Mes: Març de 2022

Laia

| annaMi

Surto de la feina corrent perquè hem quedat a gairebé les sis però se m’ha girat un merder d’últim moment. A mig camí em trobo un amic que m’enreda una mica més i faig tard i, amb la mirada esverada, la miro però no la veig. I em crida perquè ja la tinc als morros i ric i m’abraça i caminem poc a poc, de bracet, fins que trobem una taula buida.

I a fora fa un temps gris i entra el fred per la porta, que s’obre i es tanca, i passa un home que fa pudor i marxen les seues amigues que la saluden amb i fins aviat.

Poc a poc anem entrant en profunditat a la vida i en allò que s’amaga darrere d’una persona que es veu decidida i imponent i també tot allò que s’amaga darrere d’una persona que sempre riu i fa broma i jo acabo plorant al mig del bar.

Hi ha gent que et puja al pedestal mentre et mira des de sota i gent que et fa petita mentre t’intenta trepitjar des de dalt. La Laia és d’aquella gent que et fa gran mentre es manté a l’alçada i ens agafem les mans molt fort mentre em mira als ulls. Li dic que gràcies perquè és molt bonic el que em diu i, sobretot, perquè sé que ho pensa de veritat.

A vegades no calen les paraules, que diu ella, perquè hi ha coses que es poden dir amb el cor. Potser sí, penso jo, però també que bonic que hi hagi gent capaç de dir-les amb tanta punteria per deixar-me creure, per una estona, que no sóc tan desastre com, últimament, només em dono el gust de pensar.

partir de més avall

| annaMi

Aquests dies estan sent francament estranys. No vull escriure sobre Ucraïna però no me’n puc estar, sobre què més es pot escriure avui? Sobre no gran cosa, perquè hi ha un ambient de guerra carregat per tot arreu, encara que quedin a molts quilòmetres els míssils i els fusells. Del context social, polític i històric, en sé poc o gens. Com totes: llegeixo durant tot el dia, sense voler-ho; sento tot el dia, sense escoltar; veig deu mil imatges per tot arreu, sense mirar-les. Una mica com ens passa amb la resta del món, la resta de l’any: ni mirem, ni escoltem gaire.

I ens queden molt lluny les bombes que exploten i que destrueixen i que maten, però joder amb el bombardeig mediàtic d’aquí. El pa de cada dia, cada hora i cada minut. Lògicament, fins que deixi de ser-ho, que pot ser ara o d’aquí tres dies o d’aquí dos mesos. I després, la realitat seguirà existint, però ja serà, només, problema de qui la visqui.

Avui m’enrabiava, saturada d’iniciatives amb la bandera blava i groga. M’enrabio mentre veig com es fan equilibris econòmics, materials i humans per arribar a cobrir tots els fronts oberts als barris i pobles d’aquí, on hi ha gent que fa dècades que espera l’acollida i com també fa dècades que ho veiem de reüll, sense mirar-nos-ho gaire, no fos cas. Se m’acudeixen noms i cognoms de persones que es troben en un limbo administratiu que no els permet ser. Ni fer. Des d’un silenci covard que no omple ni places, ni carrers; que més aviat els esquiva.

Ben bé no sé què vull dir. Potser que la solidaritat hauria de ser menys selectiva. O més sincera. O menys lacrimògena. O no tan propagandística i més eficient. O que més enllà de l’eslògan buit, hi hauria d’haver accions en conseqüència que l’omplin. Serà que tenim tantes coses, que només podem posar-nos al lloc de qui també les pot perdre, i la vida dels qui no parteixen de tan amunt ens sembla prou poc com per no donar valor a les seues lluites, a les seues fugides o a les seues morts.