Val: massa és igual a volum per densitat. No ho entenc gaire perquè, al final, sóc de lletres. I no serà pas que no intento entendre-ho, de veritat, eh? Potser avui ho deixo, o demà, o l’altre. Lo de voler-ho entendre-ho sempre tot, dic. O igual se me’n passaran les ganes, calla. Jo que sé.

El que sí que sé, és que a estones deambulo sense massa rumb i hi ha dies que em costa veure , fins i tot, el demà en el sentit més estricte de la temporalitat. Què hi farem. Però ahir em vaig comprar un impermeable groc amb l’excusa que si entro en un túnel que connecti totes les dimensions possibles, em pugui reconèixer qui ho hagi de fer. Amb una mica de sort, no n’existirà cap més que la que ens ha tocat viure (que a estones se’ns fa llarga i tot, eh) i, mira, anirem fent, recuperant les ganes en aquells Moments que ens salven la Vida.

Sí: a mi em passa, també, sobretot quan me despistes i deixo de recordar que estic trista. I després, que no m’agrada esforçar-m’hi, però encara menys m’agrada fer cas. I tot això i allò.

Aleshores, és com que les casualitats i les sincronies ens porten a un lloc, a un mateix lloc alhora i després, quan l’universa ja ha fet la feina dura, ens encarreguem nosaltres de dinamitar-ho més o menys tot. Entre el desastre i el miracle.

I vaja, que sí, que si hem de multiplicar tot el volum per tanta densitat, clarament surt massa. Però jo, ja saps: hi ha coses que penso que mai són massa.