NO.

(i em mires amb cara rara, potser perquè en tants mesos no he sabut posar cap puto límit i ara et sorprèn un no per resposta)

és a dir, sí que voldria, però fem-ho bé.

perquè, joder, passejo pel barri i ets per tot arreu. i també per on treballo i on surto a esmorzar. i a casa, sí, a casa, a massa racons; als calaixos, en les portes obertes dels armaris, a la pica, als coixins del sofà, als llibres que tinc escampats per tot arreu, a la sorra del gat, als quadres que penjo i despenjo depenent del dia. i al cotxe i als pobles on arribo o d’on marxo. i també a les converses absurdes i en les profundes, i en les cançons, sí, en totes d’una forma o altra, a les que compartíem i a les que se colen als daily mix de l’spotify perquè un dia els vam sentir des del meu mòbil. sí, també hi ets, al mòbil i a la galeria, als emojis més utilitzats, als stikers que ja no utilitzo.

i no hi som bé, no ens hi trobo segurs i, a estones, sento fort que hi ha portes que s’han tancar per poder sortir-ne tranquil·la. m’ha costat però aquí estem. deixar-les obertes també pot fer que se n’escapin els fantasmes i les misèries i no són poques i no els vull a lo nostre, sigui el que sigui això de lo nostre.

d’espai, parlaves d’espai i de temps, suposo, encara que això últim no ho diguessis per si un cas, perquè no fos preludi de res. però escolta’m, sí: final. final d’aquesta por i d’aquesta necessitat i d’aquesta dependència i d’aquesta distància tan estreta que ofega però tan ampla que descuida. si hem de ser, siguem una altra cosa, una que sigui nova.

avui no vull fer cap compte enrere, encara que a vegades se m’escapa de fer-ho. he decidit que no vull. no tinc esperança perquè no vull esperar. ni cansar-me d’esperar, ni desesperar-me. confio que sortirà bé, sigui com sigui aquest bé. confio en el quatre i confio que hi haurà cinc. crec en totes les oportunitats del món, si han de ser perquè estiguem bé.

estimar és no aferrar-se a l’absurd. estimar és deixar anar encara que el buit sembli que ens matarà de pena. només a estones. d’altres estic tan convençuda que és això que no sabria com explicar-ho sense plorar. però que anirà bé.

i merda, sí, ets a tot arreu. potser avui amb més calma, també ho veig tot més clar. més tranquil·la, igual d’intensita. poc a poc, ho intento: ni teories, ni pel·lícules.

només una mica d’aire. una mica d’espai. i que sí, que t’estimo i que també t’ho mereixes, no?