hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (ii)

Quan sona el pip de l’alarma, vol dir que ja no ha de sortir ningú més d’allà dins i és absurd com de contenta em fa. Pujo les escales a pas lent, intento entrar ràpid, però no garanteixo gran cosa. Sec damunt la taula i penso en aquella cançó que diu que si et veiessis com jo et veig i tot allò.

I parlem una mica de tot de coses sense importància que fan riure i ens fan riure i aquests dies no em cal massa més. Res més, inclús diria.

Que jo que sé, crec que als llits incòmodes somio més i hi tinc el son més lleuger. I m’hi agrada somiar coses agradables, despertar-me decebuda perquè allà era tot idíl·lic i adonar-me que només estava somiant coses que ja són reals. I somriure amb els ulls tancats i girar-me per seguir dormint, que aquesta nit feia fresca i se podia dormir bé.

Entra la llum del matí i se senten mixons. M’he despertat cansada, però m’he trobat amb una calma tremenda de saber que és AQUÍ.

hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (i)

L’olor de la casa que serà casa uns dies i que també ho és la resta de l’any des de més lluny. La llum fosca a les escales i clara a la peixera. L’ambient carregat del matí, l’aire fresc que entra per la finestra. L’eternitat al nostre davant. El gall a primera hora, els cops de porta a la darrera.

La gent i laVida. Intento posar pausa perquè la voràgine d’això que s’atansa no se m’emporti, però joder si me costa. La intensitat d’aquestes setmanes no ha tornat – encara – a la normalitat. Segueixo en alta freqüència: responc, parlo, decideixo, pregunto en excés sense rebre massa contesta. Acompanyo i intento deixar-me acompanyar. Controlo per bloquejar els meus dubtes i les meues inseguretats. També intento deixar-me descontrolar una mica i deixar que res sigui perfecte i que, així, ho pugui ser tot.

I al final, ens anem abraçant, perquè a vegades, hi ha persones que no volen dir coses amb paraules, però les acaben dient mentre s’apreta un cos contra l’altre.

Se’n va anant tothom i em torno a quedar sola amb aquells ulls grossos que són impossibles de llegir i que algun altre dia ja m’han fet estar-m’hi una estoneta. Ens abracem suau però ferm i penso endins que, per mi, no caldria que s’acabés mai, aquell moment.

Ai, sí, que després de molt de temps, torno a sentir que és AQUÍ.

quasi tot

Toquen dos quarts d’onze i corre una mica d’aire. No fa gaire que se n’ha anat el Roger i ha anat tancant, però aquests dies, la parròquia torna a ser de portes obertes.

Aquí es barregen les històries de la gent, que entra, que surt i l’Amadou ho resumeix de forma senzilla, potser sí, però sincera. Que al final, només has de respectar i la resta és fàcil. I sembla demagògic i simplista, però pren una mica més de valor quan ho diu un home musulmà, fill i germà de dues dones cristianes.

Suposo que la novetat suma punts a que allò sigui noticiable i, per això, avui el refugi de Sant Ignasi torna a ser un lloc petit. Recupera l’humilitat amb què començava fa un parell d’anys, perquè ja fa dies que s’organitza i ja no hi ha tant virus i perquè, probablement, ja està agafant el rol de tradició. En fi: ja no ens importa gaire, i tot això. De fet, m’hi incloc: sóc aquí perquè l’Ares m’havia dit que la tarda estava fluixa i jo he dit que em faci servir de comodí, si vol. Més per fer el favor que per voluntat de ser-hi. Si la diferència entre donar-ho tot i donar-hi quasi tot és infinita, avui sóc, sens dubte, de l’equip dels ‘quasi tot’ i no n’estic especialment orgullosa, tampoc.

Però he estat observant com el Ramon, amb els seus vuitanta-molts, perseguia la gent perquè signessin el full de la ILP per la regularització exprés de persones migrants i, després, s’enduia els papers orgullós d’haver omplert un parell de pàgines senceres en una estoneta. I també he xerrat amb el Roger d’estar amb calma amb les decisions i d’entendre que, si la xarxa és prou forta, la caiguda queda esmorteïda i hem parlat de gent amb noms i rostres i de molts problemes i poques solucions. Jo que sé: m’han reconciliat una mica amb la vida.

