les flautes de fusta

L’Uma m’ensenya la seua enèsima flauta: és de fusta, com totes les que toca des que no és a Suïssa, i té una clau al peu. Aquesta és de tres parts, diu; com la que hem tocat sempre, penso. M’ho explica des de l’excepcionalitat, però a mi em fa mitja gràcia perquè suposo que trobo que és lo normal.

I llavors em diu que m’hi fixi, que al cap té una esquerda. Baixa gairebé des del forat de bufar, fins allà on s’encaixa amb el cos. M’hi fixo: és una esquerda arreglada amb traça i quasi no es nota. Però hi és.

M’explica que la fusta és viva i que, durant els primers mesos en què pren aquesta nova forma de ser, es va ajustant. Adaptant a ser instrument. La fusta és viva i per això s’esquerda. I per això té aquest so rodó. I per això desperta a la mirada de l’Uma aquesta espurna de passió que la flauta de metall no ha despertat mai en excés.

Ja hem parlat vegades de la llàstima que ens fa que mai ens hagin explicat res de les flautes històriques abans. A mi em deixa rumiant l’esquerda en qüestió. No ho sé: igual si haguéssim entès que les flautes de fusta s’esquerden perquè estan vives, hauríem entès que tenim dret a esquerdar-nos perquè, precisament, també estem vives. I que no passa res si després ens deixa cicatriu o si costa més del compte que l’escletxa cicatritzi: a la fusta li costa anys estabilitzar-se.

I que bueno, que al final, posar les esquerdes a les mans de gent com l’Uma, vol dir que n’acabarà sortint música meravellosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s