L’Aleix, el cotxe del Blai i la tècnica handpoke

Conèixer bé l’Aleix és saber, amb certesa, tres coses. La primera és que és una persona eficient, que no deixa caps deslligats, ni preguntes a l’aire. La segona és que és una persona entranyable, impossible de no estimar. I la tercera és que és lent. Fastigosament lent. Amb tota la certesa, la persona més lenta que mai coneixeré.

Treballar amb l’Aleix és garantia d’èxit. Potser no ara, en el sentit més estricte de la paraula, però sí en algun moment o altre. La qüestió és no aturar-se del tot i anar fent. I jo que, al seu costat, m’impaciento. Perdo la paciència, els nervis. Perdo la calma. Tampoc en tinc en abundància, de res d’això, però la veritat és que m’agrada treballar amb ell perquè, malgrat la disparitat de ritmes vitals, la complicitat i la confiança que ens tenim és molt difícil d’aconseguir. I l’estima, és clar.

Però això ho dic amb perspectiva, perquè quan hi estic dins, l’ànsia que tinc d’acabar-ho tot al més ràpid possible em pot i em passa per sobre de la resta del món.

Aquest cap de setmana, després d’hores colze a colze, en què jo estirava amb una mica de garbo i ell anava seguint amb la parsimònia corresponent, a pocs minuts de marxar, el cotxe del Blai es va espatllar. No gaire, res greu. Però ens va posar a ralentí una estona. No vam poder fer res més que jugar a cartes mentre esperem el mecànic. Hora i quart d’espera, hora de feina del senyor de la grua. Un total de més de dues hores d’impaciència entre el meu pit i la meua esquena.

I, ahir, vaig conèixer la Xènia, que tatua amb la tècnica handpoke, que va d’anar fent puntets amb una agulla i, amb la suma de molts puntets, es fa el dibuix. A mi, quan em va dir que tardaria quatre hores, em va caure l’ànima als peus. Quatre hores sense fer res més que estar asseguda amb la mà dreta impossibilitada. Quatre hores d’espera, impacient, retinguda en una sala petita veient-me passar les hores davant del mirall.

I, al sortir, li feia un àudio a l’Ares fent una mica de queixa d’això de les quatre hores i vaig tenir una revelació i potser el que he estat fent tota la setmana és anar rebent la lliçó, de forma insistent, que he de desaprendre a voler anar sempre ràpid i vaig respirar molt profundament i li vaig dir a l’univers que recibido.

Crec que li he pogut donat el tomb: no és la lentitud de les coses que van passant, sinó la meua impaciència d’anar-les vivint. Doncs és una sort, penso, que sigui només això i que tota opció de canvi estigui a les meues mans.

la paraula més trista

Ei, passarà. Com tot, que passa. Com la vida, que també passa. Com el temps. O amb el temps, potser. En tot cas, el miro i m’imagino aquest mal que fa l’aixecar el cap, perquè et diuen tantes vegades que és el que toca, que al final obeeixes, i allà, amb el cap ben alt, veure com el dibuix que havies fet amb llapis s’ha esborrat una mica o del tot.

Però la vida ja ho és, una mica, això: un dibuix a llapis, que a vegades es ressegueix amb un retolador punta fina, perquè és, i d’altres, s’esborra o ho esborrem i reescrivim i redibuixem. Segurament entre el moment d’esborrar i el de tornar a omplir, hi ha un espai que és buit. El buit.

Mirar el buit és mirar aquelles coses que estaven dibuixades a llapis i que, si t’hi fixes bé, encara se’n poden veure les restes de les línies. Són tots aquells plans i projectes que no seran. Un buit ple de futur o un futur que ara és ple de buit. En fi: redibuixaràs damunt, t’ho asseguro.

I li pregunto com està i diu que té estones de tot. Jo penso que està bé, perquè també significa que no s’ha quedat davant d’un paper totalment en blanc: enmig dels buits, també hi ha línies que no s’han esborrat. Jo en dec ser una, vull pensar.

Però diu en veu alta, com mig preguntant-m’ho i mig no buscant resposta, si hi deu haver, en algun idioma, una paraula que defineixi, precisament, això. Un grup de sons i lletres que puguin agrupar tant mal com aquell que fan els plans i els projectes que, carregats d’il·lusió, mai se faran realitat.

enmig de la guerra

Recordo l’últim cop que vaig estar molt malament i, mentre deambulava buscant la sortida, una tarda de dimecres em vaig asseure a la butaca roja que té el Roger al despatx. Així, sense cita prèvia, sense haver quedat abans. No és un home ni de massa paraules, ni de massa elucubracions, però mentre aquest matí em rentava les dents, m’ha vingut al cap la conversa que vam tenir.

Hi ha dies que encara em sento com en guerra. A estones, penso que és civil i que només és lluita entre venes i artèries i, d’altres, és més aviat com una lluita contra el món. I en aquest cas, és tan absurd com si una ciutat-estat s’enfrontés a una gran potència. Però d’una forma o d’una altra, dins de la trinxera i escoltant caure bombes de lluny, se’m plantejava – i encara se’m planteja – una grisor espessa. Jo sempre m’he imaginat els dies de guerra com a dies de pluja fina o de cels tancats o de boira espessa. Mai fa sol, a la guerra que m’imagino.

Però el Roger em va dir que sí, que hi pensés, que als llocs on hi ha guerra també hi surt el sol. I és més: als llocs on s’hi viu en guerra hi ha gent que estima, que riu i fa riure, que plora d’emoció. També hi ha dies en què la gent canta i balla, nens i nenes que naixen. Que s’enyora bonic, es recorda, se somriu, es fan favors, es comparteix, es cuida a les persones.

Que sembla una merda absoluta, però que enmig de la guerra hi ha molta vida.

I, avui, ho penso: plantada al mig del camp de batalla, si miro a terra, veig la meua ombra perquè sembla que sí que hi surt el sol.

Volia acabar així, ho tinc claríssim

Deixem enrere el sol i les corbes perquè ara la carretera és plana i llarga i recta. Hem sumat un altre fracàs, però direm que l’univers no volia que fos. En tot cas, ha fet sol, que no és poc, i ara ja es pon. El cel és de colors i a l’horitzó comença en taronja i va canviant poc a poc fins al blau fosc. Es farà de nit abans que arribem a la boira.

I comencen a sonar cançons que feia molts dies que no escoltàvem i que van carregades de l’energia d’aquest any i cançons que sonen sempre que som a la furgo perquè porten l’energia d’aquesta vida. No són aleatòries: les trio a consciència.

Ric i se’m posen els ulls plorosos i dissimulo una mica: queden poques hores per engegar a prendre pel cul aquest any de merda, encara que l’oscar estigui tan tossut en dir-ne any d’aprenentatges i creixement. Ja gairebé no queda res de sol, però encara es veu la silueta de les muntanyes a contrallum.

En fi, l’any nou tampoc serà garantia de gran cosa, però mentre penso tot això en silenci, confirmo que inclús estant callats junts estem bé. I després ell me mira de reüll, còmplice, i diu tan convençut que m’ho apunto:

Volia acabar així, ho tinc claríssim

I jo, que igual no havia pensat que ho volia, també veig claríssim que no hi ha hagut millor forma de fer-ho.