quasi tot

Toquen dos quarts d’onze i corre una mica d’aire. No fa gaire que se n’ha anat el Roger i ha anat tancant, però aquests dies, la parròquia torna a ser de portes obertes.

Aquí es barregen les històries de la gent, que entra, que surt i l’Amadou ho resumeix de forma senzilla, potser sí, però sincera. Que al final, només has de respectar i la resta és fàcil. I sembla demagògic i simplista, però pren una mica més de valor quan ho diu un home musulmà, fill i germà de dues dones cristianes.

Suposo que la novetat suma punts a que allò sigui noticiable i, per això, avui el refugi de Sant Ignasi torna a ser un lloc petit. Recupera l’humilitat amb què començava fa un parell d’anys, perquè ja fa dies que s’organitza i ja no hi ha tant virus i perquè, probablement, ja està agafant el rol de tradició. En fi: ja no ens importa gaire, i tot això. De fet, m’hi incloc: sóc aquí perquè l’Ares m’havia dit que la tarda estava fluixa i jo he dit que em faci servir de comodí, si vol. Més per fer el favor que per voluntat de ser-hi. Si la diferència entre donar-ho tot i donar-hi quasi tot és infinita, avui sóc, sens dubte, de l’equip dels ‘quasi tot’ i no n’estic especialment orgullosa, tampoc.

Però he estat observant com el Ramon, amb els seus vuitanta-molts, perseguia la gent perquè signessin el full de la ILP per la regularització exprés de persones migrants i, després, s’enduia els papers orgullós d’haver omplert un parell de pàgines senceres en una estoneta. I també he xerrat amb el Roger d’estar amb calma amb les decisions i d’entendre que, si la xarxa és prou forta, la caiguda queda esmorteïda i hem parlat de gent amb noms i rostres i de molts problemes i poques solucions. Jo que sé: m’han reconciliat una mica amb la vida.

I, l’última mitja hora, m’he estat al carrer, veient passar gent amb panyoleta que tirava direcció als campos i he pensat que, quan el tio que ha entrat primer aquesta tarda surti de la parròquia per anar a treballar, probablement, encara hi haurà molta gent desperta i borratxa i en tindran per estona. Intento no jutjar massa, però em surt sol. Sempre se’m fan bola aquestes situacions i avui estic massa cansada per frenar.

També passen tres dones i una mira cap dins, perquè s’hi veu llum. Jo m’espero a que arribin les noies que faran nit mentre actualitzo el TL de Twitter a cada minut sense gaire entusiasme. Una de les senyores li pregunta a l’altra que què s’hi fa, tan tard, i l’altra que si hi dormen els temporers, també que hi sopen i tot això. I que ah, molt bé, així hauria de ser a tot arreu, li respon la primera.

Penso que sí, eh? i també penso que vull anar-me’n cap a casa a dormir al meu llit després de fer-me una dutxa freda i demà ja ho trobarem. Intento no entrar en bucles de contradiccions i incoherències que em fan sentir regular sense massa sentit, però em reafirmo en que estic molt cansada i em deixo anar una mica, sabent que només és això: cansament.

…..

Arribo a casa i tanco la porta amb clau per dins. Dues voltes, faig.

I em faig mig riure.

Dona-hi un tomb més, amiga, que sembla que lo de les portes obertes ha quedat a mans de sant Ignasi.

un cor molt gran

Avui m’he dignat a fregar tots els plats bruts que tenia a la pica. M’ha relliscat un tàper de vidre i se m’ha trencat: tot ha quedat ple de vidres petits i esmolats i m’he tallat totes les mans i m’ha sortit molta sang i he plorat exageradament. Tampoc m’he fet massa mal, però sembla que aquests dies totes les qui hem conegut al Miquel Àngel tenim l’ànima trista i qualsevol excusa és bona per treure la pena de dins.

És tan fàcil descriure’l, que tothom hi està d’acord: era una bona persona amb un cor molt gran. Ho sé perquè he tingut la sort de coincidir-hi. I també ho sé perquè llegeixis qui llegeixis, parlis amb qui parlis, ningú s’oblida de mencionar-ho. Sí: sembla difícil, avui, trobar algú amb qui tot sembla fàcil. I se’ns fa un buit terrible i ja s’omple d’enyorança, encara que no hagi arribat la data d’aquella reunió que estàvem a punt de tancar de cara a la setmana que ve.

Suposo que avui costa posar paraules. Però és indiscutible que ha estat d’aquells que, per allà on ha passat, ha fet bé i ho ha deixat prou millor de com ho havia trobat. A nosaltres ens ha fet millor equip, ens ha sacsejat una mica d’allà on érem i ens ha moderat quan semblava que ho volíem cremar tot a la babalà.

Estic segura que no ha hagut d’esperar gaire estona a que l’àngel d’esquenes amples i to dolç però inapel·lable el deixés passar al gran banquet.

Que sí: avui tenim l’ànima trista per l’absència sobtada. Pels pendents que, per sort, tots eren més o menys logístics: allò important ja ens ho sabíem. Però sobretot, també tenim l’ànima plena d’agraïment d’haver coincidit i compartit un trosset de camí, perquè quan camines amb algú de pas ferm però, alhora, flexible, la petjada que deixa costa d’esborrar.

El trobarem a faltar.