el dos mil vint: desenllaç (III)

Sens dubte, penso que el canvi d’enguany, malgrat tot, ha estat marxar del PisOT. Em sento plenament afortunada i, sobretot, privilegiada per poder-ho fer. Perquè, en realitat, totes hauríem de poder decidir viure soles o viure com ens donés la gana, però en fi. Decidir.

Jo vaig decidir marxar. I ha estat una gran decisió.

Potser perquè sóc una marrana i una desendreçada i, a la meua nova casa, puc ser-ho sense condicionants. Potser perquè he deixat enrere el soroll del carrer Major a totes hores o perquè els tancaments són nous i no pago tanta calefacció. Doncs pot ser.

Però el que més feliç em fa de tot és que he agafat perspectiva, distància i ho he vist clar: el privilegi serà viure sola, però la sort és que, després d’anys de més o de menys, tornem a ser-hi, simplement. Que les merdes del dia a dia, no són tan greus comparades amb una pandèmia mundial. Que el pas del temps i la distància no són suficients per acabar amb el que, amb amor i altres ingredients cursis, hem anat muntant i desmuntant fins a dia d’avui.

La sort, veritablement, és que l’Anna va venir un dia, quan jo m’acabava d’instal·lar a casa nova, i vam xerrar com no havíem fet en mesos de convivència i vam tirar una tomata amanida a terra. Perquè a espectacle maldestre hi ha poca gent que ens faci ombra i perquè hi ha coses que no canvien. I, després, ens vam abraçar com mai, diria jo.

I sort, també, és que l’Helena, que va ocupar el meu lloc al PisOT, per quatre dies, però diu que es queda. Uns quants més de quatre, al menys. L’he recollit d’imprevist a la feina i coses. Coses com que a les cinc de la tarda ja anàvem torrades. Com que hem brindat amb massa coses barrejades i escric amb mitja ressaca. Però quien madura de más, se pudre.

I al final, doncs mira, visc sola però existeixo acompanyada. I el pisOT no serà la meua casa d’escampar-hi la merda i deixar les sabates tirades pel mig, però sí que sento que, al final, segueix sent un lloc on puc fer caca i anar descalça i bé, no hi ha massa més llocs on sàpiga i pugui fer les dues coses.

Que no ho dic gaire – no ho dic mai -, però les estimo infinito.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s