I, l’última mitja hora, m’he estat al carrer, veient passar gent amb panyoleta que tirava direcció als campos i he pensat que, quan el tio que ha entrat primer aquesta tarda surti de la parròquia per anar a treballar, probablement, encara hi haurà molta gent desperta i borratxa i en tindran per estona. Intento no jutjar massa, però em surt sol. Sempre se’m fan bola aquestes situacions i avui estic massa cansada per frenar.

També passen tres dones i una mira cap dins, perquè s’hi veu llum. Jo m’espero a que arribin les noies que faran nit mentre actualitzo el TL de Twitter a cada minut sense gaire entusiasme. Una de les senyores li pregunta a l’altra que què s’hi fa, tan tard, i l’altra que si hi dormen els temporers, també que hi sopen i tot això. I que ah, molt bé, així hauria de ser a tot arreu, li respon la primera.

Penso que sí, eh? i també penso que vull anar-me’n cap a casa a dormir al meu llit després de fer-me una dutxa freda i demà ja ho trobarem. Intento no entrar en bucles de contradiccions i incoherències que em fan sentir regular sense massa sentit, però em reafirmo en que estic molt cansada i em deixo anar una mica, sabent que només és això: cansament.

…..

Arribo a casa i tanco la porta amb clau per dins. Dues voltes, faig.

I em faig mig riure.

Dona-hi un tomb més, amiga, que sembla que lo de les portes obertes ha quedat a mans de sant Ignasi.

un cor molt gran

Avui m’he dignat a fregar tots els plats bruts que tenia a la pica. M’ha relliscat un tàper de vidre i se m’ha trencat: tot ha quedat ple de vidres petits i esmolats i m’he tallat totes les mans i m’ha sortit molta sang i he plorat exageradament. Tampoc m’he fet massa mal, però sembla que aquests dies totes les qui hem conegut al Miquel Àngel tenim l’ànima trista i qualsevol excusa és bona per treure la pena de dins.

És tan fàcil descriure’l, que tothom hi està d’acord: era una bona persona amb un cor molt gran. Ho sé perquè he tingut la sort de coincidir-hi. I també ho sé perquè llegeixis qui llegeixis, parlis amb qui parlis, ningú s’oblida de mencionar-ho. Sí: sembla difícil, avui, trobar algú amb qui tot sembla fàcil. I se’ns fa un buit terrible i ja s’omple d’enyorança, encara que no hagi arribat la data d’aquella reunió que estàvem a punt de tancar de cara a la setmana que ve.

Suposo que avui costa posar paraules. Però és indiscutible que ha estat d’aquells que, per allà on ha passat, ha fet bé i ho ha deixat prou millor de com ho havia trobat. A nosaltres ens ha fet millor equip, ens ha sacsejat una mica d’allà on érem i ens ha moderat quan semblava que ho volíem cremar tot a la babalà.

Estic segura que no ha hagut d’esperar gaire estona a que l’àngel d’esquenes amples i to dolç però inapel·lable el deixés passar al gran banquet.

Que sí: avui tenim l’ànima trista per l’absència sobtada. Pels pendents que, per sort, tots eren més o menys logístics: allò important ja ens ho sabíem. Però sobretot, també tenim l’ànima plena d’agraïment d’haver coincidit i compartit un trosset de camí, perquè quan camines amb algú de pas ferm però, alhora, flexible, la petjada que deixa costa d’esborrar.

El trobarem a faltar.

Estalactitas

Sonava això mentre tornava i era tard. Se m’havia fet tard perquè sóc una romancera i perquè no me’n volia anar d’on fos que era. El que no sabia, segurament, era tot el que acabava de fer. Segurament, no: no ho sabia. Seguríssim que no ho sabia, perquè quan m’ho ha explicat posteriorment se m’ha posat la pell de gallina.

Hi ha dies que el focus el tenim tan endins que no ens n’adonem que som armes de destrucció massiva cap enfora. D’altres, en canvi, només fent com podem i sabem, de forma senzilla i transparent, sense saber-ho gaire salvem vides.

I sort de tenir-nos i d’estimar-nos i de salvar-nos la vida entre nosaltres. Sort.

Divendres Sant

El padrí Miquel, el Divendres Sant, portava un ciri davant del crucificat. Il·luminava la creu. Quan arriba aquest dia, sempre me’n recordo especialment.

