un mal de cap burocràtic

Aquest Nadal s’ha mort un senyor dels anònims. Dels qui queden al marge dels marges. En un tancar i obrir d’ulls. Avui hi ha trucades professionals entre aquelles persones que l’acompanyaven, d’una manera o altra. Jo no el coneixia, però he detectat els moviments de telèfons i de mails d’aquest matí. Deixa’m posar-me en les pitjors i dir que a ningú li ha fet ni pena, ni tristesa, ni res de res, que es morís.

Ara remenen les seves propietats, que caben en una bossa de fruiteria, d’aquestes verdes i petites. Toquegen amb guants, que qui sap què.

Imagina’t ser tan lliure que només tens el que pots carregar amb una mà.

Busquen un número on fer un truc i informar de que s’ha mort. A veure si hi ha sort, diuen. A veure si ens entenem.

Imagina’t ser tan irrellevant que un dia et mors i ningú t’enyora. Que et mors el dia de Nadal i només impliques un mal de cap logístic i burocràtic.

Suposo que als marges dels marges hi ha molt espai per enterrar els cossos dels anònims. Serà que només existim quan l’estima dels altres ens fa existir i per això diem allò tan ruc de que només morim del tot quan ningú ens recorda. Potser per això hi ha gent, com aquest senyor que s’ha mort el dia de Nadal, que total, no vivia ni quan encara no s’havia mort.

converses de sobretaula: la montse se va suïcidar

la montse era la germana petita de la padrina i un dia normal se la van trobar penjada a casa seua. es va matar. no sé si ja en tenia prou i va ser valenta o no volia afrontar el que venia i va ser covarda. tampoc sé si va ser egoista de no voler compartir allò que li feia mal amb aquelles qui més se l’estimaven – i que ningú va sospitar mai, no sé si per ingenuïtat o per ceguesa – o extremadament altruista de no arrossegar-les en l’agonia.

jo que sé.

en tot cas, crec que si una cosa sí que era clara, és que va ser lliure de prendre la decisió que més adequada li va semblar en aquell moment, que va ser la de penjar-se, i això mai ningú li podrà retreure.

avui ha estat tema de conversa dinant i la padrina, que no acaba d’entendre-ho, n’ha parlat. ha explicat què hi deia a la carta de comiat i també com se la van trobar i l’última xerrada que van tenir per telèfon. dia de Nadal, tertúlia de sobretaula i, per sorpresa de tothom, la padrina ha dit, així tal com raja.

que la montse es va suïcidar.

hi ha dies que comprenc les ganes de la montse d’apagar-se i deixar de sostenir tot el que se’ns va posant per davant, però avui acabo el dia de nadal agraïda de poder dir que la vida és bonica, malgrat tot. sense retrets per qui diu que ni pot, ni vol més; però jo tinc ganes de viure-la. moltes, de fet, i em semblava impossible arribar aquí amb tan poc temps.

a pesar de tot, acabo trobant complicitats que em demostren que hi ha prou motius com per arribar a casa al límit del toc de queda i plorar d’emoció. i jo dic que la vida que ens hem perdut simplement no existeix i l’oscar acaba fent la seva versió i diu que la vida que hem viscut és la que existeix i té raó.

ara, sento que va per aquí. i bé.

enguany

No sé si acabaré l’any alhora que la llibreta, però em queden poques pàgines en blanc. En tot cas, en aquesta recta final, com sempre, toca fer balanç. Arribo aquí que no sé ben bé com hi he arribat i no tinc valor a obrir per cap pàgina aleatòria del meu diari i llegir què dec haver-hi escrit de tanta merda que hi he abocat. Dos mil vint-i-u, any de trobar-me cara a cara amb la meva part més supervivent i primària, i no sé si és bo o què.

Ha estat un any de ferides, de trencaments. D’obrir-me en canal i de deixar a l’aire tot allò que hi ha dins. D’exposar-me i rebentar-me, de tancar-me amb pany i clau. De desaprendre a respirar, de desaprendre a plorar; de respirar ràpid i de plorar molt. De despertar-me i desitjar no haver-ho fet. D’aixecar-me sense ganes ni motius. De descobrir-me envejosa, bàsica, rabiosa. Gelosa. Irresponsable. Il·limitada i il·limitadora.

Any en què m’he quedat a la intempèrie, com si un huracà m’ho hagués arrasat tot. Cau la teulada perquè els fonaments tremolen i ni s’aguanten, ni aguanten. Sobre què he construït? Qui merdes sóc? Què he fet fins ara si no sé ni això?

Aquest any vaig conèixer la Kathleen, que amb la runa que ha quedat de tot, ha començat a delimitar parcel·les i ajudar-me a identificar què és què. Què és què? Només en tinc una mica més d’idea i vaig poc a poc perquè cada cop que poso un nom a alguna cosa, ploro molts dies. Ella diria que és perquè connecto amb les fragilitats i aleshores jo penso joder i si només sóc fragilitats.

En tot cas, acabo l’any amb una mica més d’ordre i una mica més de realitat de com el vaig començar. La consciència em fa mal i em complica la vida, però hòstia, com he pogut viure d’inèrcia tants anys. I el dos mil vint-i-dos se’m presenta com un precipici perquè sempre havia tingut algun somni i moltes metes i ara només penso en com sostenir tanta auto-novetat i intentar fer una mica de cas als qui m’estimen per no morir en l’intent de re-habitar-me.

