el dos mil vint: desenllaç (iv)

Quan feia quatre dies que treballàvem junts, ens van enviar, sols, al cul del món. Vam fer moltes hores de tren, moltes hores de tren i vam pagar molt, molt poc per fotre’ns les botes a Sevilla.

Huelva és lleig a morir, confesso. No hi arriba l’alta velocitat i les carreteres estan envoltades de camps de maduixes, petits hivernacles i arbres alts i atapeïts que tapen les misèries o les vergonyes o les dues coses. Però vam compartir camí, estada i tornada.

Aquest any ha cremat l’assentament que vam visitar i va sortir una mica a la tele. Jo recordo, tinc gravat a foc, com darrere d’un cartell que hi posava prohibido acampar hi havia el campament més gran que havia vist mai en directe. També recordo, tinc gravada a foc la conversa que vam tenir després, tornant. Suposo que la distància que hi ha entre una dona blanca en la meva situació i els homes negres que vivien allà devia ser infinita; però quan també ets home i ets negre i ets immigrant… en fi.

Quants dies fa, d’allò? Molts. I ara marxa una temporada i entre les coses més boniques que m’han passat aquest any, sens dubte, hi ha un àudio de tres minuts i mig que em va arribar un dimecres de desembre, quan anava cap a casa.

Com deu ser això de ser tan bona persona, en un món tan de merda?

Tanquem un dos mil vint de comiats, també. De dir-nos adéu i de dir-nos que bé hem estat compartint, des de lo senzill i des de lo fàcil. Perquè així és tot amb ell: senzill i fàcil. Em diu que conèixer-me li ha fet trencar amb els prejudicis que tenia sobre la joventut europea, a mi em surt de dir-li que no n’hi ha per tant i que quina merda que existeixin tantes barreres entre unes i d’altres, que per trobar-nos hagi estat necessari un contracte laboral. I que quina sort que no s’hagi quedat en això.

El millor del dos mil vint han estat els moments en què ens l’ha suat la llei i ens hem abraçat fort: fa gustet d’abraçar-lo. Malgrat tot. Que feliços, ben feliços de poder-nos dir que comptem l’un amb l’altra pel que faci falta, que som agència de viatge i diccionari wolof – català i tot el que convingui. Però que també està bé no haver de parlar i saber dir-nos amb una mirada amb una rialla i amb una abraçada que això serà un comiat per qui vulgui que ho sigui. Però no per nosaltres.

Que tinguis un bon viatge. Ba beneen! Ens veiem a la tornada.

el dos mil vint: desenllaç (III)

Sens dubte, penso que el canvi d’enguany, malgrat tot, ha estat marxar del PisOT. Em sento plenament afortunada i, sobretot, privilegiada per poder-ho fer. Perquè, en realitat, totes hauríem de poder decidir viure soles o viure com ens donés la gana, però en fi. Decidir.

Jo vaig decidir marxar. I ha estat una gran decisió.

Potser perquè sóc una marrana i una desendreçada i, a la meua nova casa, puc ser-ho sense condicionants. Potser perquè he deixat enrere el soroll del carrer Major a totes hores o perquè els tancaments són nous i no pago tanta calefacció. Doncs pot ser.

Però el que més feliç em fa de tot és que he agafat perspectiva, distància i ho he vist clar: el privilegi serà viure sola, però la sort és que, després d’anys de més o de menys, tornem a ser-hi, simplement. Que les merdes del dia a dia, no són tan greus comparades amb una pandèmia mundial. Que el pas del temps i la distància no són suficients per acabar amb el que, amb amor i altres ingredients cursis, hem anat muntant i desmuntant fins a dia d’avui.

La sort, veritablement, és que l’Anna va venir un dia, quan jo m’acabava d’instal·lar a casa nova, i vam xerrar com no havíem fet en mesos de convivència i vam tirar una tomata amanida a terra. Perquè a espectacle maldestre hi ha poca gent que ens faci ombra i perquè hi ha coses que no canvien. I, després, ens vam abraçar com mai, diria jo.

