Mes: Agost de 2021

per dormir i no somiar

| annaMi

Ara mateix diria que es deia Donald, però tampoc sé si hi posaria la mà al foc. Ens vam conèixer a l’església de la Virgen de África. Feia d’escolanet i deia que l’havia ajudat tant. El mossèn era un home vidu, que s’havia ordenat després que morís la seva dona i la verge d’Àfrica una figura lletja que provocava molta devoció.

El Donald era camerunès i tenia divuit anys recent fets. Parlava fatal el castellà, mentre deia moltes coses. Generalment, només se l’entenia pel context i perquè gesticulava en excés. En un moment, va assenyalar el CETI i va dir-nos que allò era casa seva. Que entréssim, que ens l’ensenyaria. No hi vam entrar mai. Després ens van explicar que fins feia poc havia viscut en un pavelló on tenien altres xavals menors d’edat desubicats.

I venia i ballava i reia i no parava mai de moure’s. Compartíem tant com tan poc. Sí: ens enteníem prou perquè compartíem – només (?) – l’espai i el moment. I això ens van apropar. Com sempre, posar-hi cara ajudava a comprendre una mica algun patiment.

Després vam tornar i, com sempre, les coses es van difuminant. Suposo que toca resignar-s’hi. Jo no me n’havia recordat més, del Donald, malgrat en aquell moment em va impactar la seva existència. Fins ara, que retornen als xavals tanca enllà, d’aquesta manera tan impune, aprofitant que el focus està en un altre lloc.

En fi, si ens vam conèixer i compartir i ja ni me’n recordo gaire, em fa cert mal pensar en tots aquells a qui no coneixerem mai perquè els estan tornant per la porta del darrere, ràpid i net.

El Donald (sí, que crec que es deia així) volia ser electricista o llauner, ara no acabo de fer memòria. Bevia moltíssim: vodka barat, ginebra barata, el que fos barat. I era prou simple: que si se n’anava a dormir borratxo, al menys, no somiava.

fragilitats

| annaMi

L’aire del vespre o l’aire de la nit sempre és revelador. Perquè són les hores baixes i perquè quan se fa silenci criden més fort les pors i les neures. Hi ha vespres en què les sé fer callar bé i vespres que no trobo el fons on fer peu i retombo pel llit durant hores i hores amb els ulls com taronges.

I mentre el món se’n va a la merda, i ho sé, i per això em sap greu ser tan pesada amb lo meu, sempre hi ha persones que agafen fragilitats i ni les ignoren, ni les menyspreen. Les cuiden. S’hi recreen amb tanta precisió que espanta deixar entrar algú tan endins de casa. Però mira: quan hi són, m’atreveixo a saltar confiant que hi haurà xarxa.

Com estàs, avui?

La nit també és un lloc on perdre’s pels carrers buits de la ciutat i l’aire fred m’esborrona però m’està bé. Massa (potser) al límit del toc de queda. I sempre, per sort, hi ha qui surt del llit per venir-me a acompanyar, malgrat totes les meues pors i malgrat totes les meues neures. Malgrat que hi hagi algun dia en què les meves fragilitats estiguin tan esmolades que, sense voler, fereixin de mort allò que es troben per davant.

massa

| annaMi

Val: massa és igual a volum per densitat. No ho entenc gaire perquè, al final, sóc de lletres. I no serà pas que no intento entendre-ho, de veritat, eh? Potser avui ho deixo, o demà, o l’altre. Lo de voler-ho entendre-ho sempre tot, dic. O igual se me’n passaran les ganes, calla. Jo que sé.

El que sí que sé, és que a estones deambulo sense massa rumb i hi ha dies que em costa veure , fins i tot, el demà en el sentit més estricte de la temporalitat. Què hi farem. Però ahir em vaig comprar un impermeable groc amb l’excusa que si entro en un túnel que connecti totes les dimensions possibles, em pugui reconèixer qui ho hagi de fer. Amb una mica de sort, no n’existirà cap més que la que ens ha tocat viure (que a estones se’ns fa llarga i tot, eh) i, mira, anirem fent, recuperant les ganes en aquells Moments que ens salven la Vida.

Sí: a mi em passa, també, sobretot quan me despistes i deixo de recordar que estic trista. I després, que no m’agrada esforçar-m’hi, però encara menys m’agrada fer cas. I tot això i allò.

Aleshores, és com que les casualitats i les sincronies ens porten a un lloc, a un mateix lloc alhora i després, quan l’universa ja ha fet la feina dura, ens encarreguem nosaltres de dinamitar-ho més o menys tot. Entre el desastre i el miracle.

I vaja, que sí, que si hem de multiplicar tot el volum per tanta densitat, clarament surt massa. Però jo, ja saps: hi ha coses que penso que mai són massa.