Quan sona el pip de l’alarma, vol dir que ja no ha de sortir ningú més d’allà dins i és absurd com de contenta em fa. Pujo les escales a pas lent, intento entrar ràpid, però no garanteixo gran cosa. Sec damunt la taula i penso en aquella cançó que diu que si et veiessis com jo et veig i tot allò.

I parlem una mica de tot de coses sense importància que fan riure i ens fan riure i aquests dies no em cal massa més. Res més, inclús diria.

Que jo que sé, crec que als llits incòmodes somio més i hi tinc el son més lleuger. I m’hi agrada somiar coses agradables, despertar-me decebuda perquè allà era tot idíl·lic i adonar-me que només estava somiant coses que ja són reals. I somriure amb els ulls tancats i girar-me per seguir dormint, que aquesta nit feia fresca i se podia dormir bé.

Entra la llum del matí i se senten mixons. M’he despertat cansada, però m’he trobat amb una calma tremenda de saber que és AQUÍ.