I sort, també, és que l’Helena, que va ocupar el meu lloc al PisOT, per quatre dies, però diu que es queda. Uns quants més de quatre, al menys. L’he recollit d’imprevist a la feina i coses. Coses com que a les cinc de la tarda ja anàvem torrades. Com que hem brindat amb massa coses barrejades i escric amb mitja ressaca. Però quien madura de más, se pudre.

I al final, doncs mira, visc sola però existeixo acompanyada. I el pisOT no serà la meua casa d’escampar-hi la merda i deixar les sabates tirades pel mig, però sí que sento que, al final, segueix sent un lloc on puc fer caca i anar descalça i bé, no hi ha massa més llocs on sàpiga i pugui fer les dues coses.

Que no ho dic gaire – no ho dic mai -, però les estimo infinito.

la vida

Ahir vam comprar i quan el Joan va dir el número de client, la noia de la caixa va preguntar-li “Maria Lluïsa?”. Que , li va respondre. La Maria Lluïsa és morta.

Perquè era gran, perquè estava fotuda. Però queda això: la tarja de clienta del Plus al seu nom. El Joan va dir que i, en fi, després va pagar i vam marxar i la vida segueix, perquè al final és per als qui la vivim.

L’altre dia també recordava el dia que es va morir el padrí Miquel. Jo feia educació física i ho recordo perquè no m’havia portat jaqueta i feia fresca, i per fresca jo, que anava de tirants, i algú me’n va deixar una, de dessuadora. Era lila i me’n recordo perquè érem al camp de futbol de Santa Maria de Gardeny i la mare va entrar per la portalada i jo vaig saber que, evidentment, només podia venir-me a dir una cosa i em vaig treure la jaqueta i li vaig tirar als morros a l’Anna, que crec que era qui me l’havia deixat.

Feia solet, malgrat el fred. Un bon dia, per ser l’hivern a Lleida.

Per mi, tot va frenar en sec. Com pot seguir girant el món, amb tot això que jo sento ara mateix? I ho recordo perquè feia dies que rumiava com seria el dia que el padrí es morís i si el pare ploraria, i etcètera, perquè què podia pensar més enllà, si mai m’ha explicat massa ningú què és morir-se. O què em queda a mi després que algú es mori.

El meu món va frenar en sec i només podia plorar i preguntar, no sé exactament a qui, el per què. Ai, morir, que és molt difícil pel qui es queda viu.

I m’he enyorat durant molt temps, d’una forma egoista en què castigava a qui no m’havia explicat, exigint que se’m tornés al padrí. Per què ningú dóna cap explicació, mai? Per què sempre que en parlàvem amb la padrina, ho fèiem amb pena, si ell era antònim d’això?

Des de sempre, he sentit, de forma suau però persistent, que ningú m’havia explicat per què s’havia mort el padrí de la Núria a la plaça del conservatori, per què s’havia mort l’Alfonso, per què s’havia mort la mare de l’Albert, per què s’havia mort el Jordi de la Magda. Per què s’havia mort el padrí Miquel.

I un dia, el padrí Cisco també es va morir. Al llit, plàcidament, acompanyat. Jo vaig plorar una mica, perquè era el que s’esperava de mi. I el món – també el meu – sorprenentment, va seguir girant. Perquè ja l’enyorava infinitament i em feia patir la soledat on es quedava a viure la padrina, però vaig tenir com una sensació d’alleujament d’aquella que queda quan despertes d’un somni estrany: la vida és per les qui la vivim. I, indubtablement, vivim per morir-nos.

Quan es va morir la Carla, igual al començament em vaig sentir mig indiferent, perquè no acabava de creure-m’ho. Potser perquè no li tocava o potser perquè pensàvem que no li tocava. I vaig veure la seva germana i vaig pensar que segur que estava preguntant-se com coi el món podia seguir girant amb un buit tan gros.

Però des de fa una temporada hi penso molt en morir-me jo, en morir-se com a concepte o que es morin les del meu voltant. La conclusió sempre és la mateixa: estimar molt fa mal, perquè estimar omple i potser les persones som petites, però ocupem grans espais que en morir queden deserts. I penso que no em fa tanta por morir-me, però m’aterreix la idea de que, si me moro, aquells qui més m’estimen siguin incapaços de trobar consol al buit.

