set més set

En un moviment ràpid, vaig posar el cap als seus genolls perquè tenia els peus gelats i volia posar-los plans damunt del radiador. Aquesta era l’única posició corporal que m’ho permetia. Nosaltres no som de tocar-nos gaire: encara recordo el dia que va veure la seua padrina després del primer gran confinament i que va arribar a casa plorant i jo gairebé no sabia ni abraçar-la. I que ho vaig fer i ella va quedar-se amb els braços avall i va ser estrany per les dues.

Nosaltres no som de tocar-nos gaire, però, aquest dia, ella em va posar el braç per sobre les espatlles i ens vam quedar quietes, jo amb els peus al radiador, el cap a la seua falda, en una posició de pseudoabraçada. D’encaixar. D’entendre’ns. De carinyo. L’endemà, jo en feia vint-i-nou.

I, ara, com explico que aquell instant petit que, segurament, va passar per alt a tothom d’aquell menjador, va representar tant. Jo li vaig fregar l’avantbraç i vaig buscar la seua mirada i vaig somriure-la. Ella no es va fer estranya rodejant-me el coll i em va prémer l’espatlla esquerra i va tornar-me la rialla.

L’endemà en feia vint-i-nou i al cap de dos dies estaria confinada perquè en aquell moment, segurament, també m’estava contagiant de coronavirus. Però saps què? M’era igual perquè també em feia molta gràcia pensar que, de tots aquells anys, vint-i-sis havien estat amb ella d’una forma gairebé inseparable. Que sí, coi, que tenim les nostres coses i ens hem fet morros els dies parells i hem rigut els senars i ens hem fet ràbia i ens hem fet gràcia i ens hem separat i ens hem rejuntat tantes vegades. I ho hem fet malament molts dies, però joder, si hi som és perquè hi ha més dies en que ho hem fet millor.

El dia que en vaig fer vint-i-nou, vam estar xerrant de merdes tot el dia i no se’n va recordar que era el meu aniversari fins tard al vespre. Jo pensava que ho feia expressament per la tonteria, però no, era real. Em va fer gràcia perquè ja és així, ella: un desastre, aproximadament com jo.

El nostre primer any de colònies, fa molts dies, em va escriure això al fulard. Amb boli Bic, la qual cosa encara fa més inversemblant que totes les altres pintades fetes amb permanent hagin marxat amb les rentadores, i aquesta no. Forma part de la Màgia, suposo.

Per sort, set més set encara no són quaranta-quatre i sembla que ens queda ser amigues per uns quants dies. I que bé fer-nos grans juntes❤️

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s