no sé si tinc ganes de sobreviure

A estones em fa por trobar-me pensant que no sé si tinc ganes de sobreviure a tot això. No d’una manera suïcida, crec, més aviat d’una manera resignada. Fa poc, quan em pensava que em moria de veritat dalt d’un avió, em va fer una sensació estranya i tranquil·litzadora: quan em penso que em moro, tot es relativitza.

Fa un parell de divendres vam anar de concert i vam ballar fins no poder més. Perquè la gent, té ganes de ballar, joder. L’endemà em sentia culpable. Divendres passat van venir a inaugurar el pis nou la família. Perquè ens necessitem i ja fem prou reprimint l’instint d’abraçar-nos fort al primer moment. L’endemà em sentia culpable. Els divendres sembla que són el meu dia preferit. Ara, odio els dissabtes.

Els dissabtes fan olor a tragèdia i a preludi dels diumenges, que encara són pitjors. Perquè et qüestionen: que s’espera de mi? La resposta sempre és la mateixa: res. Sóc prescindible a tot arreu on m’hi va la vida. I el que és pitjor: tothom qui estimo és prescindible als espais on els va la vida. Sóc dany col·lateral. I el que és pitjor: tothom qui estimo també ho és.

I ja no sé si val la pena sobreviure, si no puc seguir estimant de prop. Perquè pateixo, però sobretot m’enyoro. Enyoro d’una forma egoista i trista i, sobretot, amb la certesa que no vindran temps millors, més o menys per ningú.

I busco, com una desesperada, dades que aportin llum o un comentari de la mare o una decisió d’algú que desprengui encert. I no trobo.

I m’enyoro de quan m’enamoro perquè és senyal de primers cops. M’enyoro de quan improviso i sobre la marxa amb mil opcions davant. M’enyoro de que, de totes les opcions, triï habitualment la pitjor. I també odio enyorar-me d’odiar planificar. M’enyoro de que em faci mandra, no por, pujar fins a casa del pare i la mare. M’enyoro de no veure’t perquè ens avorrim i no perquè ens contagiem.

M’enyoro d’estar de bajona perquè sóc una bleda i no perquè la vida em quedi gran. De veritat, que el món de fora és una merda; però si miro cap endins, als vespres, no trobo res gaire millor.

De veritat: si peta tot, crec que no vull sobreviure.

(que em deixis fer drames, tio)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s