Divendres Sant

El padrí Miquel, el Divendres Sant, portava un ciri davant del crucificat. Il·luminava la creu. Quan arriba aquest dia, sempre me’n recordo especialment.

De més petita, quan arribava el vespre, seia al banc de tercera o quarta fila de l’església en família, sense gaire predisposició. L’ofici del Divendres Sant és especialment pesat, perquè tot és llarg, feixuc, trist. Al padrí Miquel sempre li tocava llegir el paper dels dolents, pensava jo. I el recordo, així com era ell, gros, solemne. Seriós, impassible, d’una bondat innegociable. El padrí Miquel era d’una presència enorme que, de sobte, passava a ser qui el nega, el qui el pega, el qui el condemna, el qui es juga als daus la seua túnica.

El recordo plantat al faristol de la dreta, amb l’alba fins als peus i l’estola creuada. Roja, que és Divendres Sant. I ell que posava les mans tocant-se sobre la panxa, amb el cap mirant a terra, amb els ulls mig tancats i el front arrugat.

Vull recordar que tothom el respectava i l’estimava. Vull pensar que era tota una institució.

Després sopàvem ràpid, segurament un panadó d’espinacs i panses, i ell treia un ciri molt gruixut que feia molts anys que portava. Aquell dia no insistia, no preguntava. Ens hi apuntàvem i ens deia que si hi anàvem era per fer el que tocava: silenci. Nosaltres l’acompanyàvem amb un ciri més prim, que la padrina comprava de tant en tant. A mi em feia cosa quan no l’estrenava, però sempre el reaprofitàvem dos o tres anys. Hi enganxàvem un cartró perquè no ens regalimés la cera a les mans i, quan arribàvem a l’església i buscàvem el pas de la Creu, mossèn Pere ens recordava que els ciris s’encenen fora, que si no la cera embruta el terra.

I quan començàvem a caminar davant de la Creu, el padrí Miquel deixava de ser la veu de tots els personatges dolents de la passió i també deixava de se aquell home imponent i impassible que jo coneixia i començava a ser petit, petit i encara que el ciri fos molt gran, ell només portava una petita llum que anava il·luminant els peus del crucificat.

També recordo l’olor a timó del carrer Major, la saeta del senyor de la punta del carrer La Font i com quan pujàvem cap dalt del carrer del Calvari se’ns apagava el foc amb l’aire i prou feina teníem a fer la comèdia.

Avui ha estat Divendres Sant i malgrat aquest mood escèptic que gasto últimament, sempre que veig els claus dels peus del Jesús a la creu, també veig el padrí Miquel, fent-se petit amb la seua llum inesgotable. Si busqués, segurament, encara trobaria aquell ciri per cal Fusteret.

Però també sé del cert que allò que feia més llum del padrí, no tenia ni ble, ni cera, ni podia encendre’s amb cap misto.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s