el dia que vaig saber que era guapa

Fa uns dies vaig trobar aquesta imatge sobre els privilegis i com que sempre sóc de fer tots els tests i demés enquestes que trobo per internet, vaig estar remenant-lo una estoneta.

Interseccionalitat - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

No és cap sorpresa descobrir que habito, la major part de la meva vida, la meitat superior del dibuix. En tot cas, n’hi ha un, dels biaixos, que m’agrada especialment: el de ser una persona guapa. Una persona guapa segons la manera en com la societat et diu que has de ser guapa, clar. I m’he remuntat al dia que vaig saber que jo sí que entrava dins aquesta categoria, amb més o menys marge de maniobra.

Sempre havia pensat que el ser una persona que encaixa amb els canons de bellesa no necessàriament t’obre portes. Potser, en cert sentit, segueixo pensant-ho. Però m’aturo un moment i reviso la meva vida i veig un punt d’inflexió: el moment en que prenc consciència que sí que hi entro, en general, dins d’aquest cànon. Podria fer una llista de coses que es consideren bé ✅ sobre com és el meu cos, però en fi, igual m’arriscaria a semblar insolentment creguda, amb un ego més descomunal del que ja passejo. No crec que sigui ben bé així, però en fi, ja ens entenem.

A mi, encaixar-hi m’ha apropat a l'(auto)acceptació. Desenganyem-nos: quan la resta t’accepta, costa menys fer-ho amb tu mateixa. I dic menys, perquè les imperfeccions sempre estan multiplicades quan una se les mira des de la pròpia perspectiva. Però el que vull dir és que sentir que ets allò que s’espera d’un cos, facilita el camí de la vida. A mi, no haver-me de barallar contra el meu nas, el meu acné o el pèl de les meves cuixes m’ha permès barallar-me contra coses que no eren Jo mateixa. Suposo que ho agraeixo. També ho dic: no visc sense complexos, però la societat me’n genera menys i el treball per combatre-me’ls és menys feixuc i dolorós.

Perquè el dia que jo vaig saber que era guapa, la meua forma de relacionar-me amb les altres persones també va canviar. En aquell moment vaig descobrir que podia jugar amb moltes coses d’allò que era per fora i, a partir d’aquí, reconstruir allò que era per dins i fer-ho servir en el dia a dia. En realitat, entendre que no em cal preocupar per allò físic, em porta a relaxar-me, sabent que ningú posarà el dit a la llaga d’allò que em desagrada de mi – perquè igual no és tan evident, no pas perquè no existeixi – i em deixa treure’m l’armadura més sovint.

I em pregunto, massa vegades, què passaria si a totes les coses que més o menys desobeeixo – digues-ne depilació, sostenidors o maquillatges – els tragués el factor que se m’escapa del control. Si seria capaç de no depilar-me, no vestir sostenidors o anar amb la cara neta si tingués més pèl del que toca o més pit del que toca o més grans a la cara dels que toca. Mira, la resposta sol ser que igual no, igual no seria capaç perquè aniria per darrere en la meua lluita per ser qui vull ser.

Total, que opto per treure’m mèrits i, al final, dic que la manera com em veig ha estat una butlleta de loteria més o menys guanyadora, perquè a més, també sóc blanca i europea i cis i tinc estudis superiors i etc. Aleatorietat. Però que, sens dubte, encaixar amb els patrons que la societat ha decidit que havien de ser, m’ha facilitat prou la manera com funciona allò que tinc dins del meu cap i, en conseqüència, la manera com sóc avui.

En fi, no sé com tancar-ho, així que, si pretenem acabar amb tot l’hemisferi de dalt de la roda dels privilegis per començar el camí de la vida des de la mateixa línia de sortida i de forma col·lectiva, no se m’acudeix gran cosa, més enllà de fer petar el sistema. Que bona sort, amigues.

buit

Aquesta nit he dormit a casa del pare i la mare perquè la solitud, massa estones, ja se’m soledat. Com poden arribar a fer tan mal les coses tan bones? Suposo que arriscar té aquestes coses. Ai, la intensitat: per a bé i per a mal.

I ara, que l’oscar m’ha dit que toco el buit amb la punta dels dits, he oberts els ulls. Penso que no tan sols toco el buit amb la punta dels dits, sinó que m’hi trobo de ple. Fins al coll i a la deriva; sense gasolina al motor, sense rems, sense àncora.

M’ho diu mentre em recull amb la furgo nova i descobrim paisatges amb més o menys ajuda del google maps i riem i cantem i ploro moltíssim. Em toca l’orella: la Vida.

