la presó de Lleida

El David del Blanco, que ha estat molts dies al pavelló de la Fira sent voluntari, m’ha deixat que li publiqui això per aquí 👇

“La cançó diu que a la ciutat de Lleida hi ha una presó i que de presos mai en falten.

Probablement sigui agosarat i una gran falta de respecte parlar de presoners, però trobo que la metàfora és prou il·lustrativa de tot plegat.

Quan entres al pavelló per primer cop, no pots evitar buscar el castell de palla del Cucacolcum. El lloc de tants bons records de tants infants lleidatans s’ha vist convertit, mutat, en una espècie d’Idomeni sense ressò mediàtic, ni músics benintencionats, ni voluntaris que busquen experiències vitals.

Quan entres al pavelló et diuen que “aquest està molt bé, hauríeu d’haver vist l’altre la setmana passada” i tu et preguntes què amaga la definició de “molt bé” i la lleugeresa amb què l’usem. “Molt bé” no pot ser, no és i no serà mai una sort de quadrícula de cinta americana que separa “llits” (de nou la frivolitat, són hamaques de campanya) i passadissos.

I aleshores et donen tot l’equipament que algú ha decidit que tu sí mereixes tenir: una màscara d’aquestes bones, uns guants i un mono de plàstic impermeable sobre el qual fas un parell de bromes per la calor que hi passaràs. I perquè has de treure ferro al fet que no t’estàs canviant de roba perquè vulguis garantir la teva asèpsia, sinó que malfies de la seva perquè, és clar, ja sabem com són les coses i tal…

I aixeques els ulls i veus que els monos que fan d’escut també marquen estatus. N’hi ha de blaus, de rojos, de blancs que incorporen ulleres de protecció (no sigui que tot plegat ens esclati a la cara). I penses que ni en això ens posem d’acord, que si tants caps tants barrets i que aquí tothom vol sortir a la foto i que se’l vegi bé.

I aleshores entres al menjador… bé, a l’espai amb taules tronades distribuïdes a certa distància, i t’encomanen la missió de comprovar que abans de sopar s’hagin dutxat. I tu que d’acord, sense acabar-ho d’entendre gaire perquè tu també rebutjaries dutxar-te en mòduls d’obra, sense cap intimitat. No voldries haver de netejar la roba mentre et dutxes ni estendre-la en una tanca de qualsevol manera. De fet, posats a dir, tu no et dutxes cada dia abans de sopar –hagis treballat o no.

Però és que tu no entens res, perquè el que tu no saps és que t’arrabassin la dignitat i la intimitat tot explicant-te (i també a la resta de ciutadania) que “és que ho han hagut de fer tot de pressa i corrents” i que “tot es fa el millor que es pot” i que ara la situació està “molt bé”.

I tu que recordes la campanya electoral de fa poc més d’un any i com hi havia una fal·lera desproporcionada per construir albergs per temporers. I penses en el Joan. I et cagues en la perra, en algunes mares i en el “està molt bé”. I penses que, encara que no ho vulguis, tu també ets racista perquè fins ara t’estava “molt bé” el que no veies.

I aleshores vas servint el menjar. Bé, podríem dir-ne “menjar” també, però convindrem que la ironia escrita costa i que ha de tenir uns límits, i que no podem posar cometes cada tres paraules. Convindrem també que res està “molt bé”, i que tot el que hauria d’entrar en l’estàndard de normalitat no ho és, però pretenem que ho sigui perquè “fem el que podem pels pobres negrets”… Vaja, t’ha tornat a sortir!

I intentes repartir el sopar amb bon humor i fent broma i preguntant què tal i animant sense esma quan et diuen mal, no hay trabajo perquè saps que ni hay, ni va a haber.

I el primer dia intentes parlar amb uns, i després amb altres. I el segon dia busques als mateixos (perquè necessites sentir que has pogut establir alguna cosa) i vas ampliant, i et vas soltant amb les bromes que veus que accepten. I, amb el francès, retrobes algú d’un país que portes al cor, i coneixes un futur metge que és catalanoparlant, i a un georgià tatuador i a un colombià content perquè el Madrid ha guanyat la lliga, però absolutament destruït perquè la seva germana ha mort i ell que està aquí.

I per un segon et tornar a passar allò que vas viure, per un segon et sembla que no ets blanc, però el segon passa molt ràpid i et criden amigo, picante!. Picante vol dir que, enmig de la vergonya més gran que has vist en la teva ciutat, algú ha pensat a comprar –fora de pressupost, perquè “no entra”- pots de salsa picant per poder-los transportar i perquè sentin que hi ha gent que els vol acollir de debò.

I veus com hi ha gent que vol i necessita un canvi, que la gent respon i intenta fer el dinar que els agrada, que hi ha jefes que es barregen amb indios per acompanyar-los i remar junts. Que la capacitat de resposta de la gent de missa i dels perroflautes és molt alta, que la gent random és molt necessària i que les mascaretes i els monos potser revelen més que no amaguen. Que la gent que està més per la broma i menys per la feina és molt necessària en un lloc on, per estones, hi regna un silenci més propi d’un menjador de presó (petita i bonica, prous n’hi porta el baró).

I surts a llençar la brossa i parles. I et preguntes per què a Lleida els tractem com a gossos, i veus que qui t’ho pregunta porta 20 anys a l’estat i que parla amb un curiós accent galaicoandalús que faria témer els més voxians. I tu li dius que no és així, que és pel virus que ho ha destarotat tot. I et diu que porta anys treballant en llocs de fruita a Espanya i que mai l’han tractat així i tu et penses que no sap de la missa la meitat, però t’adones que tu tampoc i et cagues en els teus prejudicis i desvies la conversa.

I tornes al pavelló i veus un guàrdia de seguretat sent amable i fent xarrera amb ells i penses que ja ho has vist tot i et tornes a cagar en els prejudicis.

I et disposes a marxar, perquè tens un sopar sense cometes, un lavabo sense cometes i un llit sense cometes i t’adones de persones que en la seva intimitat robada treuen una catifa i es posen a resar i penses que realment hi ha fe que mou muntanyes i que “el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu”. I abans de pujar per treure’t la protecció i recuperar la rutina sents algú que parla un espanyol perfecte i et diuen que és un senyor de Palència que ha vingut en recerca de feina perquè qui li faltaven dos mesos de feina per poder-se jubilar.

I les poques conclusions que havies extret d’aquests dies se’n van en orris.”

David del Blanco Catalan

3 Replies to “la presó de Lleida”

  1. Hola,

    Molt bo i molt necessari el teu article. Fa unes setmanes que estic tractant de parlar amb alguna entitat per anar també de voluntari a Lleida i no he tingut respostes.
    M’agradaria saber com i on ha contactat el David per poder donar un cop de mà allà.

    Gràcies!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s