la vida insegura

Em costa mirar enrere i, quan ho faig, al·lucino amb el punt des d’on partíem. Sí: era impensable poder arribar a moblar aquest cap amb cert ordre, a jutjar per tant caos extern. Però m’he fet gran. O he ampliat la mirada. O he canviat la perspectiva. O he augmentat les perspectives. O he augmentat les diòptries i, per això, potser cada dia hi veig menys clar. Ho veig menys clar.

Però sí que traient-me la capa dura de la pell m’he fet més forta i més vulnerable malgrat avui – en un sentit estricte de la paraula – em costi destriar què em fa bé i què em fa regular. O què em fa bona persona o què no m’ajuda a ser-ho.

I això que només intento trobar una equilibri per no tornar-me boja. De mi i de tot, d’aquí i d’ara. De buidar i d’omplir a comptagotes. De dubtar. De desassegurar. De desenterrar les restes de qui era o vaig ser o havia estat i quedar-me’n només les inseguretats. Que potser em van a conjunt amb la cara de pomes agres, però me reprimeixen les paraules i m’ofeguen els ulls i m’oprimeixen mazo el pit. Ai, mare.

En definitiva, potser tinc sort amb les pedres amb què entrepusso i, al cap i a la fi, només desitjo això: que, en hores baixes, no ens fem mal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s