De més petita, quan arribava el vespre, seia al banc de tercera o quarta fila de l’església en família, sense gaire predisposició. L’ofici del Divendres Sant és especialment pesat, perquè tot és llarg, feixuc, trist. Al padrí Miquel sempre li tocava llegir el paper dels dolents, pensava jo. I el recordo, així com era ell, gros, solemne. Seriós, impassible, d’una bondat innegociable. El padrí Miquel era d’una presència enorme que, de sobte, passava a ser qui el nega, el qui el pega, el qui el condemna, el qui es juga als daus la seua túnica.

El recordo plantat al faristol de la dreta, amb l’alba fins als peus i l’estola creuada. Roja, que és Divendres Sant. I ell que posava les mans tocant-se sobre la panxa, amb el cap mirant a terra, amb els ulls mig tancats i el front arrugat.

Vull recordar que tothom el respectava i l’estimava. Vull pensar que era tota una institució.

Després sopàvem ràpid, segurament un panadó d’espinacs i panses, i ell treia un ciri molt gruixut que feia molts anys que portava. Aquell dia no insistia, no preguntava. Ens hi apuntàvem i ens deia que si hi anàvem era per fer el que tocava: silenci. Nosaltres l’acompanyàvem amb un ciri més prim, que la padrina comprava de tant en tant. A mi em feia cosa quan no l’estrenava, però sempre el reaprofitàvem dos o tres anys. Hi enganxàvem un cartró perquè no ens regalimés la cera a les mans i, quan arribàvem a l’església i buscàvem el pas de la Creu, mossèn Pere ens recordava que els ciris s’encenen fora, que si no la cera embruta el terra.

I quan començàvem a caminar davant de la Creu, el padrí Miquel deixava de ser la veu de tots els personatges dolents de la passió i també deixava de se aquell home imponent i impassible que jo coneixia i començava a ser petit, petit i encara que el ciri fos molt gran, ell només portava una petita llum que anava il·luminant els peus del crucificat.

També recordo l’olor a timó del carrer Major, la saeta del senyor de la punta del carrer La Font i com quan pujàvem cap dalt del carrer del Calvari se’ns apagava el foc amb l’aire i prou feina teníem a fer la comèdia.

Avui ha estat Divendres Sant i malgrat aquest mood escèptic que gasto últimament, sempre que veig els claus dels peus del Jesús a la creu, també veig el padrí Miquel, fent-se petit amb la seua llum inesgotable. Si busqués, segurament, encara trobaria aquell ciri per cal Fusteret.

Però també sé del cert que allò que feia més llum del padrí, no tenia ni ble, ni cera, ni podia encendre’s amb cap misto.

Laia

Surto de la feina corrent perquè hem quedat a gairebé les sis però se m’ha girat un merder d’últim moment. A mig camí em trobo un amic que m’enreda una mica més i faig tard i, amb la mirada esverada, la miro però no la veig. I em crida perquè ja la tinc als morros i ric i m’abraça i caminem poc a poc, de bracet, fins que trobem una taula buida.

I a fora fa un temps gris i entra el fred per la porta, que s’obre i es tanca, i passa un home que fa pudor i marxen les seues amigues que la saluden amb i fins aviat.

Poc a poc anem entrant en profunditat a la vida i en allò que s’amaga darrere d’una persona que es veu decidida i imponent i també tot allò que s’amaga darrere d’una persona que sempre riu i fa broma i jo acabo plorant al mig del bar.

Hi ha gent que et puja al pedestal mentre et mira des de sota i gent que et fa petita mentre t’intenta trepitjar des de dalt. La Laia és d’aquella gent que et fa gran mentre es manté a l’alçada i ens agafem les mans molt fort mentre em mira als ulls. Li dic que gràcies perquè és molt bonic el que em diu i, sobretot, perquè sé que ho pensa de veritat.

A vegades no calen les paraules, que diu ella, perquè hi ha coses que es poden dir amb el cor. Potser sí, penso jo, però també que bonic que hi hagi gent capaç de dir-les amb tanta punteria per deixar-me creure, per una estona, que no sóc tan desastre com, últimament, només em dono el gust de pensar.

partir de més avall

Aquests dies estan sent francament estranys. No vull escriure sobre Ucraïna però no me’n puc estar, sobre què més es pot escriure avui? Sobre no gran cosa, perquè hi ha un ambient de guerra carregat per tot arreu, encara que quedin a molts quilòmetres els míssils i els fusells. Del context social, polític i històric, en sé poc o gens. Com totes: llegeixo durant tot el dia, sense voler-ho; sento tot el dia, sense escoltar; veig deu mil imatges per tot arreu, sense mirar-les. Una mica com ens passa amb la resta del món, la resta de l’any: ni mirem, ni escoltem gaire.

