també t’ho mereixes, no? (i)

Potser tinc un imant que atreu persones massa(?) sensibles, però segur que aquelles qui en saben dirien que jo sóc qui els busco. No ho faig expressament.

Dilluns, quan tornava a casa al vespre, em vaig trobar la S. Em va explicar que ell estava molt bé i que no el coneixeria i que, després que passés allò, tot havia canviat. Jo vaig pensar que sí, que tot devia haver canviat i ho vaig pensar només veient la mirada d’ella. Em va convidar a seure i m’hauria agradat quedar-m’hi, però com que sempre hi ha coses més urgents que importants, vaig marxar.

Ja li diré que t’escrigui! em va dir, somrient mentre ens separàvem.

Vaig pensar que no ho faria, perquè quantes vegades havíem intentat contactar sense èxit. L’últim cop que ens havíem vist, era quan havia passat allò i ell tenia coses més importants a fer que estar per mi.

Dimecres, contra tot pronòstic, em va trucar. No tenia guardat el seu número i el vaig agafar de miracle. Últimament, només fan que trucar-me de Naturgy i penjo directament els telèfons desconeguts. Però d’esma, vaig respondre.

Anna Miiiiiiiiiiiiiii!

I jo, silenci. Aquesta forma de cridar-me està reservada a quatre privilegiats que arrosseguen el que queda de la meva monitora. No li reconeixia la veu: ja semblava haver deixat, definitivament, la carcassa de nen. La mateixa tarda, em recollia per casa amb cotxe i em pagava un cafè que va durar gairebé tres hores.

Si faig memòria, a grans trets, dels últims mesos de la meua vida, puc assegurar, sense gaire marge d’error, que la tarda del dimecres ha estat de les més felices que he viscut recentment.

Ell m’havia ensenyat coses molt importants, sense saber-ho. Que estimar no és patir i que posar límits és estimar. Ara pago molts diners a una terapeuta perquè m’ho recordi, però aquell nen indomable de quinze anys ja m’ho havia ensenyat feia dies. I gratis.

I, després, vam xerrar, ens vam escoltar. Jo em vaig obrir en canal perquè, efectivament, ja no és aquell adolescent que carrega una motxilla pesada i és incapaç de compartir-ne el pes. Ara és un tio adult, que treballa i estudia i que és conscient de tot i bastant. Que demana perdó pel que ha fet, però no es flagel·la pel que ha estat. Jo vaig marxar fa molts anys, perquè em veia incapaç de salvar-li la vida, però he descobert que només hi havia una persona capaç de fer-ho: ell mateix. I joder, si ho ha fet.

M’explica que li interessen coses, m’explica que ha trobat sentit a moltes de les merdes que li han passat. M’explica filosofies de vida i, de cop, com si fos una revelació, calla i em diu però si aquesta me la vas explicar tu, Anna Mi! I a mi se me posa com la pell de gallina, perquè veig que l’aprenentatge va ser recíproc i que per molt que passéssim de l’amor a l’odi de forma constant i de forma dilatada en el temps, n’apreníem molt l’un de l’altra. I n’apreníem coses que encara avui mantenim com a essència.

N’ha après, de la vida, i no era fàcil.

Ens acomiadem. Em fa un petó a la galta i ens abracem fort. Que fort tot, penso. I em diu que el truqui, però no allò de veiem-nos un dia, que el truqui el dia que pugui quedar que s’ho organitza, que li dec un cafè, que avui ha pagat ell. Riu amb aquella cara de nen malparit desgraciat que no perd, encara que tingui unes faccions més d’adult.

Me’l miro, amb un somriure de bleda. He tret, d’algun lloc de mi, tota l’estima que li tenia en aquell moment: segueix intacta. Sorprenentment. Ara, la diferència és que ell ha après que pot ser estimat sense buscar raons i sense motius i sense haver de demostrar res.

Que també t’ho mereixes, no?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s