I, enmig del buit, hi trobo l’Ares, sigui l’hora que sigui del dia que sigui, que ho deixa tot perquè sóc prioritat. I l’Helena, que no m’aconsella, que m’acompanya. I l’Uma, que ja és aquí, que m’obre portes a casa a l’únic poble amb toc de queda de la zona. I l’Enric, que aprèn a tractar les meues rareses i m’hi quedo a gust. I el pare i la mare, recordant-me on és el refugi més gran que tinc, fent-me companyia fins que caic adormida aquest dia que sembla prou negre. I la Gemma i el Jordi i la Martina que, enmig de tot, suposo que no gosen travessar fronteres, però aconsegueixen que els senti al costadet. I algun com estàs estrany que no sé com entomar i encaixar enmig de tot.

Sí: de cop, obro els ulls i veig que el buit – ja m’ho ha dit l’oscar – és només teoria. Que al buit hi trobo tant amor que, encara que no em vegi capaç de ser massa més, ara mateix tinc ganes de donar les Gràcies. Suposo que tastar el buit mai és fàcil. No m’ho està sent.

Però penso que igual, de moment, només és mig buit. I igual demà serà mig ple, jo que sé.

la línia de baix

Com agafar el baix quan sempre has estat la veu cantant, el solo de guitarra o la bateria que fa una entrada triomfant al començament de la cançó. Probablement, una de les lliçons més complicades d’aprendre que he rebut aquests darrers mesos.

I tot comença amb un grup de persones meravelloses, sense cap mena de dubte. Tan meravelloses com inexpertes, així en general. Tan inexpertes com enèrgiques i il·lusionades. I jo: per aquí i per allà. Que, si estiro, corro el risc de que algú es desenganxi, així que no queda més opció que empènyer, acompanyar a qui porta el pas més lent, frenar a qui corre massa. Perdre la paciència massa vegades, intentar contenir-me amb més o menys traça. I oblidar-me de que el meu nom pugui quedar als annals de la història immediata.Va d’això? Ahir ho suposava, avui ho sé gairebé segur.

Quan marxa tothom de la colònia i quedem quatre gats fent de cotxe escombra, em passejo pels llocs que hem ocupat els darrers deu dies. Ara, en silenci. Només ressona alguna porta que peta amb el corrent d’aire, perquè ja se sap que enguany totes les finestres havien d’estar permanentment obertes. Estic rebentada, estic tan cansada que, per primer cop a la meua vida, agraeixo que s’hagin acabat les colònies. Però penso en tot el que hem aconseguit, que ni és poc, ni era fàcil. Ha acabat amb èxit inqüestionable. Malgrat tot.

Jo ja no em crec discursos fàcils sobre que les monitores i monitors canviarem el món, tampoc crec en la idealització d’aquests deu dies: només una història més, de poca durada, però molta energia i algun moment de màgia. I sento que ja he superat que ningú em demanés una signatura al cançoner i que poques nenes es vinguessin a acomiadar de mi després de tot. També que alguna monitora em retregui que no va saber com fer-ho fins que ja érem al quart dia. I respiro, penso que això és el res a canvi i que ja constava al contracte. Però costa, joder si costa.

Mira: l’última tarda, el Gerard es va fer mal. Poc mal, però suficient per baixar a l’hospital. I enmig de l’huracà de coses que estaven passant, preludi d’una nit èpica, vaig agafar el cotxe per seure tres hores a la sala d’espera, mentre la traumatòloga resolia les coses més urgents. Semblava l’univers dient-me relaxa’t i confia.

Perquè, després, flueix tot i quan s’han fet amb amor, les coses funcionen. Fulards amunt, coreografies apreses. La inexpertesa fusionant-se amb la veterania, de forma gairebé impecable. Mirades brillants, abraçades al camp d’esports. Les famílies reconeixent-nos felices a les fotos i a la vida. Remeno el mòbil i trobo alguna foto i m’hi veig, sorprenentment, guapa de contenta. Amb perspectiva, probablement no ha estat el meu millor any de colònies, però sí l’any en què més coses he après.

I segurament em tocarà tornar a fer un exercici de re-reconèixer la meva feina en tot això. Perquè l’última nit va passar sense mi i va passar bé, molt bé. I, després de deu dies sentint-me la baixista anònima de la banda, he de re-escoltar la cançó sense la línia de baix i adonar-me que totes les peces de l’engranatge, tant les que es senten fàcilment com les que no, són necessàries perquè tot això funcioni.

I, com sempre, perquè tot allò que construïm, toqui el cel.