bé, hauria dit tot de mentides més complaents i no tota aquesta merderada.

    Apa, me’n vaig a menjar un gelat.

    (També m’ha passat alguna cosa guai, eh, vull dir que això no es del pal Hannah Baker ni res)

  • Rostros de Ceuta: desde Bélgica

    Miraba el DNI. Ni siquiera un pasaporte, algo internacional que dejara margen a la intuición de alguna frontera.

    No las hay.

    Para mí: blanca y europea. Circulo sin problemas, cargo mi bolsa y nadie se preocupa por saber qué hay dentro.

    Y ya. Sin màs.

  • Paraules que em fan feliç (ix)

    Gràcies per ser tu i no una altra, ets perfecta Anna. Amb pèls o sense, amb panxa o sense, amb sabates o amb mitjons i xancles, sent tu. (…) Gràcies per confiar-nos aquestes petites coses que, a la vegada, a nosaltres ens fan reflexionar encara més.

  • Paraules que em fan feliç (viii)

    “[…] Encara me’n recordo quan era petita, volia ser com tu, et tenia de referència i encara te’n tinc. 

    Però si alguna cosa he aprés amb tu és a ser jo mateixa i a créixer com a persona. […]”

  • la Revolta Permanent: ser i ser recompensat

    Avui he llegit el cançoner amb poques dedicatòries. Càstig per marxar abans d’hora. L’Albert m’escriu. És graciós perquè la cal·ligrafia d’un xaval de quart d’ESO sol ser creada sobre patró: desordenada, petita, caòtica, aproximadament afilerada… I, després, cadascú hi afegeix el seu toc. Ell, per exemple, no lliga cap lletra, com si fos directament escrit amb màquina d’escriure.

    Aquest any no hem parlat gaire. Senyal que està bé: l’última vegada, les nostres converses orbitaven al voltant dels seus desamors i crisis existencials no resoltes. Enguany somriu, corre, salta i a mi m’està bé, perquè penso, per dins, que deu ser feliç mentre, de tant en tant, passa el braç per sobre l’espatlla de la Jordina i amb això sembla que ja en té prou. S’han fet grans els dos.

    I m’escriu que s’està plantejant continuar aquesta aventura perquè “molts altres nens puguin continuar gaudint de les colònies”. Com ho ha fet ell. I a mi em salta el cor, en l’habitual crisi post-colònies que no acabo de superar mai, perquè penso que deixar-nos-hi les hores, la pell i les vacances alguna cosa deu transmetre.

    Correm una cursa de fons amb el testimoni a la mà, ho fem de la millor manera. I l’agafem fort, però a vegades cau pel camí o cau just quan intentem que la mà de l’altre l’entomi: hi ha coses que se’ns escapen.

    Però si hi ha una cosa que sembla ser certa de debò, és que la llavor que plantem i enterrem amb cura, que reguem amb el quotidià, va creixent poc a poc. Ara és dèbil, però ja ha brotat. Ara treu el cap entre la terra molla d’aquesta saó que ha deixat les colònies. I no sabem del cert si vindrà sequera i morirà. El que sí sabem del cert avui és que una persona de setze anys està dient que vol donar el seu temps per tornar allò que, algú, algun dia va donar-li en una mirada, un somriure, unes paraules, una complicitat inexplicable.

    Una persona immersa en cànons de bellesa, masclisme, estereotips, estigmes, consumisme, competitivitat i egoisme està dient que pren de model algú que està allà, intentant acompanyar des de l’igual o el diferent, en la bombolla de la solidaritat, la companyonia, l’alegria, el compartir i, sobretot, el viure des de l’amor.

    No és molt fort, tot plegat?

  • la Revolta Permanent: eterna complicitat

    Noto que he crescut i ho noto de debò: com una mama, sento que aquells que he estimat bojament, em costa deixar-los anar en el camí que han de seguir. Som arrels i no podem tallar ales, però costa tant desprendre’s de segons quines persones i viure amb l’enyorança…

    dissabte, 30 de juny

    Tinc moltes ganes de plorar: cansament, ombres, deixadesa, masclisme, descontrol… tot al meu voltant va construint una torre sense fonaments ni columnes, condemnada a caure en qualsevol moment.

    Te m’apropes: per ser vuitè dia de colònies vas prou pentinada. Gairebé no intercanviem paraula: crec que no cal. Jo et sento, malgrat tot, a prop. Perquè em costa no sentir-t’hi. Ets dona de poques paraules, però ja ens està bé així.

    Marxo. Em sento absolutament sola i trista pel panorama que s’obra davant meu. A vegades sé que donar sense esperar res a canvi es fals, i que sempre esperem un somriure, una mirada o una abraçada que faci més planer el camí o més portador el cansament. I no acaba d’arribar, malgrat posar-hi tota l’energia.

    Ploro a les escales més recòndites perquè no sé com sobreposar-m’hi i no vull que ningú em vegi o em digui res. Vull estar sola perquè no se m’acudeix ningú que pugui atenuar-ho. Bé, l’Ares, però prou feina té en aquells moments i tampoc vull fer-la patir. Truco al Joan i, tot i que ja ens coneixem, a ell sí que el faig patir.

    Entro com un gat, esquivant qualsevol presència humana i m’estiro al llit. No puc dormir, em va el cor a mil de la inquietud que em generen tots els sentiments que m’ocupen la ment.

    Torno.

    .

    .

    .

    I en la llum fugissera del vespre ens trobem en la mirada. No sé si te n’adones del tot, però sento que ens entenem en el silenci. Sense paraules: cap ni una. I tu et vas apropant, com qui no gosa fer-ho, però sap que ha de ser així. I ets reparadora. Ets petita però gran i com de reüll veig moltes coses. Però sobretot una: que només per aquell segon, val la pena tota la resta. Que em fas sentir bé, em fas sentir satisfeta, tranquil·la i còmplice. I ens abracem i em desmuntes, perquè per persones com tu ja val la pena tota la resta.