I ens queden molt lluny les bombes que exploten i que destrueixen i que maten, però joder amb el bombardeig mediàtic d’aquí. El pa de cada dia, cada hora i cada minut. Lògicament, fins que deixi de ser-ho, que pot ser ara o d’aquí tres dies o d’aquí dos mesos. I després, la realitat seguirà existint, però ja serà, només, problema de qui la visqui.

Avui m’enrabiava, saturada d’iniciatives amb la bandera blava i groga. M’enrabio mentre veig com es fan equilibris econòmics, materials i humans per arribar a cobrir tots els fronts oberts als barris i pobles d’aquí, on hi ha gent que fa dècades que espera l’acollida i com també fa dècades que ho veiem de reüll, sense mirar-nos-ho gaire, no fos cas. Se m’acudeixen noms i cognoms de persones que es troben en un limbo administratiu que no els permet ser. Ni fer. Des d’un silenci covard que no omple ni places, ni carrers; que més aviat els esquiva.

Ben bé no sé què vull dir. Potser que la solidaritat hauria de ser menys selectiva. O més sincera. O menys lacrimògena. O no tan propagandística i més eficient. O que més enllà de l’eslògan buit, hi hauria d’haver accions en conseqüència que l’omplin. Serà que tenim tantes coses, que només podem posar-nos al lloc de qui també les pot perdre, i la vida dels qui no parteixen de tan amunt ens sembla prou poc com per no donar valor a les seues lluites, a les seues fugides o a les seues morts.

set més set

En un moviment ràpid, vaig posar el cap als seus genolls perquè tenia els peus gelats i volia posar-los plans damunt del radiador. Aquesta era l’única posició corporal que m’ho permetia. Nosaltres no som de tocar-nos gaire: encara recordo el dia que va veure la seua padrina després del primer gran confinament i que va arribar a casa plorant i jo gairebé no sabia ni abraçar-la. I que ho vaig fer i ella va quedar-se amb els braços avall i va ser estrany per les dues.

Nosaltres no som de tocar-nos gaire, però, aquest dia, ella em va posar el braç per sobre les espatlles i ens vam quedar quietes, jo amb els peus al radiador, el cap a la seua falda, en una posició de pseudoabraçada. D’encaixar. D’entendre’ns. De carinyo. L’endemà, jo en feia vint-i-nou.

I, ara, com explico que aquell instant petit que, segurament, va passar per alt a tothom d’aquell menjador, va representar tant. Jo li vaig fregar l’avantbraç i vaig buscar la seua mirada i vaig somriure-la. Ella no es va fer estranya rodejant-me el coll i em va prémer l’espatlla esquerra i va tornar-me la rialla.

L’endemà en feia vint-i-nou i al cap de dos dies estaria confinada perquè en aquell moment, segurament, també m’estava contagiant de coronavirus. Però saps què? M’era igual perquè també em feia molta gràcia pensar que, de tots aquells anys, vint-i-sis havien estat amb ella d’una forma gairebé inseparable. Que sí, coi, que tenim les nostres coses i ens hem fet morros els dies parells i hem rigut els senars i ens hem fet ràbia i ens hem fet gràcia i ens hem separat i ens hem rejuntat tantes vegades. I ho hem fet malament molts dies, però joder, si hi som és perquè hi ha més dies en que ho hem fet millor.

El dia que en vaig fer vint-i-nou, vam estar xerrant de merdes tot el dia i no se’n va recordar que era el meu aniversari fins tard al vespre. Jo pensava que ho feia expressament per la tonteria, però no, era real. Em va fer gràcia perquè ja és així, ella: un desastre, aproximadament com jo.

El nostre primer any de colònies, fa molts dies, em va escriure això al fulard. Amb boli Bic, la qual cosa encara fa més inversemblant que totes les altres pintades fetes amb permanent hagin marxat amb les rentadores, i aquesta no. Forma part de la Màgia, suposo.

Per sort, set més set encara no són quaranta-quatre i sembla que ens queda ser amigues per uns quants dies. I que bé fer-nos grans juntes❤️