el dos mil vint: desenllaç (iv)

Quan feia quatre dies que treballàvem junts, ens van enviar, sols, al cul del món. Vam fer moltes hores de tren, moltes hores de tren i vam pagar molt, molt poc per fotre’ns les botes a Sevilla.

Huelva és lleig a morir, confesso. No hi arriba l’alta velocitat i les carreteres estan envoltades de camps de maduixes, petits hivernacles i arbres alts i atapeïts que tapen les misèries o les vergonyes o les dues coses. Però vam compartir camí, estada i tornada.

Aquest any ha cremat l’assentament que vam visitar i va sortir una mica a la tele. Jo recordo, tinc gravat a foc, com darrere d’un cartell que hi posava prohibido acampar hi havia el campament més gran que havia vist mai en directe. També recordo, tinc gravada a foc la conversa que vam tenir després, tornant. Suposo que la distància que hi ha entre una dona blanca en la meva situació i els homes negres que vivien allà devia ser infinita; però quan també ets home i ets negre i ets immigrant… en fi.

Quants dies fa, d’allò? Molts. I ara marxa una temporada i entre les coses més boniques que m’han passat aquest any, sens dubte, hi ha un àudio de tres minuts i mig que em va arribar un dimecres de desembre, quan anava cap a casa.

Com deu ser això de ser tan bona persona, en un món tan de merda?

Tanquem un dos mil vint de comiats, també. De dir-nos adéu i de dir-nos que bé hem estat compartint, des de lo senzill i des de lo fàcil. Perquè així és tot amb ell: senzill i fàcil. Em diu que conèixer-me li ha fet trencar amb els prejudicis que tenia sobre la joventut europea, a mi em surt de dir-li que no n’hi ha per tant i que quina merda que existeixin tantes barreres entre unes i d’altres, que per trobar-nos hagi estat necessari un contracte laboral. I que quina sort que no s’hagi quedat en això.

El millor del dos mil vint han estat els moments en què ens l’ha suat la llei i ens hem abraçat fort: fa gustet d’abraçar-lo. Malgrat tot. Que feliços, ben feliços de poder-nos dir que comptem l’un amb l’altra pel que faci falta, que som agència de viatge i diccionari wolof – català i tot el que convingui. Però que també està bé no haver de parlar i saber dir-nos amb una mirada amb una rialla i amb una abraçada que això serà un comiat per qui vulgui que ho sigui. Però no per nosaltres.

Que tinguis un bon viatge. Ba beneen! Ens veiem a la tornada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s