set més set

En un moviment ràpid, vaig posar el cap als seus genolls perquè tenia els peus gelats i volia posar-los plans damunt del radiador. Aquesta era l’única posició corporal que m’ho permetia. Nosaltres no som de tocar-nos gaire: encara recordo el dia que va veure la seua padrina després del primer gran confinament i que va arribar a casa plorant i jo gairebé no sabia ni abraçar-la. I que ho vaig fer i ella va quedar-se amb els braços avall i va ser estrany per les dues.

Nosaltres no som de tocar-nos gaire, però, aquest dia, ella em va posar el braç per sobre les espatlles i ens vam quedar quietes, jo amb els peus al radiador, el cap a la seua falda, en una posició de pseudoabraçada. D’encaixar. D’entendre’ns. De carinyo. L’endemà, jo en feia vint-i-nou.

I, ara, com explico que aquell instant petit que, segurament, va passar per alt a tothom d’aquell menjador, va representar tant. Jo li vaig fregar l’avantbraç i vaig buscar la seua mirada i vaig somriure-la. Ella no es va fer estranya rodejant-me el coll i em va prémer l’espatlla esquerra i va tornar-me la rialla.

L’endemà en feia vint-i-nou i al cap de dos dies estaria confinada perquè en aquell moment, segurament, també m’estava contagiant de coronavirus. Però saps què? M’era igual perquè també em feia molta gràcia pensar que, de tots aquells anys, vint-i-sis havien estat amb ella d’una forma gairebé inseparable. Que sí, coi, que tenim les nostres coses i ens hem fet morros els dies parells i hem rigut els senars i ens hem fet ràbia i ens hem fet gràcia i ens hem separat i ens hem rejuntat tantes vegades. I ho hem fet malament molts dies, però joder, si hi som és perquè hi ha més dies en que ho hem fet millor.

El dia que en vaig fer vint-i-nou, vam estar xerrant de merdes tot el dia i no se’n va recordar que era el meu aniversari fins tard al vespre. Jo pensava que ho feia expressament per la tonteria, però no, era real. Em va fer gràcia perquè ja és així, ella: un desastre, aproximadament com jo.

El nostre primer any de colònies, fa molts dies, em va escriure això al fulard. Amb boli Bic, la qual cosa encara fa més inversemblant que totes les altres pintades fetes amb permanent hagin marxat amb les rentadores, i aquesta no. Forma part de la Màgia, suposo.

Per sort, set més set encara no són quaranta-quatre i sembla que ens queda ser amigues per uns quants dies. I que bé fer-nos grans juntes❤️

La Tina té una bici estàtica

La Tina és una dona tossuda i perseverant. Ve d’un poble d’aquests que estan de moda després que la pel·lícula Alcarràs s’hagi endut el premi. No ben bé aquest, de poble, però casa seua també ha estat la protagonista d’algun documental o d’alguna peça periodística amb més o menys encert i amb més o menys gràcia.

Ella coneix la pagesia de primera mà i coneix moltes altres coses de primera mà. La Tina escapa de discursos buits que només contenen paraules: ella en gasta poques, però és contundent, prou com perquè l’entenguin quan parla. I en parla sempre, sense esperar que toqui parlar-ne tal dia com avui, que sembla que tothom torna a tenir una opinió sobre tal o qual.

La Tina, alguns dies, deixa una estona la feina o aprofita les hores que té quan acaba la jornada per anar a Alcarràs. No a aquest Alcarràs que ara és famós, famosíssim, no, sinó del que queda a la sortida del poble a mà esquerra. La Tina, la setmana passada en què aquest nom no estava en boca de tothom, va agafar el torn de paraula enmig d’una reunió i es va anar fent un silenci que no feia més que donar-li la raó. Perquè quan no fan falta més paraules, el que s’ha de fer, és callar.

Mireu, va dir, això és com el meu menjador. Al meu menjador, hi tinc una bici estàtica. Me la vaig comprar fa anys. Quants cops l’he fet servir, últimament? Cap, però està allà i s’ha convertit en un moble més. No fa nosa. Potser no hi hauria de ser, però hi és, i ja no molesta. Aquí passa el mateix: tenim una bici estàtica que ha passat a formar part del mobiliari de la zona.

La bici estàtica és una granja abandonada plena de persones que s’hi estan tot l’any. No són temporers, la majoria, perquè no en saben de temporades, ni de fruita, ni de feina; saben de vi i de fred i de pudor i de bogeria. I la Tina sap que és poca l’esperança de que allò vagi a millor, però no s’hi cansa o sí que s’hi cansa però no desisteix. No fa gran cosa, n’està convençuda, però el que sí que pot ser és mosca cojonera, recordant, quan pot, que allà on s’acaba el famós poble d’Alcarràs i comença Torres de Segre també hi ha un escenari de pel·lícula que molts creurien que és pura ciència ficció.

Potser avui que Alcarràs és tendència a tot arreu, no és mal dia per seguir recordant la bici estàtica de la Tina.

La lliçó més difícil d’aprendre

M’he passat la vida buscant un lloc per habitar. Un camí llarg i no especialment senzill de fer. I això que, en fi, caminar només va de posar un peu rere l’altre. També m’he passat molts anys pensant que la cosa anava de mostrar i demostrar, com si fos un aparador, d’acumular triomfs i victòries per justificar que la gent em vulgui a la seua vida. Que m’estimi pel que ensenyo del que crec que sóc.

I m’ha costat un fart d’anys, però crec que ara passo per la lliçó més difícil d’aprendre.

Em trobo, prou sovint, rumiant si en sóc mereixedora. Perquè, també, sense adonar-me’n, començo a fer balanç entre el preu que té allò que faig, davant d’allò que me’n donen. Sempre hi surto guanyant i hi ha massa dies que m’he sentit estafadora, perquè no sé si he fet prou mèrits: per què, tant?

Però ara, sento que la cosa va, més aviat, d’aprendre a rebre.

Crec que mai m’he preguntat si em mereixo que el sol d’hivern m’escalfi la cara o si m’he guanyat que l’aire suau de les nits d’estiu refresqui les meues nits. Ser estimat és una mica com això: igual que ni el sol, ni el vent passen factura, l’amor no entén de números.

I miro d’estimar a fons perdut, perquè d’això va estimar i obro una mica l’armadura per deixar de jugar a fer negocis. M’estimen. I començo a rebre-ho com un regal que decideixo acceptar. Estic en ello.

L’estimar sense raons, sense motius, sense res a canvi. Sense esperar-me que sigui o que faci. Amb tot allò que comporta estimar, que a vegades fa patir i costa. Obro el cor i deixo de fingir o demostrar o justificar que ha de ser així, perquè sento que qui estima de debò no necessita ni màscares, ni demostracions, ni justificacions.

És difícil estimar de debò, estimar d’una manera que no passa llista, ni espera, ni posa condicions. I, des d’aquesta dificultat, com de difícil m’és entendre que aquells qui m’estimen, poden fer això amb mi. Sense llistes pendents, sense esperes, incondicionalment. Incondicionalment, que grossa és aquesta paraula.

Però ja ho va dir, sí, aquella cançó que tant ens agrada

i que estimis i et deixis estimar
que, sovint, és la lliçó més difícil d’aprendre