El dia que vaig conèixer el teu nen

feia fred i es feia fosc aviat i jo seia sota la mirada distreta del Godard mentre rostava el plat. I, precisament, quan vas començar a parlar, només desitjava que res fos tan greu perquè el mal no fos irreparable. En aquell moment vaig descobrir que t’estimava, perquè sembla que quan s’estima no se vol que l’altre pateixi gens ni mica. Jo crec que no hi ha cap mal prou irreparable, més o menys. Però, en tot cas, sí que era tan greu.

Ara torna a fer fred i sembla que tantes coses han canviat i d’altres segueixen igual. I no hi ha toc de queda però se torna a fer fosc més aviat i tot segueix sent tan greu. Però igual ja som més amics, amb aquest nen rabiós.

I, joder, que avui conduïa ràpid per l’autovia buida, amb tots els sentits posats en la conducció perquè pensava que ara em va malament morir-me i no voldria pas que a la pena del teu nen s’hi sumés la pena del teu adult. Com anirà això, doncs ni idea, però en tot cas, no vull arriscar-me a que no hi hagi cap més vida i això se quedi així i aquí. I que, mira, les botes grogues prefereixo portar-les jo fins que la sola estigui llisa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s