Al final, la conclusió que en trec és que és un desgraciat. Un gran i complet desgraciat i ho és tant, perquè avarca el significat total de ser-ho.

Té una mirada que esquiva, que sempre està atenta de reüll però mai cedeix un mil·límetre a poder-lo mirar a la cara. És alt, però sense una altura intimidatòria. Més aviat té aquell mig metre descontrolat que tenen els adolescents quan comencen a deixar de ser nens però encara no són homes. Ell s’encongeix, geperut, mentre diu moltes paraules malsonants dirigides a fer mal, mentre el seu cos explica que s’està fent una bola perquè només es defensa.

I crida, insulta, sap quina tecla tocar per fer ferir amb més precisió: n’ha après dels millors, dels qui són mesquins o més astuts o tenen més experiència en l’art d’atacar amb dolenteria. Però ell no, ell és molt just, un tio tonto que només sap imitar per sobreviure. I és un desgraciat perquè té una ràbia que ves a saber d’on li neix i amenaça com una bomba de rellotgeria tota l’estona però, sobretot, és un desgraciat perquè no sé si algú se l’estima gaire. Lo pitjor és que ell mateix ho percep.

A mi em sap greu, perquè aconsegueix despertar-me el que vol, algun instint primari que he de contenir amb feines i treballs. Perquè jo -suposo- en sé més. Perquè jo intueixo que l’iceberg amaga molt gel davall del nivell de l’aigua. Perquè no és res personal cap a mi.

I perquè al final em convenço que només necessita sentir que algú es preocupa d’ell i li importa tenir-lo a prop. A pesar de tots els pesars, només és un nen que està sol i se n’ha sentit. Potser per això saluda a la gent anònima que es troba pel carrer i, a vegades, els dóna conversa intuint que comparteixen coses: el color de pell, la precarietat, la soledat o què sé jo.

El que passa és que, algun dia, li surt el tret per la culata i quan li pregunten d’on és calla de cop. Passen dos segons (eterns) de silenci mentre decideix què deu haver de respondre, sabent que ni això, ni allò és ben bé veritat o que ni això, ni allò és totalment mentida. Que, potser el que passa és que sigui el que sigui, ell és d’enlloc i de ningú i que tal com ha vingut ha viscut i tal com ha viscut marxarà.

I que suposo que sentir que tant és fa mal.

Quan sona el pip de l’alarma, vol dir que ja no ha de sortir ningú més d’allà dins i és absurd com de contenta em fa. Pujo les escales a pas lent, intento entrar ràpid, però no garanteixo gran cosa. Sec damunt la taula i penso en aquella cançó que diu que si et veiessis com jo et veig i tot allò.

I parlem una mica de tot de coses sense importància que fan riure i ens fan riure i aquests dies no em cal massa més. Res més, inclús diria.

Que jo que sé, crec que als llits incòmodes somio més i hi tinc el son més lleuger. I m’hi agrada somiar coses agradables, despertar-me decebuda perquè allà era tot idíl·lic i adonar-me que només estava somiant coses que ja són reals. I somriure amb els ulls tancats i girar-me per seguir dormint, que aquesta nit feia fresca i se podia dormir bé.

Entra la llum del matí i se senten mixons. M’he despertat cansada, però m’he trobat amb una calma tremenda de saber que és AQUÍ.

Toquen dos quarts d’onze i corre una mica d’aire. No fa gaire que se n’ha anat el Roger i ha anat tancant, però aquests dies, la parròquia torna a ser de portes obertes.

Aquí es barregen les històries de la gent, que entra, que surt i l’Amadou ho resumeix de forma senzilla, potser sí, però sincera. Que al final, només has de respectar i la resta és fàcil. I sembla demagògic i simplista, però pren una mica més de valor quan ho diu un home musulmà, fill i germà de dues dones cristianes.

Suposo que la novetat suma punts a que allò sigui noticiable i, per això, avui el refugi de Sant Ignasi torna a ser un lloc petit. Recupera l’humilitat amb què començava fa un parell d’anys, perquè ja fa dies que s’organitza i ja no hi ha tant virus i perquè, probablement, ja està agafant el rol de tradició. En fi: ja no ens importa gaire, i tot això. De fet, m’hi incloc: sóc aquí perquè l’Ares m’havia dit que la tarda estava fluixa i jo he dit que em faci servir de comodí, si vol. Més per fer el favor que per voluntat de ser-hi. Si la diferència entre donar-ho tot i donar-hi quasi tot és infinita, avui sóc, sens dubte, de l’equip dels ‘quasi tot’ i no n’estic especialment orgullosa, tampoc.