Avui penso en com ens anirem morint totes, més tard o més d’hora. I ja passo de demanar a nostre senyor que no es morin. Que no em mori. Perquè, per sort, és impossible.

Potser, i només potser, amb molt esforç i tota la pesca, he après a pensar que quan falti algú que ocupi molt lloc, no demani pas que torni, perquè al final és egoista, sinó que pugui demanar tenir forces per anar omplint els buits amb coses boniques, que no substitueixin abraçades, però que ajudin a sostenir absències. I d’agrair, sempre, haver compartit tot allò compartit.

Perquè sí, la vida, al final, és per aquelles qui la vivim.

el dos mil vint: desenllaç (II)

M’agraden les cançons d’amor alternatives perquè m’imagino a nosaltres protagonitzant-ne el videoclip. N’he après: amb els dies valoro molt això que anem construint. Que no és fàcil, ja et dic jo que no ho és; perquè, a dies, tu ets difícil i, els altres, jo sóc impossible. Que què serem demà? Mira, amic, jo no sé què som avui, imagina’t.

El que sí que sé és que hi som, que ens entenem amb poc. Que em costa imaginar-ne dues amb tanta complicitat. Que m’he fet gran i hem crescut. I que, si miro enrere, em sembla increïble haver arribat aquí, així. Que si tu cuines, jo et cuso els pantalons; que si tu pagues el dinar, tu també pagues el sopar, que per això ets ric i jo no tant. Ja truco jo i reservo.

Estàs molt enamorada, últimament, eh…?

No crec, crec que no massa més de lo habitual, que és entre poc i gens. Però hem sobreviscut, fins i tot, a una pandèmia mundial. En fi, què més? Ja ho sabem: els dies bons gairebé som invencibles.

I els altres, anem fent.

el dos mil vint: desenllaç (I)

Si penso dos minuts, sembla que faci dècades que va començar aquest dos mil vint. I, la veritat, és que la situació no ha estat fàcil i una acaba majareta, actuant per inèrcia i funcionant per rutina.

Així que des, de fa uns mesos, m’he obligat a escriure abans d’anar a dormir. Sobre què m’ha passat al llarg del dia, les coses bones i l’origen de les dolentes.

I m’he adonat d’una cosa: la vida és la que és, així en general, però cada dia passen coses bones. Coses que, si no paro i en prenc consciència, passen de llarg. I demà més.

Acabem el dos mil vint i jo vull reivindicar a totes les coses bones que m’han passat aquests mesos i, sobretot, a les persones que les han provocat.


Diumenge vaig sortir de casa la mare i el pare amb mal de galtes de tan riure. Últimament és la tònica: hi anem l’Ares i jo, compartim taula amb les finestres una mica obertes i la mascareta posada i riem. D’això, d’allò, del mort i de qui el vetlla. També del pare, que hi ha dies que no s’entera de la missa la meitat, o de la mare, que cada cop és més com la padrina. De l’Ares i jo no, mai, perquè som perfectes.

Suposo que la distància relativitza les merdes i t’enfronta a l’essencial: que ens estimem, que estimar és assumir riscos i que, en temps de covid, tampoc volem allunyar-nos més del que és extremadament imprescindible. I que el temps que compartim, volem que sigui de qualitat.

Arribo a la nit i sempre escric una cosa o altra sobre nosaltres. I ara, que acabem l’any, em sento extremadament agraïda. Prenc consciència de què vol dir ser estimada d’una forma tan incondicional i agraeixo haver arribat a aquest punt d’entesa, de respecte dels temps i dels espais, d’acceptació de les opcions de cadascú. I, sobretot, de poder compartir intensitat, complicitat, de sentir que la família de sang no té per què representar res, però que bonic que és que ho representi.

Sí: el dos mil dinou va enfrontar-nos a moments molt complicats. Però aquest dos mil vint, el penso ara, des del desembre, i no puc fer més que donar gràcies per haver-nos fet aprendre a estimar-nos tan bé i tan bonic.