Que aquesta recta final la pugui fer amb la casa una mica endreçada, que la nit de Nadal vinguin el pare, la mare i l’Ares a menjar xocolata desfeta des d’aquest nou lloc que m’ocupen. I que el trenta-u pugui anar a dormir d’hora. Tant de bo el dia u surti el sol allà on sigui que vagi. I tant de bo aquest dos mil vint-i-u hagi estat el fons de la piscina on fer peu i l’impuls ja sigui més o menys sempre mirant amunt.

les flautes de fusta

L’Uma m’ensenya la seua enèsima flauta: és de fusta, com totes les que toca des que no és a Suïssa, i té una clau al peu. Aquesta és de tres parts, diu; com la que hem tocat sempre, penso. M’ho explica des de l’excepcionalitat, però a mi em fa mitja gràcia perquè suposo que trobo que és lo normal.

I llavors em diu que m’hi fixi, que al cap té una esquerda. Baixa gairebé des del forat de bufar, fins allà on s’encaixa amb el cos. M’hi fixo: és una esquerda arreglada amb traça i quasi no es nota. Però hi és.

M’explica que la fusta és viva i que, durant els primers mesos en què pren aquesta nova forma de ser, es va ajustant. Adaptant a ser instrument. La fusta és viva i per això s’esquerda. I per això té aquest so rodó. I per això desperta a la mirada de l’Uma aquesta espurna de passió que la flauta de metall no ha despertat mai en excés.

Ja hem parlat vegades de la llàstima que ens fa que mai ens hagin explicat res de les flautes històriques abans. A mi em deixa rumiant l’esquerda en qüestió. No ho sé: igual si haguéssim entès que les flautes de fusta s’esquerden perquè estan vives, hauríem entès que tenim dret a esquerdar-nos perquè, precisament, també estem vives. I que no passa res si després ens deixa cicatriu o si costa més del compte que l’escletxa cicatritzi: a la fusta li costa anys estabilitzar-se.

I que bueno, que al final, posar les esquerdes a les mans de gent com l’Uma, vol dir que n’acabarà sortint música meravellosa.

moments que canvien vides

Hi ha moments que canvien vides: un missatge ambigu (que en som experts, a casa), veus tremoloses. Que hi havia molta sang. Els silencis, frases a mitges (que també sembla que són tradició). El telèfon que no despenja a l’altra banda. Ara sembla que no n’hi ha per tant, però jo que sé, ja tinc això al pit i allò a la boca de l’estómac i la suor freda per l’esquena.

Hi ha moments que canvien vides. Que ha tingut molta sort. Que ha estat un miracle. Que podria haver estat una desgràcia. Les hipòtesis i les coses que podrien haver estat i les coses que no han passat. Fer com que estem tranquil·les sabent que és de mentida. I el telèfon que diu que calma, per fi.

Hi ha moments que canvien vides: les trucades de després, per saber què fem i com anem; que sense dir-ho massa clar (crec que perquè no en saben més) volen dir que s’estimen. I, de nou, que té un àngel de la guarda, que lo que podria haver estat. I tres punts, com els que va perdre el Barça, i una migdiada de la hòstia que demostra que el relax és de veritat.

Hi ha moments que canvien vides i moments que només ens recorden que hi ha moments que poden canviar vides. Mira, com avui, que gràcies a déu, la nostra vida segueix fa o no fa com ahir. I jo contenta, intentant no capficar-m’hi més, perquè ja ho diuen allò de que la vida que ens hem perdut, simplement no existeix.

l’estació de frança

S’ha fet fosc aviat, més que a Lleida: a l’oest li guanyem uns minuts a la nit. En tot cas, només quedava una mica de claror a l’horitzó quan hem passat pel costat de l’estació de França. He vist les cobertes de ferro des del seient del darrere del cotxe i he seguit, amb la mirada, com s’anava allunyant.

Un dia, al juliol de fa prou anys, també les vaig anar resseguint amb la mirada mentre ens allunyàvem de Barcelona. Sempre que hi passo a prop, em ve al cap aquell matí, esperant un tren amb transbord a Linares – Baeza. Suposo que, per adonar-me que tenia prou marge per créixer, necessitava marxar des d’un vestíbul que em fes sentir una mica petita. Aquesta era la sensació exacta que vaig tenir allà. He remenat l’ordinador per veure si trobava alguna foto del moment i ni rastre. No sé on deuen ser.

El cas és que avui em sento una mica com que torno allà. També he esmorzat suc de taronja aigualit i me l’he hagut d’empassar de pressa perquè ja se’ns feia tard. Com aquell matí. I després de molts dies raros, és com si s’hagués fet la llum. No com una bombeta de baix consum, que s’encén lentament; més aviat com un foco d’alta intensitat que s’obre de cop.

No sé, tres dies de Madrid, sobredosi de present; tornada i deixar una mica de banda l’excés de passat i l’excés de futur. Suposo que de forma temporal, que tampoc em veig tan en plena forma, però i què. Ara, això i crec que vaig entenent-ho, també amb el cor.

Hi ha dies que caminem per llocs amb tantes corbes que costa de veure què hi ha més enllà. Per sort sempre hi ha persones que no deixen que paris més temps del que necessites per fer un glop d’aigua i respirar una mica. I som-hi. Avui, veient que tot es posa a lloc i que el camí comença a fer baixada, estic contenta i agraïda.

Deixem l’estació de França enrere. Tornem a casa. M’endormisco i quan em desperto ja se veu la Seu de fons. I baixo del cotxe i se m’escapa una rialla tonta que demostra que sí, que aquell vestíbul tan gran en deixava molt, de marge per créixer, i que, per sort, encara queda espai per seguir-ho fent.