Però he estat observant com el Ramon, amb els seus vuitanta-molts, perseguia la gent perquè signessin el full de la ILP per la regularització exprés de persones migrants i, després, s’enduia els papers orgullós d’haver omplert un parell de pàgines senceres en una estoneta. I també he xerrat amb el Roger d’estar amb calma amb les decisions i d’entendre que, si la xarxa és prou forta, la caiguda queda esmorteïda i hem parlat de gent amb noms i rostres i de molts problemes i poques solucions. Jo que sé: m’han reconciliat una mica amb la vida.

I, l’última mitja hora, m’he estat al carrer, veient passar gent amb panyoleta que tirava direcció als campos i he pensat que, quan el tio que ha entrat primer aquesta tarda surti de la parròquia per anar a treballar, probablement, encara hi haurà molta gent desperta i borratxa i en tindran per estona. Intento no jutjar massa, però em surt sol. Sempre se’m fan bola aquestes situacions i avui estic massa cansada per frenar.

També passen tres dones i una mira cap dins, perquè s’hi veu llum. Jo m’espero a que arribin les noies que faran nit mentre actualitzo el TL de Twitter a cada minut sense gaire entusiasme. Una de les senyores li pregunta a l’altra que què s’hi fa, tan tard, i l’altra que si hi dormen els temporers, també que hi sopen i tot això. I que ah, molt bé, així hauria de ser a tot arreu, li respon la primera.

Penso que sí, eh? i també penso que vull anar-me’n cap a casa a dormir al meu llit després de fer-me una dutxa freda i demà ja ho trobarem. Intento no entrar en bucles de contradiccions i incoherències que em fan sentir regular sense massa sentit, però em reafirmo en que estic molt cansada i em deixo anar una mica, sabent que només és això: cansament.

…..

Arribo a casa i tanco la porta amb clau per dins. Dues voltes, faig.

I em faig mig riure.

Dona-hi un tomb més, amiga, que sembla que lo de les portes obertes ha quedat a mans de sant Ignasi.

Avui m’he dignat a fregar tots els plats bruts que tenia a la pica. M’ha relliscat un tàper de vidre i se m’ha trencat: tot ha quedat ple de vidres petits i esmolats i m’he tallat totes les mans i m’ha sortit molta sang i he plorat exageradament. Tampoc m’he fet massa mal, però sembla que aquests dies totes les qui hem conegut al Miquel Àngel tenim l’ànima trista i qualsevol excusa és bona per treure la pena de dins.

És tan fàcil descriure’l, que tothom hi està d’acord: era una bona persona amb un cor molt gran. Ho sé perquè he tingut la sort de coincidir-hi. I també ho sé perquè llegeixis qui llegeixis, parlis amb qui parlis, ningú s’oblida de mencionar-ho. Sí: sembla difícil, avui, trobar algú amb qui tot sembla fàcil. I se’ns fa un buit terrible i ja s’omple d’enyorança, encara que no hagi arribat la data d’aquella reunió que estàvem a punt de tancar de cara a la setmana que ve.

Suposo que avui costa posar paraules. Però és indiscutible que ha estat d’aquells que, per allà on ha passat, ha fet bé i ho ha deixat prou millor de com ho havia trobat. A nosaltres ens ha fet millor equip, ens ha sacsejat una mica d’allà on érem i ens ha moderat quan semblava que ho volíem cremar tot a la babalà.

Estic segura que no ha hagut d’esperar gaire estona a que l’àngel d’esquenes amples i to dolç però inapel·lable el deixés passar al gran banquet.

Que sí: avui tenim l’ànima trista per l’absència sobtada. Pels pendents que, per sort, tots eren més o menys logístics: allò important ja ens ho sabíem. Però sobretot, també tenim l’ànima plena d’agraïment d’haver coincidit i compartit un trosset de camí, perquè quan camines amb algú de pas ferm però, alhora, flexible, la petjada que deixa costa d’esborrar.

El trobarem a faltar.

Sonava això mentre tornava i era tard. Se m’havia fet tard perquè sóc una romancera i perquè no me’n volia anar d’on fos que era. El que no sabia, segurament, era tot el que acabava de fer. Segurament, no: no ho sabia. Seguríssim que no ho sabia, perquè quan m’ho ha explicat posteriorment se m’ha posat la pell de gallina.

Hi ha dies que el focus el tenim tan endins que no ens n’adonem que som armes de destrucció massiva cap enfora. D’altres, en canvi, només fent com podem i sabem, de forma senzilla i transparent, sense saber-ho gaire salvem vides.

I sort de tenir-nos i d’estimar-nos i de salvar-nos la vida entre nosaltres. Sort.