He somiat que em moria

Podria ser una homilia del Marc, però no, aquesta nit he somiat que em moria de veritat. Que estava molt malalta, que em donaven dos mesos i que intentava gestionar què fer-ne.

I m’apropava a persones, amb nom i cognom de la meua vida, i col·lapsaven. Ara no sé explicar ben bé el meu sentiment d’angoixa, però era ben real: m’estic morint. Em queda res. M’estic morint. M’estic morint, i ho sé.

M’he despertat estranya i he pensat uf, que no me moro. Però després, al migdia, m’ha vingut, com un flaix, aquesta sensació del somni: sí que em moro, sí. El que potser no sé és la velocitat amb què ho faig. I m’he recordat de la Carla, que sí que devia saber a la velocitat amb què es moria i m’ha agafat aquella angúnia de prendre consciència de que ens anem morint, que cada dia ho tenim més a prop que l’anterior i tota aquesta moguda.

Però bueno, que després de tants dies d’estar com a trista i de sensació de morir-me de pena a hores alternes, acabo pensant que quan pensàvem que ens moríem era perquè estàvem vius.

I que, per sort, sembla que aquests somnis no solen ser premonitoris.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s